11/01/2016

Oh, Anna

2 minuts · 477 paraules

Ahir em vaig emprenyar amb la meva dona, i encara que no està bé que ho digui jo, crec que amb tota la raó. Aquest vespre encara no m’havia passat, perquè tot i que no sóc rancorós, es tractava d’un vell tema de discussió que em subleva que una dona intel•ligent com ella no sigui capaç d’entendre.

Aquest vespre encara no m’havia passat, i quan he posat a dormir la nena, a quarts de nou, m’ha estranyat que mami encara no hagués arribat i acabant l’article de l’ABC sobre la Pilota d’Or de Messi he recordat que fa uns dies em va dir que avui soparia a casa els meus pares. Oh, Anna. Jo aquí enfadat amb tu per una vella disputa, irritant però sense cap importància, i tu amb mal de coll i una tos més molesta que jo i que no et deixa dormir, aguantant per a mi el fil prim que encara m’uneix amb els meus pares. Quan he recordat on eres m’ha sabut un greu espantós haver-te cridat ahir, i haver estat enfadat tota la nit i el que duem del dia.

Pensa on para la persona amb qui t’hagis enfadat, pensa què va fer ahir o què farà demà i si realment estàs tan enfadat o si creus que pots estar-ho. ¿Què és tenir raó comparat amb la compassió de la dona que t’estima i que et veu incapaç i indefens en un racó i va a un sopar que ni lo va ni li ve amb els sogres, la nit d’un dilluns i amb mal de coll, per arribar on tu no arribes, i fa així el que tu no ets capaç de fer? ¿Què és una arrogant vella disputa en comparació amb aquest amor tan humil i tan nou? ¿En nom de quina suficiència oblidem que si no ens tinguessin més pietat de la que mereixem ja ens hauríem quedat sols?

La meva filla ja dorm. Avui era el seu primer dia d’escola i quan l’he anada a buscar i li he preguntat com li havia anat m’ha dit que bé, però que al matí li havia costat deixar-me. La meva dona està aguantant per a mi un fil de llum que si no fos per ella, ja no existiria, i ja són quarts de dotze, i demà s’ha de llevar no més tard de les set per anar a treballar.

Hauríem de fer silenci, de tant en tant. Sobretot els que de tant parlar de l’amor que donem ens oblidem de l’amor que necessitem. Haurem de fer silenci. I acaronar les mans suavíssimes i lentes que tot ens ho han donat i que dels caus més bruts ens han recollit sense retreure’ns la turpitud ni demanar-nos mai res.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs