15/04/2006

0 minuts · 48 paraules

I la jerarquia de la llibertat: llibertat és poder viure segons la moral de la tribu i que qui vingui s’hi adapti, i no haver-te d’adaptar tu als que vénen sota un estúpid discurs integrador evacuat amb tota seguretat de qualsevol diminut cervell ecopacifista.


15/04/2006

0 minuts · 9 paraules

La llibertat és també, i potser sobretot, sobreviure..


13/04/2006

Inútils

1 minuts · 160 paraules

El problema d’Esquerra Republicana és que són uns inútils. Que Catalunya tingui un partit centrat i adult, majoritari i capaç d’interpretar correctament la partitura com és Convergència, i un altre de més adolescent, arrauxat i agitador, una mica imbècil de vegades però empenyent en la bona direcció, és una bona idea, una bona manera de funcionar. Quan Esquerra agita i es queixa guanya adhesions i vots perquè som un país emocional i sanguini, capaç de celebrar amb la mateixa emoció que el Barça guanyi la Champions que un dia ens donessin la independència. I encara que és patètic veure Carod traient profit de la seva angina de pit i dient que és culpa del PP, i baix intel·lectualment, hi ha una retòrica que funciona, que els funciona, i els països febles necessiten també una certa proporció de demagògia per crear ambient.


13/04/2006

1 minuts · 158 paraules

Però en fi, el drama no és que Xavier Vendrell no dimiteixi: això és una indecència, no un drama. El drama és que s’equivoquin en aquestes coses, que cometin aquesta mena d’errors. Si hem de matar, sapiguem disparar. Un partit mínimament seriós té una llista de militants i càrrecs. Un partit seriós té els afers interns sota control. És dramàtic que a Esquerra siguin tan summament incapaços i inútils. Vull dir que si d’aquí a uns anys ens adonem l’Estatut no era suficient, tindrem un problema, però el drama és que hi hagi articles redactats per aquest preil·lustrat que fa dir-se Joan Ridao i que fa amb la gramàtica el que Hitler va fer amb Polònia. Amb els d’Esquerra no es pot parlar ni d’idees ni d’ideologies: hi ha pendent encara una llarga conversa sobre ortografia..


13/04/2006

Fins dissabte

0 minuts · 12 paraules

Demà divendres no hi haurà article. Divendres Sant: ni vici ni carn.


12/04/2006

0 minuts · 98 paraules

Més concretament, els catalans hauríem de deixar d’analitzar els espanyols com si fossin els dolents: si els espanyols ens tenen envaïts encara no és perquè siguin dolents, sinó perquè són millors. Prou millors per haver fet prevaldre la seva idea d’Espanya per damunt (per sobre, vaja) de la nostra idea de Catalunya. Si després de tot aquest temps encara som una autonomia potser no ens mereixem cap altre futur que no sigui aquest. La força, com deia, és també, i potser sobretot, la lògica de les nacions.


12/04/2006

0 minuts · 37 paraules

Més en general, sempre he trobat estúpids els pacifistes: no sé de què em parlen. L’estat natural de l’home és la guerra, i la violència ha estat el motor de qualsevol evolució.


12/04/2006

0 minuts · 58 paraules

Encara sobre Bono: la festa de comiat. Grans exclamacions pel fet que el ja exministre honorés els símbols d’Espanya i les tropes. I què ha d’honorar, un exministre de Defensa? Encara més: què ha d’honorar, un simple patriota? Els països normals estimen els seus símbols i els seus exèrcits.


12/04/2006

Bono

1 minuts · 214 paraules

Me n’alegro que l’hagin fet fora, principalment perquè va ser un miserable amb l’Iu Forn i amb l’AVUI encapçalant tot un seguit de querelles en resposta a l’article dels militars colpistes. Però si no n’he parlat gaire, ni amb gaire pressa, de Bono, és perquè si l’home em sembla grotesc i un punt absurd és només perquè sóc català. És un lloc comú del catalanisme creure que els espanyols no tenen dret a ser patriotes. I del nostre nacionalisme en diem normalitat i del seu, feixisme. Com a català m’alegro que Zapatero s’hagi passat Bono per la pedra justament perquè com a espanyol estaria indignat. Si fos espanyol m’agradaria que tots els ministres del meu govern fossin, com a mínim, com Bono. Patriotes, amb mala llet, i ben decidits a l’hora d’actuar. Bono era el cap de l’exèrcit enemic, de fet és així, i m’alegra que hagi caigut. I que s’hagi emprenyat caient, i veure’l rabiós de fons mentre s’esforça a mantenir les formes. Però tot i això li reconec les virtuts que si tinguéssim exèrcit m’agradarien per al meu ministre de Defensa.


11/04/2006

1 minuts · 101 paraules

La idea que no es pot donar el poder a qualsevol, i la idea que no és just que el vot de qui alimenta l’Estat valgui el mateix que el vot de qui se n’alimenta. La idea, més general, que ser el millor ha de tenir premi. I que no és igual una cosa que l’altra. La democràcia està sobrevalorada i els mecanismes de funcionament poden millorar-se. La democràcia no és un objectiu, ni una inspiració: és una eina. L’objectiu és la justícia i la inspiració la llibertat.


2 minuts · 435 paraules

Es demana un títol al metge i a l’arquitecte, a l’advocat, a l’entrenador de futbol, per conduir un cotxe i ja no diguem maquinària molt més pesada. Es demana un títol, una garantia abans d’autoritzar-te a fer pràcticament qualsevol cosa. Però arribes a la responsabilitat més grossa, a la més aparatosa, arribes a la política i aquí pot posar-se a dirigir la nació qualsevol idiota. No és raonable que un que no podria ni tan sols estudiar per ser metge perquè va suspendre la selectivitat pugui convertir-se en president de Catalunya només perquè l’han votat. La democràcia està sobrevalorada: que no hi hagi cap sistema millor, per exemple, no vol pas dir que la democràcia no pugui millorar-se. Vet aquí com: exigint algun tipus de garantia als qui vulguin optar a un càrrec públic, encara que sigui electe. La gent, ja se sap, elegeix moltes vegades coses increïbles, i el sistema ha de tenir mecanismes de correcció. No és cap totalitarisme: si algun dia aquest país vota Montilla, doncs què hi farem i visca. Però un indocumentat com el Benach fent de president de Parlament és un poc fort. També a l’inrevés, esclar, cal prendre mesures. Examinar la població a cada elecció em sembla una mica pesat, però en canvi em sembla vàlid el sistema proporcional que en qualsevol empresa es dóna, de tal manera que qui més accions en té de més vots disposa al consell d’administració. Que tothom tingués dret a votar però que el valor del teu vot fos proporcional a la teva declaració de renda no em semblaria cap mala idea, de manera que qui més aporta a l’Estat, qui més el fa créixer i avançar, qui més hi té en joc, qui més és Estat, més pugui decidir-ne l’esdevenidor. La idea que no es pot donar el poder a qualsevol, i la idea que no és just que el vot de qui alimenta l’Estat valgui el mateix que el vot de qui se n’alimenta. La idea, més general, que ser el millor ha de tenir premi. I que no és igual una cosa que l’altra. La democràcia està sobrevalorada i els mecanismes de funcionament poden millorar-se. La democràcia no és un objectiu, ni una inspiració: és una eina. L’objectiu és la justícia i la inspiració la llibertat.


11/04/2006

0 minuts · 33 paraules

Quants fracassos més, i quantes decepcions ens caldran per adonar-nos que l’exaltació de l’igualitarisme no duia enlloc, i que desactives la Humanitat quan desprestigies la voluntat i la meritocràcia?


10/04/2006

La Catalunya marica

2 minuts · 384 paraules

Aquest gust per la pastisseria, pels dolços. Els homes que durant la setmana dirigeixen el país te’ls trobes diumenge duent el tortell amb la maneta a mitja panxa que semblen esguerradets, senyoretes de Cuenca que prenen el te i que si les mires es posen vermelles. També a les begudes la virilitat no se’ns nota per enlloc. La fermentació dolça, amb tot tipus de ratafies i moscatells: madame. Per no parlar del Melody. Els licors dolços són també els nostres preferits, mentre que als països normals són per tietes que ja no menstruen. Com a cim absolut de beguda marica tenim el cava semi, el delirant cava semi. A qui se li devia acudir fer el cava semi? Em costa d’imaginar com de marica has d’arribar a ser per tenir la idea d’inventar el cava semi, i en acabat beure-te’l, esclar. La Catalunya marica arriba també a l’arquitectura: el modernisme en general i concretament La Pedrera i la Sagrada Família més mariques no poden ser, i a nosaltres tant que ens fascinen. La pedreria que recobreix la Casa Batlló en ple passeig de Gràcia és de decorat de sauna gai. Pel que fa a la nostra simbologia religiosa, Sant Jordi i la rosa són el sucre fins a la diabetis. A la verge de Montserrat li diem La Moreneta, sobrenom que a banda de profundament marica és altament racista. Però és que a més La Moreneta és un home, un home que després de menjar-se el tortell de diumenge acompanyant-lo amb cava semi va decidir assumir-se, vestir-se de dona i pintar-se de negre per dissimular i perquè a casa no el reconeguessin. Mireu-la bé quan l’aneu a a veure: La Moreneta és un home, un home que es diu Josep Maria i que porta tots aquests anys quiet i morenet i encantat de la vida que tot un país l’hagi acceptat com a dona, i al damunt verge. El concert de Sant Esteve més cursi i més marica no podia ser, i la sardana i tots aquests homes fent saltirons al voltant d’uns bolsos, no és per molestar però vostè mateix.


3 minuts · 517 paraules

Models


06/04/2006

0 minuts · 10 paraules

Unió és només un calb que ens xuleja.


06/04/2006

0 minuts · 6 paraules

Resumint: 75 anys i vull ser ministre.


06/04/2006

2 minuts · 375 paraules

Convergència hauria de deixar de patrocinar aquesta autèntica banda en què Duran ha convertit Unió. Convergència hauria de deixar de ser còmplice d’aquesta baixesa, perquè el que ara tolera amb indulgència no li serà fàcil d’explicar-ho davant d’un jutge si un dia tenim problemes. Unió, tal com la coneixem avui i tal com avui està manada, no és res ni representa ningú, i si Convergència l’engegués guanyaria molts més vots dels que perdria, i sobretot ens en podríem anar a dormir amb la consciència tranquil·la.


06/04/2006

75 anys i 1 dia

3 minuts · 523 paraules

Quan vaig veure a les portades dels diaris les paraules “Unió”, “75 anys” i la fotografia del Duran vaig pensar que finalment s’havia fet justícia. Però resulta que no, que no era una condemna, i és només que la banda fa anys i que el líder vol ser ministre.


1 minuts · 185 paraules

La Fundació Catalunya Oberta treu cada dijous el seu butlletí electrònic ( www.catalunyaoberta.net ). Una de les seccions més llegides és La Roda de Molí, un premi que es dóna al mentider de la setmana. No sé per què, potser és casualitat, els guanyadors sempre són polítics socialistes o de l’Esquerra Republicana. Aquesta setmana la cosa va de carreteres.


05/04/2006

0 minuts · 60 paraules

I encara un bis final: cada dia quan em llevo encenc la tele i faig zàping. I veig que a TV3 hi ha el Cuní, i veig que a l’Antena 3 hi ha Maria Teresa Campos. Deixaré de fer-ho, perquè cada dia em costa més de distingir quina és l’una i quina és l’altra.


© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs