06/03/2018

Professor Manel

27 minuts · 5353 paraules

I jo sempre he sabut que t’acabaria escrivint en un matí d’hivern. Que t’acabaria escrivint perquè tu em vas ensenyar no només a escriure sinó els contorns de l’escriptura, de la meva llengua i del meu país. I que seria en un matí d’hivern perquè és així como recordo el temps en què fórem, estimat professor Manel.

Va ser el meu professor de Cinquè. Llavors en dèiem Bàsica i ara em sembla que en diuen Primària. Tenia entre deu i onze anys i arribava aquell curs a l‘escola Peter Pan, rebotat d’Aula. No recordo com va anar, que vaig marxar d’Aula. Només sé el que ma mare m’ha explicat i pot ser que sigui una versió ensucrada -i fins i tot falaguera. Però com que és l’única que tinc, és la que explico. Sembla que la meva adaptació a l’escola del senyor Ribera no fou mai la millor, però que més o menys me’n sortia. Quan dic adaptació no em refereixo tant a les notes com a l’adreçador, al model de persona i de personalitat que Aula vol que assumeixis, fins que acabes sent el que jo en dic un producte d’Aula. El meu model sempre he estat jo i les meves coses, els meus mites i les meves fascinacions, i d’aquest “jo” en vaig tenir una consciència molt minuciosa i molt precoç, i viure per a mi ha estat protegir-lo i projectar-lo perquè és tot el que tinc. I aleshores, sempre segons la versió segurament endolcida de la meva mare, quan vaig acabar Quart, vaig dur a casa unes notes suficients per sortir del pas: mediocres en general i molt bones en català ei en castellà, més o menys com sempre, i en presentar-les vaig dir: jo ja he fet el que havia de fer i el que a canvi us demano és no tornar mai més a Aula.

M’estranya una mica perquè no guardo cap ressentiment contra Aula. Em sembla una molt bona escola per a nois sense ànima, que hi entren no sent res i que en surten convertits en un producte que pot competir en condicions. Sí, és cert, emocionalment capats, sense cap interès introspectiu que no sigui la crònica d’aquesta artificiosa construcció, però capaços de guanyar-se una vida que sense Aula mai no haurien tingut. Hi ha molta gent que no és res, que no es res especial, i que tinguin una escola que els ompli de contingut és extraordinari. Per tant, que jo no encaixés a Aula no em sorprèn, perquè el meu contingut sóc jo, però em costa de creure que em pronunciés amb aquella contundència, amb aquella mala llet.

El cas és que la meva mare, aconsellada i molt ben aconsellada pel senyor Ribera, em va dur a l’escola Peter Pan, de la senyoreta Júlia Castells. Li dèiem senyoreta Júlia, tot i que quan jo la vaig conèixer tenia l’edat de la meva àvia molt més que la de meva mare. Era i és una escola molt més petita que Aula, i que per tant pot estar molt més atenta a cada alumne, a cada persona. Al Peter Pan jo vaig ser jo i em van tractar com jo necessitava -i volia-; i la manera que tenien de tractar-me a mi, no tenia res a veure amb la manera de tractar els altres. Jo sempre he necessitat que les coses me les diguin a mi, no en general. Jo ni sóc en general, ni estimo en general, ni penso en general, ni m’interessa res del que passa en general. Ara tu imagina’t que jo t’escrivís en general. Un dia a Ràdio Barcelona -vaig treballar-hi un any amb l’Albert de la Torre- van fer un simulacre d’evacuació i jo era a la redacció escrivint l’article de La Vanguardia. Va sonar una sirena i tothom va sortir de l’edifici. Jo em vaig quedar escrivint perquè volia acabar l’article abans d’anar a dinar i el director, que no recordo quin era, em va venir a dir: “Salvador, no has sentit que us hem dit a tots que sortíssiu?”. I instintivament, i sense cap voluntat de fatxenderia, li vaig respondre: “Què vol dir a tots? A mi ningú no m’ha dit res”. Se’m va quedar mirant uns segons i jo vaig continuar escrivint. El simulacre va ser un èxit, segons em van dir quan van tornar a entrar.

Vaig arribar a l’Escola a Cinquè i el professor Manel va ser el meu tutor d’aquell any. El professor Manel Erencia Condal, de pare nat a Còrdova i de família que era d’Agramunt. Totes les classes les fèiem amb ell, llevat de l’anglès i aquesta humiliació del sistema educatiu que són el dibuix i la gimnàstica. Era un professor exigent, recte, dur, que he après a admirar-lo amb el temps. L’experiència de ser el seu alumne va ser estimulant ja llavors, però la seva completa dimensió l’he entesa amb els anys. L’entenc ara quan escric que el meu contingut sóc jo i veig la seva part, el seu talent al coixí del meu, les seves lliçons al fons del que sé, l’origen en el seu rostre de tants fils que he anat estirant i m’han fet com sóc. El que vull dir -i crec que és important consignar-ho- és que no va ser un professor com la Mercè Torres, que ja a la primera classe em va semblar la professora més elegant i lluminosa que havia tingut mai, i tot el que feia i deia em semblaven reveladores declinacions d’una nova bellesa que només ella podia anunciar, sinó que va tenir tots els inconvenients d’un professor que a més a més d’ensenyar-nos es va prendre la molèstia d’educar-nos, i va baixar a l’arena de les coses concretes amb la part de brutor i de sordidesa que les coses concretes tenen.

Potser el que més costa amunt se’m feia de tenir-lo, i el que menys comprenia, era una mena de deures que només ell m’ha posat i que amb el temps són els que més he agraït i els que més intel·ligents m’han semblat. Escrivia una sèrie de paraules a la pissarra, de vegades amb alguna intenció i de vegades ben bé perquè eren les que en aquell moment li venien al cap, nosaltres havíem de copiar-les, i ja a casa, buscar-les al diccionari (fèiem servir el groc, l’Albertí) i copiar-ne la definició. Eren 20 o 30 paraules cada dia. Una feinada que llavors em semblava tortuosa i no sabia entendre’n la utilitat. Però 20 paraules per 300 dies fan 6.000 paraules amb què a final de curs hauríem tingut com a mínim aquell contacte, i d’alguna manera, encara que fos remota, ens hi havíem familiaritzat. Eren uns deures que, sobretot quan tenia son, em semblava que no s’acabaven mai, però em van donar l’eina i em van excitar la curiositat, perquè a banda de la feinada, moltes paraules em cridaven l’atenció, i m’interessava saber què volien dir, i em divertia el to tan estirat de les definicions del diccionari, com situant-se sempre per damunt del bé i del mal i de qualsevol emoció o punt de vista. Com així ha de ser, d’altra banda, però em feia gràcia aquella prosa tan asèptica, que mai no va deixar de semblar-me una refinada forma d’estupidesa.

Molts dies el veig, al professor Manel, quan deixo la meva filla a l’Escola o més aviat quan la vaig a recollir. Ell encara és professor i em fa molt feliç saber que la Maria arribarà a temps de tenir-lo. Hem fet els càlculs de la seva jubilació i tindrem sort. Li he agraït moltes vegades els deures del diccionari, tantes vegades, que em sembla que en algun moment semblo un avi explicant batalletes. Ell m’escolta amb paciència, tot i que crec que algunes tardes ha de fer servir la de reserva. Tornar al teu passat i poder-hi parlar és el gran plaer de l’home civilitzat i el que confirma que la mort no pot ser el contrari de la vida. També l’amor és acumulatiu, com qualsevol aprenentatge i al capdavall la ignorància és no saber el que ens fa feliços.

El professor Manel fou qui primer em va parlar del Lluís Llach, un dels eixos fonamentals de la meva vida. Un dia vaig fer uns deures molt mal fets, perquè quan els deures no eren d’escriure no m’interessaven gens i els feia de qualsevol manera. I a peu de pàgina, en lloc d’una mala nota, em va escriure: “No és això, companys, no és això”, i em va fer tanta vergonya que en aquell moment no vaig preguntar res, però a casa i com si fos parlant de qualsevol altra cosa, vaig dir aquesta frase i el meu pare em va explicar que era el títol d’una cançó del Lluís Llach. No era la primera vegada que el professor Manel deixava el carril central del temari per parlar-nos dels nostres contorns. No sé els meus companys, perquè mai no em van importar gaire, i em va tocar un grup de persones més aviat poc intel•ligents, però a mi aquelles històries em semblaven tot l’or del món.

Pel que tenien de fascinants, pel que tenien d’èpiques, però sobretot perquè em descobrien una part de mi mateix que jo desconeixia absolutament, i m’hi connectaven d’una manera sensual, carnosa, com si em reconegués en nous traços de la meva pell. Ens va parlar del nostre país, el professor Manel, i ja era l’any 1995, o el 1986, però ningú no ens n’havia parlat encara com no fos de la manera més emocional, més nostàlgica, més barata. Com si Catalunya fos el jardí on es jugaven els Barça-Madrid, com si el comte-duc d’Olivares fos poca cosa més que un precedent, i menor, del penal de Guruceta.

El professor Manel va ser important no tant per les coses que em va ensenyar -que també, i molt- com pel món on en va instal•lar, com si m’hagués tornat al meu medi i tot jo hagués pogut créixer amb la naturalitat d’algú que per fi pot sentir la veritat i el tacte dels seus contorns. Sense ell jo hauria estat, segurament, com el que Josep Pla li va dir a l’Armand Carabén, recomenant-li que dugués els nois a una escola catalana: “Res de Liceu Francès, que sinó acabaran com aquells negrets del Senegal que creuen que el seu poeta nacional és el Baudelaire”.

Jo no vaig “sentir” ni “notar” que ens tornessin les institucions, les llibertats o l’Estatut, però sí que el professor Manel em tornava el meu país, les meves paraules, les meves cançons, el per què sóc como sóc, la llum que m’havia dut fins aquí, i mai des de l’adoctrinament, ni des del discurs dogmàtic, ni des de la dramatització forçada o fanàtica, sinó simplement estirant el fil d’una paraula, d’un nom, d’un vers, de la fotografia que vèiem en un llibre de Ciències o de Castellà. Connectant al nen amb el seu ventre paisatgístic, moral, verbal.

Tot molt físic, molt més físic que espiritual. El Macià Alavedra diu del president Pujol que és un “valent físic”, capaç de jugar-se la cara per defensar allò en què creu. El professor Manel fou així com ens va educar, amb valentia, amb generositat física. No he oblidat mai -i lògicament l’anècdota ha anat creixent amb el temps, i cada any que passa l’estimo més- que un dia va considerar que havia de tallar tota una sèrie de desafiaments que jo tenia plantejats i oberts, no recordo quins exactament, i em va dir que fins que no acabés de fer aquella feina (que tampoc no recordo quina era) no sortiria de l’Escola.

Sí que recordo que era molta, moltíssima feina. Es van fer les sis, les set, les vuit. Jo al principi ho veia tan gros que em va semblar que insistir en la desgana seria el que millor m’aniria, perquè de tota manera, a una hora o altra em deixaria sortit encara que no hagués acabat. “La llei una hora reclama”, aquests cançó també ell me l’havia ensenyada. Però cap a quarts de nou vaig entendre que aquella vegada les coses serien diferents, perquè la meva àvia Rosario, que m’havia vingut a buscar, se’n va tornar a casa i va demanar que li truquessin quan ja em pogués passar a recollir. Aleshores em vaig posar a treballar de valent, i bé, i recordo que quan vaig canviar d’actitud, el professor Manel va seure al meu costat, i em va ajudar, i em va esperonar, tot i que efectivament no em va perdonar ni una línia i vaig sortir de l’Escola a quarts d’onze. Ho recordo perquè vam tornar passejant a casa -ja de petit necessitava passejar per desfer els rulls- i tot just començava el García.

Mai més ningú s’ha tornat a jugar el físic per a mi com admirablement ho feu el professor Manel aquella nit. Ningú no va pagar-li les hores. Ningú no va agrair-li el gest. Tornant a casa, la meva àvia em va preguntar si entenia fins a quin punt el professor Manel m’havia demostrat que m’estimava però jo estava massa cansat, massa escandalitzat per veure-hi res més que un càstig. Aquestes tardes van repetir-se encara algunes vegades. Mai no vam tornar a acabar tan tard, però sí que recordo que una vegada, que ja tornava ser fosc, el professor Manel em va dur casa amb el seu cotxe perquè a l’hora que devia acabar, ningú no va poder-me venir a buscar. Ha estat amb els anys que t’he entès, estimat professor Manel, i creu-me que em sap greu que t’arribi tan tard el meu respecte, el meu amor i el meu agraïment.

Un dia i molt de passada en vam parlar, però vam haver d’interrompre la conversa per no sé quin contratemps i no li vaig poder dir res més. El sí que va tenir temps de dir-me és que ell ara això no ho podria fer, per molt que cregui que hi ha nens que ho necessitarien. Els seus pares no només no agrairien el seu gest sinó que ho consideraries un abús, potser violència -ara que tot és violència- i qui sap si no l’acabarien denunciant. Hem relliscat fins al fons d’una inconsistència històrica.

L’amor que el professor Manel em va demostrar, el país que em va ensenyar, els meus contorns, la meva llengua, la meva procedència i la meva sensualitat són avui impossibles, tant dins com fora de classe. El processisme ha estat un insult a les classes del professor Manel, una escopinada al seu esforç, al seu talent, a la seva perseverança, al seu haver-nos retornat el nom de cada cosa. I els que havien de projectar-los hi han mercadejat, ben bé com sempre, d’altra banda, mentre creiem que la culpa d’Espanya.

Estimem només el que ens surt a compte, la veritat ens fa nosa i el talent encara més. El sentimentalisme barat amb el que el professor Manel no ens va fer mai xantatge, perquè ens respectava i perquè ens estimava, però també perquè es respectava i s’estimava ell mateix, és ara l’únic argument processita i així hem conegut l’estimball, i el frau.

Estimem tan tovament que tot se’ns desfà abans de poder concretar-ho, i qui no defensa res, res no pot salvar. El processisme són els pares que no acceptarien que el professor Manel mostrés el camí als seus fills. I el que li ha passat a Catalunya és el que els passarà a aquests fills. A mi van salvar-me les meves sis hores amb ell. No van salvar-me de l’error, ni del perill de viure, però sí de ser un cretí. Tenies l’edat que jo tinc ara, estimat professor, quan vas fer allò per a mi. I quan intento explicar-li a la meva filla que la generositat i l’agraïment són les dues grans virtuts, sovint penso en tu, i li explico la història d’aquella nit. Ja veuràs quan la tinguis, s’assembla molt a mi, però sense tants defectes. També ella -com jo feia amb tu- em demana que li expliqui “una història”, i si pot ser, d’alguna cosa que m’hagi passat.

És així com es creen els vincles, com es construeixen els països, com tot ho convertim -també el que ens fa mal i ens trenca- en profit. El professor Manel havia fet la mili a València i un dia al pati veié un company llegint Pedrolo, i quan hi anà a parlar i el noi li digué que era valencià, de seguida es pensà que era un espia, en desconfià, i va trigar algunes setmanes a fer-se’n amic. El soldat valencià va resultar ser el meu també estimat Brauli Duart, tan resistent com el meu professor, i tan dur de pelar, i això poden preguntar-ho tant als republicans com als convergents, que no han pogut mai controlar-lo, ni sotmetre’l, al capdavant de la Corporació de Mitjans Audiovisuals, per molt que creguessin que podien fer-ho per haver-lo votat. Per dir-vos-ho a tots dos, i per dir-vos-ho en valencià, “us he conegut sempre igual com ara”.

La mili la van fer a València i la van fer l’any 1981, i formaven part de la divisió que Milans del Bosch va movilitzar per treure els tancs al carrer. Ells no sortiren: pogueren escapolir-se’n i van poder fer les dues últimes trucades -cadascú a casa els seus pares, per dir-los que estaven bé- abans no es tallessin les comunicacions. Entre Pedrolo i Milans, el professor Manel i el Brauli, i un sentit molt autoexigent, i molt poc queixós, de la responsabilitat individual, del seu jo contra el destí, del seu amor contra la pedra, de la seva acció concreta com si fos el punt de suport que a la palanca li cal per moure la Terra. Tots haurien pogut esgrimir que complien ordres: les ordres de Milans, les ordres dels partits polítics que inevitablement volen controlar els mitjans de comunicació, les ordres dels horaris de cada dia, de la rutina que potser no resol els problemes dels nois, ni els ajuda a créixer, però que serveix per cobrir l’expedient i per cobrar igualment a final de mes.

Aquest sentit de l’autoexigència va anar sempre lligat a les històries que tant m’agradaven del professor Manel, aquest sentit de l’autoexigència que feia que sempre fos ell qui pagava més i qui pagava primer. Cash, i com deia abans, físicament. Quan de veritat s’enfadava amb mi -o amb algun dels meus altres companys-, la manera que tenia de demostrar-nos-ho, i era una manera eficaç, perquè ens dolia i ens avergonyia profundament, és que passava a parlar-nos de vostè. Era així com ens feia saber que l’havíem decebut, que s’havia esquerdat la complicitat, la confiança; era així com ens feia sentir sols, i ens hi sentíem, i procuràvem llavors fer algun mèrit perquè ens tornés a dir pel nom, per recuperar el vincle i l’escalf de qui mai no ens va consentir, però de qui sempre vam saber que jugava al nostre equip i que el teníem al costat.

Amb el temps n’he entès la veritable importància, del professor Manel, però sobretot a partir de la segona meitat del curs, la relació que hi vaig tenir va anar tenint cada vegada moments més especials. Feia poc que havia començat a escoltar el Puyal -gràcies a la Laura, la senyora que ens cuidava a mi i a la meva germana mentre els meus pares treballaven i quan havien de marxar de viatge- i el professor de seguida ho va notar quan vaig anar incorporant algunes de les expressions de les transmissions a les redaccions que ens manava. Recordo el dia que m’ho va dir, i l’orgull molt d’home que vaig tenir d’haver ingressat, ni que només fos per un instant, al món dels adults per mèrit propi. La relació, per tant, entre el professor Manel i jo, havia anat deixant de ser convencional, era personal, amb moments adults, de tu a tu, que em meravellaven, a propòsit del Puyal, de les cançons del Lluís Llach o de les “Cròniques d’una ocupació” que Pedrolo escrivia a l’Avui i que jo li anava a comentar -sense conèixer encara l’anècdota del Brauli-; però ni jo vaig deixar del tot de ser un nen que explorava, de manera deliberada, els límits; ni ell el mestre que em recordava qui manava, com, quan i per què.

I l’últim desafiament arribà l’últim dia, i va ser gros, i m’hauria pogut sortir francament malament. El professor Manel ens havia advertit a principi de curs que per aprovar l’assignatura de Ciències Naturals -no sé com deu dir-se ara- era imprescindible respondre correctament la pregunta central que ja ens va anunciar que vertebraria l’examen final: i era, simplement, saber explicar la funció de digestió, el procés digestiu. Jo sempre li deia que les Ciències i la Matemàtica no feien per algú tan important com ell, i que a casa, per a aquests assumptes, teníem el servei. Ell creia que el menyspreu a aquestes assignatures, i sobretot a aquestes àrees de coneixement, no em feia quedar bé, i m’ho deia sincerament, tot i que de vegades reia si l’acudit que sobre el servei aquell dia li feia tenia algun enginy particular. Però fos com fos era estricte amb les dues matèries, que de tota manera jo anava traient prou bé, fins que va arribar l’examen final de Ciències Naturals, i la pregunta que tantes vegades durant el curs ens havia recordat que era imprescindible per aprovar, i a mi se’m va acudir fer-li una darrera dedicatòria, a mig camí entre l’homenatge i el repte, que va consistir a, en lloc de respondre la pregunta fatídica, escriure-li una redacció sobre tot el que havia après d’ell quan no ens explicava el que se suposava que ens havia d’explicar. Em va semblar que era una manera elegant d’acomiadar-nos. Jo feia dies que m’havia preparat una redacció sentida, emocionant, reconeixedora d’uns mèrits i d’un mestratge que segurament cap alumne no li havia reconegut abans, ni d’aquella manera, ni amb aquell estil; i ell a canvi havia d’obsequiar-me cedint per primer cop al joc, acceptant-me la mitja verònica. De Cinquè a Sisè se n’havia de passar net, perquè canviava el cicle (de Primària a Secundària) i per tant jo era perfectament conscient que jugava amb foc.

Vaig lliurar l’examen, vaig sortir de classe per anar al pati a jugar, i aquella nit em va costar dormir perquè la redacció m’havia quedat bé, n’estava especialment orgullós, i tenia pressa perquè arribés l’endemà i que el professor Manel em distingís amb una nota especial reconeixent-me la sofisticació del joc. Al capdavall, quina altra cosa m’havia ensenyat durant el curs si no era a definir amb el meu país, els meus afectes, la meva llengua i la meva determinació els contorns del meu jo? Vaig arribar a l’escola frisós, vam fer la classe normalment i just quan quedaven pocs minut per l’hora de baixar a dinar, ens va repartir els exàmens. “Tothom ha aprovat”, va dir mentre ens els donava, “tothom menys el Salvador”. I efectivament vaig veure un 3, perquè la pregunta important valia 7 punts i no me n’havia concedit cap.

Tothom se’m va quedar mirant i jo no vaig mirar enlloc ni vaig dir res. Em vaig quedar quiet, mirant fixament els papers, dubtant de què fer. Vaig pensar en alçar-me i explicar a la classe el que havia fet, però de seguida em va fer l’efecte que ningú no ho entendria, i a més a més no estava d’humor, ni em sentia amb forces per a res, perquè aprovar o suspendre tant m’era -estava convençut, potser massa convençut, que d’alguna manera me’n sortiria- i el que em destrossava per dins era que el professor Manel no m’hagués acceptat la benèfica i m’hagués expulsat tot d’un cop del món màgic dels adults. Tota la meva frisança va anar naufragant lentament, molt a poc a poc, vaig notar com se m’anava fonent, i em vaig quedar a la classe quan els meus companys van baixar a dinar, i ningú no em va dir res. Ni ells ni el professor Manel. Jo ara no voldria exagerar, però d’aquella escena en tinc un record molt concret i crec que mai, mai en cap altre moment de la meva vida, he estat tanta estona callat i quiet.

Estava tan decebut, em sentia tan destronat, tan desnonat, tan perdut, que vaig anar al despatx de la directora de l’escola, la senyoreta Júlia per a nosaltres, la gran Júlia Castells que és com mereix que el món pedagògic i els seus alumnes la recordem. No seria just donar despatx ara amb poques línies, i d’una manera utilitària, per avançar amb la història del professor Manel, a l’explicació de la importància de la senyoreta Júlia -ni de la gran Júlia Castells- i per tant prometo un article llarg tot per a ella, i ara només vull dir-ne que per a mi ho era tot, molt més refugi que figura imponent, molt més comprensiva que policia. Ho sabia tot de mi, li queia francament bé, ens fèiem un tip de riure, i encara que de vegades havia de fer veure que s’enfadava jo sabia que el seu amor cap a mi era tan incondicional com el que jo sentia per ella.

De manera que vaig anar al seu despatx, vaig seure al seu davant, li vaig explicar la meva tristor -ella ja sabia el que jo havia fet amb l’examen- i se’m va quedar mirant dient-me: “Em sembla que no estaràs tan trist ni el dia que una noia et deixi”, i com era habitual entre ella i jo, ens va agafar un atac de riure que no hi havia manera d’aturar-lo, però que aquella vegada el va aturar tot d’un cop dient-me: “Podem riure, Salvador, però estàs suspès”. Potser per primer cop a la meva vida vaig entendre que tenia un problema real, un problema que era més gros que jo i del que jo podia fer per resoldre’l, i a més a més m’havia quedat sense els aliats que sempre havia donat per descomptats quan mesurava les forces per als meus desafiaments.

Van passar les hores i no se m’acudia res. L’hora del pati, l’hora de l’absurda classe de Dibuix, amb una professora encara més absurda que les coses que ensenyava, que sempre recordaré que es deia Berta Nosàs, i jo entre derrotat i perdut, volia alçar-me i no podia, ferit de mort en el meu orgull de fals adult.

Al final, massa al final pel meu gust, el professor Manel va treure el cap per la porta i li va preguntar a l’absurda professora si em deixava sortir un moment. Em va dir que el seguís, em va dur a un petit despatx buit, i em va dir que em donava en aquell lloc i en aquell moment una segona oportunitat per respondre correctament la pregunta determinant. Em vaig posar molt content, tant content que potser em vaig posar massa content. La primera alegria fou que d’alguna manera el professor Manel m’estava donant una segona oportunitat que ningú en cap altra circumstància no tindria, la qual cosa implicava una certa readmissió, encara que fos per la porta del darrere, al món adult que tant em fascinava, i ben segur que també al seu reconeixement. La segona alegria és que ja no estava suspès, perquè evidentment podia respondre la pregunta correctament. Però la primera alegria se’m féu tan gran i la segona -ja resolta- tan petita, que vaig tenir la idea de tornar a fer la redacció i de no respondre la pregunta, com la gallineta del Llach, que posats a fer no li ve d’un segon restrenyiment. Em va semblar una tan bona idea, que vaig començar a escriure la redacció, i el professor Manel, que em coneixia molt bé, em va demanar que li deixés llegir el que duia escrit, que eren ja set o vuit frases, i per fi em va mirar com jo volia que em mirés, i aleshores vaig agafar el paper un altre cop i li vaig respondre la seva pregunta sobre la digestió.

El professor Manel representa una Catalunya forta, dura, la que ha perdurat i ens ha fet perdurar. Ara dirà que exagero, però si Espriu va dir que havia viscut -i era veritat- per salvar-nos els mots, el professor Manel ha viscut per salvar-nos el caràcter. El franquisme el va fer més conscient, i no el típic progre imbècil, tan propi de la seva generació. Catalunya no l’ha feta servir mai d’excusa sinó que ha estat el seu deure, i n’ha sabut tenir cura ajudant-nos a no ser tampoc uns imbècils i a tenir una certa -ni que només sigui una certa- consciència del que fem. No ha buscat mai cap protagonisme, no s’ha reivindicat mai com a exemple de res, als seus alumnes ens ha estimat sempre sense escarafalls, sense voler impressionar-nos, ni liderar-nos, ni afalagar-nos amb concessions ni amb demostracions extravagants de cap mens, i els que hem estat atents a les seves ensenyances hem pogut anar pel món -i no és poca cosa- sabent que fèiem el ridícul quan realment l’estàvem fent.

Et vaig conèixer amb deu anys i ara ja tinc l’edat que tenies tu quan em vas fer un dels millors regals de la meva vida. Em sap greu haver-te donat tanta feina però quan he volgut escriure tot el que vas fer per a mi, m’ha sortit tot de cop i no m’ho ha hagut de recordar ningú. Encara quan estiro els fils del que sóc, molts em duen fins a tu.

© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs