27/02/2018

Puyal

33 minuts · 6576 paraules

Un dia entre setmana la Laura em va trobar rere la porta de la sala, mirant de veure el partit del Barça -un dels pocs partits que llavors el Barça jugava entre setmana-. No recordo amb exactitud els anys que tenia, ni contra qui jugàvem, però recordo la porta i la disposició de la sala i per tant fou necessàriament abans de 1984, quan férem les obres que canviaren el pis de dalt a baix. Jo encara no havia fet els 9 anys.

La Laura no era “la minyona”. Era una institució familiar inetiquetable, era simplement la Laura. La meva germana i jo l’adoràvem, tenia plena autoritat sobre nosaltres, els meus pares li tenien plena confiança i quan no hi eren ella prenia les decisions que més oportunes li semblaven sense consultar-los gaire. O més aviat gens. Després, quan s’ho trobaven tot fet, el semblava sempre molt bé. Laura Abelló Corbella. Devia tenir entre 50 i 60 anys. Els seus pares, ja grans, regentaven un bar a Vallfogona. Als estius, quan pujàvem a Sort, ens desviàvem una mica per anar a veure la Laura perquè ja feia 15 dies que no hi era i la trobàvem molt a faltar.

Bé, doncs la Laura, que també era molt del Barça, i que vivia el futbol amb la passió que no havia destinat a d’altres sentiments, em va trobar mirant de veure el partit del Barça d’amagatotis, rere la porta de la sala, em va mirar, per no delatar-me no em va dir res, però em féu un gest amb el dit perquè la seguís i em va dur a la seva habitació. Regirant entre les seves pertinences va trobar un transistor petit, que m’hi cabia a la mà d’infant, em va sintonitzar “el Puyal” -ni em va esmentar el nom de la ràdio, que per cert, encara no era Catalunya Ràdio- i em va dir que quan jugués el Barça i em fessin anar a dormir, me’l posés a l’orella, perquè ho explicava tan bé que em semblaria que ho estés veient, sense el patiment d’exposar-me a ser descobert.

I així va ser que em vaig acostumar a “veure” els partits per la ràdio, a “veure” els partits amb el Puyal, i a “veure’ls” en català. Jo llavors no ho vaig viure com una militància -potser una mica, però poc- sinó com una extensió de la meva naturalitat que em permetia establir una relació més personal, més íntima, amb el futbol que m’agradava tant, i en definitiva amb la meva vida, i amb les coses que estimava. Del Puyal -perquè llavors per a mi era el Puyal, i no encara el Quim- en vaig aprendre la curiositat per cada paraula, i la fascinació per com a través de les paraules establíem la nostra relació amb les persones i les coses.

El nen es va fer home, conscient del seu poder, per primer cop amb el Puyal, que li ensenyava les paraules i el poder d’anomenar les coses. Encabat a l’escola jo sabia moltes més coses que els meus companys, i quan escrivia les redaccions o les respostes als exàmens de les altres assignatures, era capaç d’usar girs, paraules i conceptes que cridaven l’atenció dels mestres. El professor Manel, Manel Erència Condal, de pare nat a Còrdoba i de mare lleidatana, d’Agramunt, que va ser qui primer em va parlar del meu país, i a qui li dec el meu amor pel Lluís Llach, perquè un dia que li vaig presentar uns deures molt mal fets em va renyar amb una nota a peu de pàgina que deia: “No és això, companys, no és això” -i més que la vergonya em va poder la curiositat- va ser qui primer detectà d’on venia la meva renovada capacitat expressiva. I un dia em va dir: “Tu també escoltes el Puyal”, i per primera vegada vaig tenir una conversa de tu a tu amb un adult a qui admirava tant, una conversa d’home lliure a home lliure, sense el pes de la jerarquia.

El Puyal em va descobrir, per tant, el català com a element de prestigi, el meu sentit del gust com a passaport cap a l’edat adulta, o cap a la interacció amb els adults en igualtat de condicions, encara que només fos per uns instants, i als meus pares els va semblar bé -i no van protestar gens, tot i que en aquells temps no era tan habitual fer aquestes coses- abaixar el volum del televisor i posar la ràdio per veure els partits del Barça, els pocs partits del Barça que feien per la tele i que em deixaven veure. Els agradava la veu del Puyal, què deia i com pensava, tot i que sovint li retreien que durant alguns moments no parlés del partit, que eren precisament els moments que a mi més m’agradaven. El Puyal em va descobrir el prestigi del meu gust, de la meva llengua, de la meva relació amb les coses i amb les persones a través de la meva llengua, del meu nou “status” entre els adults en la mesura que era capaç de parlar-los amb paraules que, moltes, ells només coneixien en castellà i que jo no només els ensenyava a dir sinó que els podia dir d’on venien perquè el Puyal ho havia explicat mentre els meus pares li retreien que no parlés del partit.

Van passar els anys -tampoc tants anys- i un dia vaig arribar a casa i la Laura molt excitada em va mostrar una pàgina de La Vanguardia xisclant com si haguéssim guanyat la copa d’Europa -que llavors no havíem ni ensumat- i que deia que el Puyal faria un programa a TV3. Eren les acaballes de l’any 1985 -jo tenia 10 anys- i la Laura estava tan exultant, tan satisfeta d’explicar-me que el Puyal seria a TV3, tan cofoia d’haver-me ensenyat qui era el Puyal i de tot el que jo n’havia sabut treure, que es va preocupar com si l’haguessin d’operar de saber quin dia s’estrenaria el Vostè Jutja, que és com el programa va dir-se. Aquella nit va fer el sopar que més m’agradava: carn estofada amb patates, i en lloc de fer-me menjar la fruita per postres, va preparar un gran bol de crispetes per poder-nos-les menjar veient el Puyal. Recordo molts moments feliços amb la Laura, però cap com aquella nit. Se sentia pletòrica, com un àngel amb la feina acabada; m’estimava com a un fill, la Laura, i haver-me ensenyat el Puyal per a ella va ser l’herència que em deixava, el seu llegat, i tot i que jo això ho he entès de més gran, de molt més gran, ja llavors, i durant tota la meva vida, vaig viure i he viscut d’aquesta herència com de cap altra fortuna que algú m’hagi deixat, i el que he après del Puyal, i el que m’ha servit el que n’he après, ha estat un dels principals fils conductors de la meva vida.

Si m’ha agradat escriure, si he estimat escriure i és la gran passió de la meva vida, juntament amb ser pare de la Maria, és perquè amb el Puyal vaig aprendre a estimar la meva llengua, a fer-la servir, i a encuriosir-me i fascinar-me per les seves infinites possibilitats; i també perquè el Puyal em va fer viure la meva llengua com una extensió del meu cos, del meu cervell, del meu amor, com la manera més útil i sincera de relacionar-me amb el món.

Tant el Vostè Jutja com els programes que va dirigir i presentar després -La vida en un xip i Un tomb per la vida- contingueren un espai de reflexió lingüística en què el Puyal, més que alliçonar-nos, ens transmetia el seu amor pel català, la seva curiositat, fent-ho sempre molt més des del joc, des de l’estimulació del plaer de la descoberta, que des del rigor acadèmic. En un moment en què l’idioma de prestigi encara era el castellà, i que molts catalans i fins i tot catalanistes tenien introduïda la idea -més o menys conscient- que el català no servia per referir-se als assumptes seriosos, la feina del Puyal va ser un tresor, no sempre reconegut, i molts nois com jo vam aprendre a superar els prejudicis, les restes de l’acomplexament franquista, gràcies a ell.

Entre la radio i la tele, el Puyal va formar part estructural de la meva vida d’una manera absolutament autònoma i desvinculada de qualsevol altra circumstància. Sempre he estat del Barça i he volgut sempre que guanyés, però amb l’excepció dels anys del Cruyff -en què el seu futbol em va interessar molt com a metàfora de la vida tal com jo l’entenia- el que m’importava de les transmissions era el que el Puyal digués, tal com els seus programes de la tele, molt més que pel que en cada un d’ells s’hi debatia, m’interessaven per la seva posada en escena, per les seves reflexions, per les frases que feia servir per interpel·lar el públic o els convidats. Eren detalls, sovint, detalls d’altíssima qualitat però només detalls, que per a mi eren un premi suficient que justificava passar-me davant del televisor les tres o quatre hores que el programa durava.

La primera vegada que vaig conèixer, que vaig “tocar” el Puyal -encara, per a mi, era el Puyal- va ser al principi de l’estiu de quan vaig acabar el primer de BUP, que era el sistema educatiu que hi havia llavors. Jo acabava de fer els 14 anys. Ho recordo perquè tot i que moltes vegades havia tingut la temptació de fer-ho, fins aquell moment no ho havia fet mai, però de sobte l’impuls inexplicable que desencadena les situacions em va dur a telefonar al contestador del públic del programa que llavors presentava -La vida en un xip- per oferir-me com a públic d’un debat sobre el turisme. Em sembla que els vaig esgotar la cinta del contestador amb les meves reflexions sobre el turisme i al cap d’un parell de dies em va trucar una noia molt simpàtica dient-me que havia estat “seleccionat” per anar de públic i em va alegrar que quan em va preguntar l’edat em digués que no importava que no tingués els 16 anys fets -que era l’edat mínima que exigia TV3- perquè els havia agradat molt el que els havia deixat explicat al contestador.

El dia d’anar-hi no va ser per a mi un esdeveniment com anar a Disney per primer cop, o la primera estona d’intimitat amb una noia, sinó que vaig viure’l com el primer dia d’anar a la feina, el meu debut professional, quelcom més seriós i molt menys festiu del que els meus pares i els meus amics creien. M’impressionava poc que fos la tele, que a casa estiguessin pendents del que fes, i m’importava molt el meu primer contacte amb el Puyal i la impressió que pogués causar-li. Va ser la primera de moltíssimes vegades que la mateixa experiència, tots els altres la vivien d’una determinada manera i jo de la manera oposada, la primera de tantes, tantíssimes vegades que vaig desistir de fer entendre als altres el que els altres no volien entendre i em vaig concentrar, ben sol al centre del meu món, que és el món sencer, per lluitar per allò que volia, per allò en què creia.

No tenia una estratègia concreta, ni frases pensades, ni havia demanat a ningú que m’ajudés a accedir al Puyal ni tenia res concret a explicar-li. Simplement anava al seu programa, amb un poderós sentit de missió, però sense nervis, perquè estar en el seu context no em posava gens nerviós, en tant que l’entenia, i en certa manera era el meu context, de manera que, després de les interminables hores d’espera, quan va començar el debat, de seguida vaig tenir ganes d’intervenir, i em venien al cap arguments per fer-ho, diferents arguments a mesura que el programa avançava i no em donaven la paraula. Gairebé al final, el Puyal es va apropar a mi, em va fer un gest amb la mà perquè m’aixequés i va dir: “Aquest noi feia estona que tenia ganes d’intervenir”, i molt tranquil•lament vaig dir el que havia de dir, cenyint-me a l’argument, sense cap frivolitat, sense cap dedicatòria, sense cap intimidació per les càmeres, sense cap ganes de veure’m per la tele quan vaig arribar a casa (els meus pares em van gravar) i sense cap emoció especial quan els eus amics i les meves àvies em trucaren per felicitar-me. Jo simplement havia fet el que volia fer: i era, en una mesura molt petita, segurament diminuta, haver “treballat” per primera vegada pel Puyal sense haver fet el ridícul i fins i tot amb una notable solidesa prenent en consideració la meva edat.

La Laura ja no era amb nosaltres, ni sé si em va veure, feia temps que havíem perdut el contacte. Però aquella nit, abans d’adormir-me vaig pensar en ella, en la seva herència, en el seu llegat, en el fil que ens cus i ens dóna esperança.

La meva devoció pel Puyal continuà intacta, i continuava escoltant i veient tot el que feia, però sense buscar cap contacte que d’altra banda encara no sabia com podia orientar-lo per donar-li algun sentit. En canvi els meus amics podien anar a veure els seus ídols als estadis o a les places de braus. Eren ja els anys 90. Les gires internacionals dels grans artistes començaven a passar per Barcelona. Springsteen, Dire Straits, Elton John, Sting, Pink Floyd. Ara això és difícil d’entendre, gairebé impossible, però així com els meus amics podien tenir samarretes dels seus ídols, que compraven a la sortida dels concerts, jo no podia tenir res perquè no existien samarretes del Llach o del Puyal, de manera que una vegada més, sol al centre del meu món, em vaig haver d’espavilar i ho vaig fer. De casualitat em vaig assabentar que a Portaferrissa hi havia una botiga que t’imprimia samarretes amb les fotos que els portessis. Era un primer pas en la correcta direcció, però calien les fotografies i encara que costi de creure, aleshores no era fàcil trobar fotografies del Puyal si no les havies retallat quan havien sortit el diari. De manera que l’únic recus que vaig trobar va ser fer una fotocòpia d’una fotografia en blanc i negre -i de resolució dubtosa- que havia sortit publicada al llibre Identitats, de Josep Maria Espinàs, que era la transcripció d’una sèrie d’entrevistes “de personatge” que l’Espinàs havia fet a TV3. Es veia que era el Puyal, però es veia malament.

Però només tenia aquella samarreta i no vaig desaprofitar l’ocasió, de manera que al cap de pocs dies vaig poder anar a l’escola amb la meva samarreta del Puyal o del Lluís Llach amb la mateixa naturalitat amb què els meus amics duien les samarretes dels seus cantants o bandes de rock americans. Em sentia feliç presumint d’ídols, però sobre tot, em sentia part de la història del meu país retornant-los a tos dos la naturalitat que ells m’havien fet sentir amb la meva llengua, i amb la meva llengua per anomenar les coses que estimava. Al pati del CiC, el Puyal i el Mark Knopfler, el Llach i el Freddy Mercury formaven, en la mateixa mesura i amb el mateix orgull, part del paisatge emocional i moral d’uns joves assedegats de referents per créixer. Dues coses em van cridar l’atenció d’aquells dies: la primera és que jo també podia fer alguna cosa pels meus ídols, encara que ells no ho sabessin mai, de la mateixa manera que tampoc no sabien el bé concret que concretament a mi m’havien causat, i aquella sensació, incipient, però de sorprenent profunditat per a un noi de la meva edat, que el país era la suma d’actituds individuals, i que importava més que es fessin que no pas fer-ne publicitat. La segona idea era el respecte amb què sempre em van tractar els meus companys, tan bèsties en tants d’altres àmbits. No és per treure’ls mèrit, ni per escatimar-los l’agraïment que els dec, però aquell respecte va tenir molt a veure amb la fortalesa amb què vaig protegir el meu territori, no pas intentant empatar amb els altres sinó vivint les meves fascinacions amb la mateixa llibertat amb què ells ho feien, i explicant-les amb la mateixa expansiva felicitat.

Per tant el Puyal també fou, per a mi, la llibertat de lluir el Puyal, i aprendre a no dissimular el que em feia diferent dels altres sinó a fer-ne bandera, perquè en aquesta diferència hi havia el que em feia singular, valuós, estimable. No era l’únic que escoltava el Puyal, ni l’únic que l’admirava, però sí que era l’únic que l’havia elevat a estrella de rock, a ídol, a retrat de samarreta, a referent per alguna cosa més que pel que expliqués de com jugava el Barça, i era per a mi un model de vida, de dedicació, d’afany, de convertir l’expressió en substància lírica molt més enllà del que a cada moment expressés.

I un dia arribà el dia. El dia que segurament canvià la meva vida per a moltes més coses del que aquell dia vaig ser capaç d’entendre. Havia quedat amb el meu amic Víctor Julio -me and Julio down by the school yard- per anar al camp del Barça en un d’aquells partits entre setmana que abans eren poc freqüents i els meus pares no em deixaven veure perquè consideraven que era l’hora d’anar a dormir i que als meus 16 anys, amb l’esplendor del Dream Team, eren molt més freqüents i podia anar-los a veure a l’Estadi. Bé, el cas és que pel que fos el Víctor al final no va poder venir però jo vaig anar-hi igualment, i a la mitja part, mort de l’avorriment, perquè ja guanyàvem i el rival no valia gran cosa, vaig pensar que potser fóra el dia adequat de pujar a la cabina del Puyal i veure què passava. Una vegada més, no tenia una estratègia concreta, ni res pensat per a dir-li, però em va semblar que potser el podia conèixer i parlar una estona amb ell. Vaig esperar que l’Antoni Bassas -llavors la segona veu de la transmissió- tornés de fer les entrevistes del descans a la Llotja, i quan es disposava a entrarar de nou a la cabina, li vaig demanar si podia entrar amb ell i em va dir, molt amablement, que sí, i així fou com per primera vegada vaig accedir a l’espai que tantes vegades havia imaginat, com si m’hagués estat permès de passejar pels paisatges dels contes que de petit tantes vegades m’havien explicat. El Puyal era d’esquena, mirant lògicament el terreny de joc, i per tant no em veia. De sobte vaig recordar -i puc prometre i prometo que no fou en absolut premeditat- que sota el jersei duia la samarreta amb la foto del meu ídol, i en un atac d’alegria em vaig treure el jersei i li vaig ensenyar al Bassas, que es va fer un tip de riure, però no un riure burleta, un riure contra mi, sinó un riure sorprès, content, jo diria que en certa manera una mica fascinat perquè un noi de 16 anys dugués aquella samarreta amb aquella naturalitat, i va tocar l’esquena del Puyal per mostrar-l’hi. El Puyal somrigué, em mirà content, i em va fer un gest, que va ser el primer gest realment important de la meva vida, perquè m’esperés allà assegut al final de la transmissió, cosa que amb molt de gust, i pensant en el llarg camí que m’havia dut fins allí, vaig fer.

Va arribar el moment esperat i temut que el Puyal es va acomiadar dels oients, va deixar el micròfon damunt la taula, o millor dit, de taulell, es va treure els auriculars, i es va girar molt cordialment, estenent-me la mà i dient-me: “Com estàs? Sóc el Quim”. I jo no recordo exactament què vaig respondre, ni que li vaig dir, ni si li vaig parlar de la Laura. Només recordo que li vaig explicar, perquè m’ho va preguntar, l’origen i la motivació de la samarreta, i que de la manera més tranquil·la i probablement absurda li vaig dir que el que jo volia a la vida era treballar amb ell. Que no sabia ni quan ni com, però que volia treballar amb ell, i ell aleshores em va donar el telèfon del seu despatx, i de la seva secretària -molt més que una secretària, el seu contacte amb una part del món- que es deia es diu, perquè encara hi treballa, Marisol. Meravellosa Marisol, meravellosa ella mateixa, per la seva competència i la seva dolçor, i meravellosa amb mi, per tant comprensiva com sempre va ser amb les meves ànsies i amb les meves desesperacions.

Sí, desesperacions, perquè amb la meva impaciència i les meves fabulacions, el Puyal convertit en el Quim, i el telèfon de la Marisol apuntat en un paper pel mateix Quim, jo em sentia el rei del món, el precipitador d’un nou temps de prodigis i miracles. No fou així, o no fou tan ràpid. L’endemà vaig telefonar a la Marisol, que ja esperava la meva trucada, i ja sabia com havia de conduir-me, i em va dir que passés qualsevol dia pel despatx que prendria nota de les meves dades. I vaig passar-hi, i “ja et trucarem, si hi ha res”. Jo tot i així li trucava cada setmana, i parlava amb ella, i ens vam anar estimant, com passa sovint, que de camí cap a d’altres llocs, el camí també t’acaba agradant, interessant, i l’acabes estimant igual que el destí. Tenia l’orgull d’haver arribat al Quim d’haver-li causat una sensació suficient perquè m’adrecés al seu despatx. Però el que havia de ser encara trigaria uns anys, no gaires, però havia d’esperar. La meva insistència va consistir a marejar la Marisol -espero que m’hagi perdonat- i a anar-lo a veure a ell de tant en tant a la cabina: m’esperava a què acabés i de vegades simplement el saludava i d’altres l’acompanyava escales avall fins al seu cotxe, o fins allà on ell m’acomiadava perquè havia quedat amb algú altre. No va ser cap esforç. Va ser una barreja d’admiració i de determinació, i aquell impuls que no sabia com dir-ne, l’impuls que de vegades, sense saber ben bé per què, fa que em trobi fent algunes coses.

Va acabar la temporada, i el meu tercer de BUP, i la meva mare va decidir enviar-me a Dublín a estudiar el COU, que era el curs previ a la Universitat. Ara em sembla que en diuen Segon de Batxillerat. No em va agradar gens la decisió, ni l’experiència, però he de confessar que en guardo records millors del que vaig tenir la sensació de viure, massa obsessionat per tornar a Barcelona, als concerts del Lluís Llach, als meus restaurants, a casa, als meus amics i a veure el Puyal pel camí que poc a poc escrivia per al meu demà. Em preocupava perdre el fil, perdre el contacte, que s’oblidés de mi. Un dia l’hi vaig explicar al meu pare irlandès, Dermouth Connolly, un mecànic amb una sensibilitat cultural i refinament intel·lectual molt més elaborat del que es podia esperar del seu ofici i de com li havia anat la vida. I ell em va donar la idea que si el que m’agradava era escriure, li escrivís cartes. Tal como jo era, i encara sóc, li vaig escriure moltes cartes, potser massa cartes, explicant-li com era la vida a Dublín, com eren els meus companys, com me’n sortia amb l’anglès, alguns amors de noies que em feren més aviat poc cas, i una tarda d’hivern, d’aquests dies d’hivern que a Dublín fa dies que no surt el sol i que tot és la pluja que ens banya, una tarda fosca i plujosa que jo era a la meva habitació fent els deures i escoltant un disc en directe que el Lluís Llach acabava de treure per celebrar els seus 25 anys de carrera, la meva mare irlandesa, Mary, em va cridar des de l’escala i em va dir que tenia una trucada. No era l’hora ni el dia en què solia rebre trucades de casa, i em va estranyar. Encara em va estranyar més -tot i que estranyar no és la paraula- quan m’hi vaig posar i la Marisol em va demanar si m’anava bé que em passés el Quim, i se m’obrí el cel de Dublín i el cel del món sencer, quan el Quim em digué que havia llegit les cartes que li havia enviat, em va preguntar quan tornava a Barcelona, i em va dir que “molt bé” quan li vaig dir que a final de curs, perquè s’havia compromès a fer un programa a TV3 la temporada següent i em va proposar de treballar-hi.

La meva alegria va ser tan bategant i la sensació de victòria tan lluminosa, que vaig anar un per un a casa dels meus amics catalans a explicar-los la bonanova, i tornant vaig comprar una ampolla de whisky Paddy -el del meu pare irladès- i una altra de Baileys, que era el que jo, que llavors no bevia, bevia les porque vegades que bevia. Una beguda sense dubte un poc per a putes, però que he de confessar que no només m’agradava sinó que em continua agradant. Vam beure fins acabar les existències, el meu pare jo, i una mica com la Laura, encara que potser no tant, es va alegrar molt que m’hagués anat bé gràcies al seu consell. Em van estimar molt, encara que fos només durant un any, els meus pares irlandesos. Jo també a ells.

Treballar amb el Quim no va ser treballar amb el Quim, sinó amb el Puyal. Ho vaig fer bastant malament. Havia de fer feines de producció que de seguida em van avorrir -dur coses d’aquí cap allà, encàrrecs que s’assemblaven als d’un missatger qualsevol passada l’eufòria inicial de fer-los per al seu programa- i em sap greu perquè mai no vaig entrar en la dinàmica real del programa, en part perquè potser era massa jove -el més jove, de molt llarg- en part per culpa d’una certa inconstiència personal i una evident manca de la disciplina que cal per fer les coses que no t’agraden, i en part també perquè amb l’equip no m’hi vaig acabar d’entendre. Ni amb el Bassas, ni amb la Mònica Terribas, ni amb el Marcel Gorgori. No és que el tracte fos espantós, però no hi havia fluïdesa, ni per part meva cap aportació -ho d’admetre- que em distingís d’una manera evident de la feina que feia. El Quim va tenir paciència, em va deixar fer alguns papers al directe -un dia, fins i tot, al programa que li vam dedicar al Pep Guardiola- i puc dir que va ser molt més generós en la continuació de l’amistat i en el sou -em pagava 500 euros de llavors, any 1993, que per a mi eren una fortuna, per treballar 5 tardes a la setmana- del que em vaig merèixer per la qualitat de la meva feina. Aquell va ser el darrer programa que el Puyal presentà a la televisió, però no crec que fos per culpa meva, tot i que no vaig fer-ho gaire bé, per no dir que no vaig fer-ho gens bé.

Vaig acabar decebut de mi mateix i un dia vam parlar-ne. Ell l’hi va treure tota la importància i em va fer veure que el meu camí era escriure i no fer de noi dels encàrrecs per molta il·lusió que em fes treballar amb ell. Em va raonar que era massa jove per haver-me donat una feina de responsabilitat al programa, que la relació amb els altres membres de l’equip no havia funcionat, i que per tant no havia pogut superar gaire l’haver de fer les feines més elementals del despatx. Però d’aquell any en vaig aprendre algunes coses molt valuoses, que sempre més m’han acompanyat. La primera fou que els que es queixaven que el Puyal era massa exigent, eren els que pitjor treballaven, i els que menys entenien el que estaven fent. En defensa del Bassas he de dir que ell no va queixar-se mai de res, que sempre va entendre el que el Quim volia, i que sempre ho va saber fer. La segona cosa que vaig aprendre la vaig aprendre de la Mònica Terribas i és que hi ha gent que vol plorar, que vol la desgràcia perque és la seva estètica, una mica com Cass, la noia més bella de la ciutat, que es desfigurà la cara, tallant-se-la, per poder donar el seu amor des de la derrota. La Mònica es posava sempre en la posició exacta per poder patir, per poder plorar, per poder ser esbroncada i floria llavors com un crisantem al cementiri. I la tercera cosa que vaig aprendre me la va ensenyar el Xavier Bosch. El Puyal va desafiar totes les estructures i consells de la direcció de TV3 i va fitxar un llavors desconegut Xavier Bosch per fer de director del programa. Durà vuit setmanes. Per què? Perquè el Puyal cridava.

El Puyal cridava? El Puyal no cridava. Bé, de fet sí que cridava, però en el fons no cridava. Per què no cridava si de fet sí que cridava? Perquè no eren crits destinats a humiliar ningú, ni pretenia ser injust amb ningú i em sembla que no ho va ser mai. El que passava -i aquesta va ser la lliçó fonamental que me’n vaig endur d’aquell any- és que el Puyal no volia fer aproximadament bé les coses, sinó exactament bé, i sentia una inevitable irritació davant la imperfecció. Era o és estrany, el Puyal? No, o com a mínim a mi no m’ho sembla més que jo. Era exigent i alguns com el Bosch es reien de la seva exigència i deien que era una obsessió. Per això encabat deien i fins i tot creien que cridava, i l’abandonaven, quan ell havia capgirat tot TV3 perquè un jovenet anònim li pogués dirigir el programa. Què vol dir que el Puyal crida? Només vol dir que esperes massa poc de la vida. El Puyal no crida. El Puyal fa la seva feina amb criteri, amb rigor, amb l’exigència amb què sap que pot fer-la i entén que deu al seu públic com la més higiènica forma de respecte, i és el seu deure exigir les persones que treballen per a ell el nivell de precisió i de cura que cal perquè el cercle pugui cloure’s. El Puyal no crida. Només és que el seu silenci el faria còmplice de tot allò que al Bosch, que és a can pixa i rellisca, ja li sembla prou, i així va fent. Molts anys més tard, pel caprici de ser director de l’Avui, el Xavier Bosch va forçar Lara i Godó a acomiadar el Vicent Sanchis, que és l’únic director que va entendre i trobar el lloc i la projecció de l’Avui com un diari català de vocació universal i perfectament exportable. Al cap de només un any, el Bosch també va plegar amb la mateixa excusa que el president executiu de l’empresa editora del diari li cridava. Condemnà l’Avui a l’ocàs deixant-lo en les mans ignorants i invertebrades del tinki winki total del Toni Cruanyes.

Però bé, després de l’any de treballar amb ell, i de la magnífica oportunitat que clamorosament vaig desaprofitar, va començar la nostra amistat, el vaig poder tractar sense voler res més d’ell que la seva conversa, amb la tranquil•litat de no haver-li de demostrar res, de no haver “d’aconseguir res” i amb la mateixa veneració de sempre. Vaig descobrir un home gelós de la seva intimitat però profundament generós amb qui el respectava: jo mai no he tingut el seu número de telèfon mòbil, però sempre que he necessitat parlar amb ell he telefonat a la Marisol i l’he trobat al cap de poques hores. Si alguna vegada he necessitat parlar amb ell amb urgència, m’ha tornat la trucada immediatament. Sempre ha estat així, fos Nadal o Sant Joan, diumenge o dimarts. No puc anar a dinar amb ell tant com voldria, però quan dinem plegats em dedica plenament les hores que compartim, es concentra en la conversa, s’interessa pel que li explico i no m’ha deixat mai pagar.

El mite continua intacte. Encara escolto les seves transmissions i des de que he de fer les cròniques del partits del Barça per l’ABC, ell i el Ricard Torquemada fan que sembli que sé de futbol, i parlen tan bé, i tan editat, que moltes vegades només em cal traduir el que diuen i transcriure-ho, sense haver d’afegir ni de treure res. El Puyal no crida, però a la perfecció no s’hi arriba penjim penjam sinó afinant l’instrument sense descans, i mantenint al teu voltant el mateix nivell d’exigència. Que la voluntat de fer les coses ben fetes, molt ben fetes, sigui o pugui ser considerada excessiva és un signe més de la decadència de la nostra era.

Recordo que un dia de 2010 que els treballadors de Catalunya Ràdio van decidir costar-nos encara més diners fent una vaga, no en van tenir prou de no treballar els ganduls, sinó que no van voler deixar treballar els qui per respecte a la ciutadania que amb els seus impostos els financien, no van voler faltar a la seva obligació, com va ser el cas del Quim perquè aquell vespre jugava el Barça. La transmissió, però, la va fer el Puyal tot sol, i que no treballés la resta del seu equip va ser la penyora que els vaguistes van exigir a canvi que el partit es pogués narrar. Lluny de voler passar per víctima o de queixar-se, Joaquim Maria Puyal i Ortiga va protagonitzar un dels moments més brillants de la ràdio a Catalunya. Va lluir tota la seva potència discursiva, la seva extraordinària capacitat de parlar bell i seguit. La paraula ben dita cura i infon coratge. Va ser una transmissió lúcida i estilitzada, elegantíssima, d’una austeritat que potenciava totes les seves virtuts, d’una essencialitat encisadora, que feia venir ganes de transcriure-la per veure fins a quin punt era exacta i precisa, sàvia, d’un rigor quirúrgic, fina com la impudícia d’un cos adolescent. Fou una joia sintàctica, de frases llargues i curtes, ben trenades, de ritmes que ara s’allargassaven i ara s’escurçaven segons la intensitat que a cada moment volia donar-li a la narració. Delícia, inesperat regal d’una vaga funesta. Una transmissió com ho haurien de ser totes, només amb allò que és imprescindible, sense cap amanerament, sense cap ornament fútil, que no tan sols no aporta res sinó que distreu de l’autèntica bellesa, aigualint-la, abaratint-la, desdibuixant-la. Dictada lliçó d’estil, eixuta i inapel·lable com només ho saben fer els grans mestres. Una lliçó que hauria de ser obligatòria a les carreres de Periodisme, que s’hauria de vendre amb els diaris perquè tothom sàpiga què vol dir fer ràdio, què vol dir parlar bé una llengua, què vol dir explicar a centenars de milers d’oients allò que està passant a molts quilòmetres de distància perquè escoltant-ho ho puguin veure, com em deia la Laura i tantes nits va ser la veritat. Va ser emocionant escoltar-la en directe, com si la Creació ens hagués volgut recordar que encara és vigent l’era dels prodigis.

Sempre he admirat el Puyal i amb el temps he tingut el privilegi de conèixer i estimar el Quim, i de sentir-me estimat per ell. Jo sense ell no hauria estat, molt probablement, l’home que sóc ara, ni estimaria el que estimo, ni m’agradaria el que m’agrada. Em va ensenyar la vigència de la meva llengua, la seva profunditat i la meva pròpia curiositat. Però sobre tot em va mostrar quina era l’actitud, l’afany, l’exigència, i que al capdavall som el que estimem i ens veiem reflectits en la qualitat de la nostra feina. M’he deixat algunes coses per escriure, perquè crec que limiten d’alguna manera amb la seva intimitat, i per molt metafòriques i reveladores de les seves virtuts que em semblin, em sembla que li dec com a mínim el mateix respecte que ell em té a mi, exactament tal com sóc, sense jutjar-me ni pretendre’m canviar.

Jo sóc un que sempre t’ha admirat i mai no ha hagut d’avergonyir-se’n. Jo sóc un que t’ha estimat i sempre he sabut -i ho sé- que encara que no et vegi, camines al meu costat.

© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs