06/01/2007

Punts i apart, cites, plagis, encabat, veritat i mentida

6 minuts · 1109 paraules

Cíclicament van arribant comentaris que em demanen per algun d’aquests afers: els punts i apart, si posar una frase que és un vers del Lluís Llach no és un plagi, si el que explico m’ha passat de veritat, i aquesta fosca obsessió que alguns tenen per l’encabat, la fantàstica paraula encabat. Les respostes són diferents però el tema és sempre el mateix. L’altre dia amb l’Enric Vila encara discutíem sobre els punts i apart, i jo feia servir l’argumentació que només serveixen per canviar de tema i ell no l’acceptà. En vaig parlar fa uns dies i encara em sembla que vaig ser suau. L’argument del canvi de tema és veritat però no és la veritat. La veritat és que els punts i apart són una estafa sempre. Un text és un cos, un cos que ha de lliscar del coll als peus com el vestit de seda d’una noia espectacular. Un text és un cos, i els cossos estan sencers i no vas a sopar amb una noia que va amb les cames per un costat i l’esquena per l’altre. Posar punts i apart és la cosa més fàcil que hi ha. En poso sovint quan no tinc prou temps per escriure prou bé i no hi ha cap text que a mi em sembli realment bo, realment ben escrit, que contingui punts i apart. Si vols que el lector descansi, construeix dues frases que sonin bé i que no diguin gran cosa i que puguin fer de coixí entre una argumentació i l’altra. Si vols que el lector respiri, dóna-li aire amb les paraules. El punt i apart és per a ganduls, per quan ens cansem de pensar. Per quan ens cansem de desitjar un món millor. Per quan ens oblidem de desitjar un món millor i només volem omplir la pàgina i acabar l’article. Però quan encara tenim forces, quan encara volem les estrelles, quan encara, i d’això és del que es tracta, del que sempre es tracta, estem compromesos amb el text fins al final, fins a les últimes conseqüències, fins a l’últim alè, aleshores sabem, ben segur que sabem trobar la paraula, la coma, l’accent que fa que el text sigui el vestit de seda que llisqui ben suaument dels teus braços fins a terra. Sobre les cites, sobre si escriure de sobte una cita del Lluís Llach és un plagi o un homenatge o què collons és, a mi no m’importa gens que em diguin que copio o que plagio entre d’altres coses perquè és veritat. I també és veritat que la majoria de les vegades ho faig sense avisar, no sempre, però sí que és veritat que la majoria de vegades ho faig sense avisar. L’explicació general és que la història de la Literatura és la història d’un plagi rere l’altre. Escrivim enduts pel ritme o pel plaer que ens ha provocat la lectura del que ha escrit un altre. Sempre ha estat així, aquesta és la veritable història de la Literatura. Cada autor ens explica com passa el món a través seu, el món que li entra per la intel·ligència o pels sentits i que ja després d’haver-lo digerit el retorna al seu lloc i és en forma de poema, de pintura, d’arquitectura, etcèrera, cadascú la seva disiciplina. També els llibres  i els cantants i les cançons dels cantants formen part del món i per  tant d’aquest procés de digestió i la frase o el vers que el Lluís Llach va fer servir per vés a saber què ara està aquí per explicar una altra cosa o en un altre sentit; o potser la mateixa, però no a través del meu cantant sinó a través meu i això ho canvia tot. Posar el nom? En alguns articles es pot fer, però en la majoria d’articles és impossible, perquè trenques el ritme, esquarteres el cos. Tothom sap que és un vers de Lluís Llach, o tothom hauria de saber-ho. De fet no importa que sigui del Lluís Llach, vull dir que al Lluís potser sí que li importa, però al text no li importa i del que es tracta, i ho torno a dir encara una altra vegada, del que es tracta és que el text llisqui, i només hem de doblegar-nos davant de les necessitats del text i posar el món sencer al servei del teu text. “Encabat”, no troben?, és una gran paraula. A mi és de les que més m’agrada. El primer que la va fer servir, així tota junta, així com la diem sempre, va ser el Néstor Luján, o com a mínim això és el que m’ha explicat l’Enric Vila (si ho diu ell deu ser veritat). Jo la vaig sentir per prier cop del professor Manel, Manel Erència  Condal, el meu professor de cinquè de Bàsica. El professor Manel era d’Agramunt i feia servir aquesta paraula que ja llavors em féu tanta gràcia. El gran professor Manel, per cert, potser massa apassionat per la Matemàtica, però excel·lent professor igualment, i que ara em fa una mica de vergonya recordar les coses que va haver d’aguantar-me. Bé, després l’encabat va estar molts anys sense sonar a la meva vida i qui me la va tornar a fer sentir, i gaudir, va ser el Lluís Prenafeta, i encabat va començar a formar part del meu vocabulari i encabat dels meus articles. Quan diuen que escric a les ordres de Lluís Prenafeta, quan diuen que escric el que ell em diu que escrigui sempre penso: encabat, i em faig un tip de riure. En el fons, si prens aquests assumptes separats l’un de l’altre i intentes mirar-te’ls o entendre’ls, com ara està de moda dir, racionalment, és ben evident que són assumptes de molt poca importància. Però tots ells en conjunt, tots ells i uns quants assumptes més, naturalment, configuren el caràcter a l’hora d’escriure, el caràcter d’un escriptor: no pas l’ideologia, no pas el compromís polític, però sí el grau d’implicació de l’autor amb el seu text,  la distància  moral, el cinisme, ser un geni o un que escriu una cosa com una altra.

De qui es parla en aquesta entrada?

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs