05/04/2006

Can Zam

4 minuts · 801 paraules

L’espectacle fou sensacional, com cada any. Trobo molt bé, sobretot si és a Can Zam, que aquestes trobades es facin. La multitud va ser tal que per la tele, més que un concert, semblava una batuda policial. I quan ja estava a punt d’exclamar: per fi!, el realitzador va canviar de pla per enfocar l’escenari amb un que canta que es fa dir Bustamante. Bé, en fi. El que vull dir és que això de la Catalunya única és mentida. Em sembla perfecte que Justo Molinero voti Convergència (home, em sembla que ens surt una mica car, però perfecte). Em sembla ben caritativa la normalització lingüística. Però: 1) el cafè ja no dóna per més sucre. 2) Cada cop som menys un cafè massa dolç i cada cop som més un terròs de sucre una mica fosc. Algun dia potser Maragall ens acaba dient que allò també és cultura catalana i ho acaba convertint en banda sonora de l’Onze de Setembre. 3)Som una nació però hi ha dos tribus. I com que tant se’ns parla del benefici del mestissatge, de la barreja, del bilingüisme, de tantes i tantes coses que hi ha per descobrir (Adalucía sólo hay una: menys mal, perquè si n’hi hagués una altra no sé com la pagaríem) doncs vaig estar ben atent a les imatges de la tele per endinsar-me en tot aquesta orgia de profit que segons la propaganda socialista obtindria d’observar els seus clients i de barrejar-m’hi. El circ era grotesc i val més que ho diguem clar: si algun d’aquells homes sense samarreta i bevent cervesa, si alguna d’aquelles dones disfressades de no sé ben bé què fos ma mare o la meva filla em faria molta vergonya. A casa això no ho hem fet mai.


04/04/2006

L’home Benach

2 minuts · 378 paraules

Que cony demà, comencem avui. Ernest Benach és el president més jove que ha tingut mai el Parlament de Catalunya. La presidència del Parlament era fins ara un càrrec honorífic i avui representa el principi de la carrera política de la persona que l’ostenta. Ser el president més jove hi ha qui ho troba un mèrit, però també hi ha qui rebutja que a un que només té l’EGB li haguem donat el segon càrrec protocolari del país. Que hagi hagut d’aprendre moltes poques en poc temps hi ha qui ho troba valuós, però potser Barrera, Coll i Alentorn, Xicoy, Raventós o Rigol no van haver d’aprendre res tant precipitadament tantes perquè partien d’un nivell molt més solvent. Potser seria exigible aquest nivell molt més solvent per ser president del Parlament, o potser hauríem de considerar que només s’aprèn a fer de polític fent de polític, i que segur que l’home tornarà a casa amb un munt de coses per explicar. Benach ha anat creixent d’ençà que el van nomenar President. Tal com ell es regà d’interès per la política fent de xofer pel Carod, l’han regat a ell la coneixença dels procediments i de les formes. També ha crescut ell pròpiament, potser com a conseqüència de no tenir l’organisme acostumat a dinar de restaurant cada dia. Són coses que amb el temps el metabolisme acaba assimilant, però no deixa de ser entranyable veure com d’hermosos se’ns han anat posant els nouvinguts al dinar pagat. No sóc determinista i crec en la voluntat més que en els orígens i en superar-se més que en la resignació. Però una cosa és fer un gran esforç i obtenir una gran recompensa i l’altra anar-te’n a dormir jardiner i llevar-te l’endemà, per conjectures alienes al teu enteniment, president del Parlament. Vull dir que és encomiable que amb el fruit del teu talent hagis pogut pagar-te aquesta mariscada, però no he vist mai que una llagosta convertís en geni a ningú.


04/04/2006

La resistència

4 minuts · 884 paraules

Comença aquesta aventura que hauria preferit que no comencés mai, però hem de sobreviure. En un país normal, vull dir sense socialistes al poder, tindria més feines que temps per realitzar-les un escriptor com jo. Pot ser que trobin immodest que ho digui jo, però encara que sigui immodest és així, o seria així, i vostès són els primers que ho saben.


© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs