08/09/2016

Paperets, paperots

4 minuts · 705 paraules

Puntual el dia de l’estrena vaig anar al cinema a veure el Woody Allen i amb les entrades em van donar un val de descompte del 30 per cent si tornava a anar-hi abans de mig mes. Em vaig guardar el paperet a la butxaca sabent que no tornaria al cine abans de 15 dies, sabent encara més que me’n fotia el seu descompte de merda, i que en qualsevol cas m’oblidaria del val en aquell mateix instant.

Però aquell paperot m’ha anat acompanyant i molestant a la butxaca fins que avui he trobat el moment de desfer-me’n.

Duem les butxaques plenes de descomptes humiliants que mai no farem servir i amb els quals hom creu que ens perdona la vida. Casa nostra és plena de correspondència que preferiríem no haver rebut, i que no hem denunciat mai perquè no tenim ni temps ni esma, però se’ns van omplint les butxaques. Potser hauríem d’alçar-nos, com un 18 de juliol.

No volem les seves trucades comercials ni els seus descomptes, ni aquesta indigència de gent pel carrer que et dóna coses. Pamflets, mostres. No volem ser molestats, ni embrutats, ni colgats d’aquest fàstic amb almoina que està molt lluny del nostre preu. Perquè no em malentenguin: no és que no ens venguem, sinó que les nostres tarifes són unes altres.

No vull el seu resguard per passar a buscar les meves ulleres. Recordi la meva cara perquè jo recordaré la seva i si arribat el dia no em dóna el que és meu li incendiaré l’òptica, puta, puta barata, rotondera, bagassa, ai si et veiés ta mare. Calça bruta del Cuyàs, on vas? Hem deixat que ens humiliïn amb un tracte de ramat de xais. Hem regalat la nostra superioritat de clients a unes dependentes que durant tota la seva vida seran a la corda fluixa del bordell i que creuen que ens fan un favor fent la puta feina que han de fer, i que encara diuen amb aquella altivesa de filla de la portera “oiga, que yo a usted no le he faltado”. Cómo que no m’has faltat, putanga? On s’és vist, aquest atreviment de voler empatar amb nosaltres? Ara resultarà que és el client qui ha de “respectar”, i no la dependenta. Quan vam permetre que ens deixessin de tenir por? Quan vam deixar de respectar els nostres diners fins al punt que ara sembli el mateix pagar que cobrar? On són les jerarquies? On anirem a parar? Un país més preocupat de tractar bé els seus empleats que els seus clients és un país de desgraciats que volen passar fam.

De tant repartir drets ens han pres els nostres, que són els únics que importen, perquè som els que paguem. Ara tenim paperets, les butxaques plenes de paperets que ens han donat aquestes noves prostitutes de baixa intensitat que atenen rere el taulell i que hem deixat que ens xul•legin, perquè tenim tan poc sentit de la dignitat, i ens hem cregut tant que la discreció és un valor, i hem celebrat amb tanta mesquinesa el camí del mig, i hem dissimulat d’una manera tan vergonyosa la nostra inseguretat i la nostra por linxant els que encara són capaços d’usar bé la llum; que al final les putes ens han acabat donant paperets i ordres, resguards, el seu tracte displicent, com si tots fóssim el seu forat més brut del món, potinejat pel Cuyàs.

Toca’t les butxaques, toca’t la vida, toca’t el sobre de la part de negre que encara ens queda per a la despesa festiva. No som minyones, no volem paperets, no acceptem ordres. Les putes, al saló; les semiputes al taulell; i qui paga mana, i aquí el resguard qui l’ha de dur és vostè. Les classes socials són més importants que l’amor, voler empatar amb les fulanes no ens ha fet cap bé, i si no recordem qui paga, i qui ha de passar primer, ens acabaran entrant fins a la cuina, i quan vulguem reaccionar ja no hi haurà res a fer.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs