19/09/2006

Salvador (Article de l’AVUI)

2 minuts · 365 paraules

Si Salvador Puig Antich fos viu seria a la presó. No era un pres polític sinó un delinqüent i allò que feia durant la dictadura encara en democràcia segueix feliçment prohibit: dur armes sense permís i utilitzar-les per atracar bancs i disparar si convé a la policia o a qui sigui. La pel·lícula passa tot això per alt i ven el protagonista com l’heroi d’una causa ben noble, quan en realitat era un bèstia i un il·luminat. La seva mort va ser una barbaritat i esclar que diumenge al cine vaig fer-me un tip de plorar. La tendresa del noi, la relació amb la germana petita, la crueltat dels salvatges contra l’indefens. Esclar que vaig plorar, però com quan plores per qualsevol altre drama de pel·lícula de mitja tarda: o potser una mica més, perquè l’escena de l’execució al garrot és duríssima. Vull dir que si hem de censurar el franquisme perquè, entre d’altres coses, va ser d’una brutalitat extrema, censurem-lo. Però la causa de Puig Antich no és gens noble ni decent i la comèdia que l’esquerra catalana fa al voltant de la figura del Salvador és repugnant. La pel·lícula és l’enèsima mentida d’una esquerra que vol explicar la resistència des de l’anarquisme o des del socialisme i llevar-li qualsevol accent patriòtic, quan en realitat, el que en democràcia s’ha consolidat és el nacionalisme i han naufragat per sort totes aquelles idees demencials i sanguinàries. Mira, feixistes i comunistes van haver de fer la transició cap a la democràcia i el nacionalisme en canvi ja n’era. No és gens estrany: comences renegant de les arrels i acabes idolatrant un pistoler. L’obsessió de l’esquerra de voler explicar la història de Catalunya sense Catalunya els ha dut sempre a perdre. Com li va passar a Franco, més o menys, perquè aquest país és petit, i absurd de vegades i d’altres un pèl llepat, però té la punyetera mania de no voler desaparèixer. 

De qui es parla en aquesta entrada?

© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs