10/03/2017

Què prefereixes, Cristian Segura o Fèlix Millet?

5 minuts · 1062 paraules

Entre Fèlix Millet i Cristian Segura. Tu qui triaries? També això explica Catalunya. M’ha tocat viure el procés des d’una curiosa barrera, sovint poc falaguera. Després dels anys de donar esperança vaig comprar-vos un mirall i sembla que el que heu vist no us ha agradat gaire i no m’estranya gens. Still a man hears what he wants to hear and disregards the rest.

I amb tota la crueltat del mirall t’ho torno a preguntar. Qui t’estimaries més? Fèlix Millet o Cristian Segura? Tots els defectes de Millet o totes les virtuts de Segura? Per preguntes així val la pena continuar parlant de Catalunya, perquè la resposta és de tots els temps, colossal i còsmica, que ajudaria també a viure a un de Sydney o de Tel Aviv des de la meva petita terra.

Evidentment t’estimaries més Millet, amb la seva cadira de rodes i el seu núvol de fum, i fins i tot ara que ja no hi toca. T’estimaries més Millet en el seu final de trajecte trampós i equívoc, el Millet lladre, corrupte i corruptor i qui sap si alguna cosa pitjor. Perquè en ell hi ha com a mínim l’indici d’alguna humanitat encara que sigui fosca i condemnable, una intel•ligència fèrtil per discutible que resulti el seu propòsit, una intenció encara que smalèvola, i en definitiva, el resum del que és un home, amb totes les conseqüències de la seva condició. Es pot dir que Millet és la metàfora d’una certa Catalunya, més extensa del que sembla? Pot dir-se i és la veritat. Pot dir-se que Catalunya s’assembla més a Fèlix Millet, a Mas i a Quico Homs que a alguns dels meus rectes, brillants i estimadíssims amics independentistes? Per descomptat. I per això malgrat totes les trampes la democràcia no ens afina.

Però què podríem dir de la metàfora del Cristian Segura? Més m’estimo un lladre. Més m’estimo una mala persona que aquesta prosa de llauna, que aquests dits sense empremta, que aquesta baixesa que ni tan sols pot ser acusada de baixa perquè no tingué mai cap expectativa d’elevació. A Millet han calgut confidents, molts anys d’investigació i un llarg judici per potser condemnar-lo. Amb el Cristian n’hi ha prou de dir-li a la minyona que escombri, com si res no hagués passat. La seva humanitat tarada i desfeta es reflecteix en el que escriu, fora de qualsevol dignitat sigui quina sigui la ideologia, la motivació, el bàndol. El Bernat Dedéu li va dir subnormal profund i llavors que jo no sabia ni que hi hagués algú que es digués Cristian Segura, i si ho sabia no me’n recordava, em va semblar exagerat. Ara que ja he llegit el que escriu continuo pensant que el Bernat exagerava però per trobar-lo massa elogiós. El problema d’aquesta mena d’invertebrats és que fins i tot insultar-los -i ja no diguem un article com aquest meu- és fer-los emergir de la seva insignificança.

Llegint Segura és fàcil recordar per què de vegades preferim els lladres. La mala gent. Els que ens matarien a ganivetades en qualsevol cantonada, ara que tornen les cantonades; i els ganivets. Què és robar al costat de ser una rata? És bo recordar-ho de tant en tant, per continuar sabent on som, perquè de la mateixa manera que res no pot construir-se sobre la verduleria ambulant de Pilar Rahola, sobre l’afectació d’Artur Mas -que és la pitjor corrupció del procés, molt més que cap suma de diner-; tot el que es vulgui aixecar sobre el tal Segura serà inevitablement sòrdid i enderroc, i no per les seves opinions, ni pels seus amics o enemics, sinó per la seva indigència intel•lectual, pel no-lloc i no-espai que no ocupa, perquè no compleix ni els requisits per insultar-lo, perquè els homes es relacionen amb homes i ell no és el cas; perquè jo prefereixo i tu prefereixes les imperfeccions de la nostra natura imperfecta al desert de Déu, a la inspiració emmudida i a la indiferència de la Creació.

Mentre Catalunya i Espanya insisteixin en el submón del pensament feble i llefiscós, en l’autoindulgència mediocre i en l’ètica del mal menor, continuarem al fangar. Perdent sempre Catalunya, encara que sigui per poc, perquè sempre costa més subvertir l’estat natural de les coses, i l’empat en el fracàs afavoreix sempre el fort. Vull dir que tant ridícul és posar al mateix sac el president Trump, el meu amic Lluís Prenafeta -molt estimat amic meu- i els alegres trompetistes del referèndum, com que aquests darrers es facin l’estreta -com la tieta amb l’advocat del PSUC- distanciant-se patèticament del líder del món lliure sense haver entès que el paradigma que ha establert -tant en les formes com en el fons- serà la dialèctica de l’ordenació mundial els propers cinquanta anys, perquè Trump sap què és el poder, té clar que la clau de l’èxit són els errors i està disposat a caure totes les vegades que calgui per finalment alçar-se i aconseguir el que vol. Potser sigui massa demanar que entenguin què és un president empresari uns nois que sense haver estat capaços de resoldre llurs pròpies vides volen resultar creïbles com a portadors d’una solució per a tothom.

En fi, es poden escriure bons articles sobre el mal que ha fet Millet, i sobre el que jo penso que és la ingenuïtat del trompetisme indepe però ni una sola frase presentable sobre aquest noi. La vulgaritat regalima quan escrius el seu nom i només ressona la buidor. Per això m’he valgut de la comparació amb el nostre nou geni fosc – em vaig tornar a sentir jove i amb ganes de tot veient-lo declarar amb el seu fil de veu tan greu i amb aquells auriculars que li regalàrem a l’avi Julià quan sortiren al mercat per primer cop- perquè tal com Beatriu guià el Dant pel Paradís, ell em guiés per les clavegueres del que som.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs