04/04/2017

“Prenafeta, ¡eres un hijo de puta!”

6 minuts · 1122 paraules

Vergonyós viatge del president Puigdemont als Estats Units. Fracàs total dissimulat per la també vergonyosa premsa amiga. No l’ha rebut ningú. I els que l’han rebut eren tan poca cosa que més valia que no s’hi hagués ni reunit, per no generar la foto de la derrota. No és culpa de Catalunya, ni tan sols de l’independentisme. És culpa del baix nivell del Govern, de la manca d’audàcia i de preparació dels trepes i dels imbècils que es creuen qui sap què amb els seus càrrecs de fira i que són incapaços de servir el seu país ni tan sols amb la meitat de la dignitat que li reclamen a Espanya que ens reconegui.

Lluís Prenafeta organitzà durant 10 anys el dia a dia del president i de la Generalitat, i foren els 10 anys més brillants de l’era Pujol. L’eficàcia del conjunt depenia d’ell.

El president Pujol va voler que el seu primer viatge oficial fos al Vaticà i féu nit a l’ambaixada espanyola davant la Santa Seu per ben d’hora l’endemà anar a veure el Sant Pare. Aquesta ambaixada és a la Piazza di Spagna. Un palau magnífic en una plaça sensacional: la gran escalinata al davant, la font, i dalt, senyorejant, l’Hotel Hassler. Ja de matí, encara a l’ambaixada, quan ja la comitiva baixava les escales per anar cap al cotxe que els havia de dur a Sant Pere, el cotxe oficial que l’ambaixador Puig de la Bellacasa els cedia, el president va cridar el Lluís: “Digues-li a l’ambaixador que tregui la bandera espanyola del cotxe que hi posarem la senyera”. El Lluís, que des d’aquell primer viatge sempre que es desplaçava amb el president duia senyeres de totes les mides, tenia naturalment una banderola de cotxe preparada, i amb els segons comptats va anar a comunicar-li a l’ambaixador el desig del president. “No me jodas, Prenafeta”, varen ser les paraules de resposta. Al final van pactar treure la bandera espanyola de l’auto però que tampoc no hi posarien la senyera. Els viatges són simbòlics, l’èxit o el fracàs també són simbòlics, i Lluís Prenafeta sabia què fer per aconseguir el que volia. S’hi pot discrepar, es pot discrepar del nacionalisme o de l’independentisme. Però la feina la feia, i era molt més difícil que ara, i la feia molt millor que aquests quatre pelacanyes que criden a la gesta i no saben ni cordar-se les sabates. Després de la recepció, a l’hora de sopar, l’ambaixador va queixar-se al president que li hagués fet demanar el canvi de bandera. La resposta presidencial fou més o menys aquesta: “Què em diu, ara? Quina bandera? Jo no en sabia res! Ja m’ha semblat estrany no veure’n cap al cotxe, però no he volgut molestar-lo per un detall sense importància. En fi, ambaixador, no es preocupi. Coses del Prenafeta”.

El president Pujol tenia una agenda considerable, i si no la tenia l’hi feia Lluís Prenafeta, com quan el va rebre el president dels Estats Units, Bush pare. El president Pujol, que el seu primer viatge l’havia fet al Vaticà i el seu primer decret va ser reconèixer l’Estat d’Israel, creia que era fonamental per a Catalunya, per l’autoestima interna i la projecció internacional, que el rebés el president dels Estats Units. I el Lluís va començar a preparar el viatge que tenien previst a Amèrica, per veure’s amb empresaris i governadors, amb aquest objectiu final. Va obrir dues vies: l’oficial, a través de l’ambaixada espanyola, i la via que ell ja sabia que seria la que funcionaria, que era la d’arribar a acords amb un lobby o potser dos. De fet, quan el Lluís va telefonar al llavors ambaixador d’Espanya, Julián Santamaría, aquest que després va dedicar-se a fer enquestes per La Vanguardia i que no és ni ha estat res més a la seva vida que res més que un cuc socialista, el que Santamaría li va respondre és que allò que li demanava era impossible perquè esclar, “ahora imagínate, Luis, que detrás de Pujol vienen los presidentes de las demás autonomías: ¡no acabaríamos nunca!”. Li prometé que de tota manera ho intentaria, però era la promesa d’un socialista. Va ser així que el viatge va començar sense la cita entre els presidents confirmada però amb la criatura ben encaixada per les gestions que el Lluís madurava amb els lobbys. La darrera nit que la comitiva catalana s’estava a Washington, per fi telefonen al Lluís i li diuen que la trobada està confirmada i el Lluís ho comunica al president i el president li dóna l’ordre que n’informi l’ambaixador. I esclar, el Lluís sabia com era el tal Santamaría, i es va prendre per tant el seu temps per tal de no arriscar-se a contramaniobres i d’altres interferències. Es va prendre tant de temps que quan l’endemà de matí esmorzaven a l’hotel una hora o una hora i mitja abans d’acudir a la cita, el president va demanar-li al Lluís si ja havia parlat amb Santamaría l’ambaixador i el Lluís va haver de buscar una fórmula neutra per respondre sense mentir i segurament li va dir alguna cosa així com “no pateixis, president”. Només quan ja el president havia pujat al cotxe que l’havia de dur a la Casa Blanca, el Lluís va comunicar-li a l’ambaixador que el president dels Estats Units rebria el president de Catalunya. I l’ambaixador, foll d’ira, va agafar el Lluís per les solapes de l’americana i li va dir: “Prenafeta, eres un hijo de puta”, i el Lluís se’l va treure de sobre com va poder, va pujar al cotxe al costat del president i va ser així que fou possible la trobada.

Ara quan anem als Estats Units ens rep el conserge, i és normal que així sigui, perquè nosaltres només hi enviem conserges amb maneres de conserge i l’habilitat política d’un conserge. El món ens tracta tal com nosaltres ens tractem, i és per això, i no per cap conspiració espanyola, que no acabarem malament, sinó molt malament.

I naturalment, ara que té problemes, resulta que ningú no coneix Lluís Prenafeta.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs