30/06/2017

Un amic d’un amic que ara ja és amic meu

3 minuts · 534 paraules

Un amic d’un amic que ara ja és amic meu ens molesta i ens fascina perquè és una exageració dels nostres defectes i de les nostres virtuts, tot a la vegada, del nostre sentit de l’humor i del nostre sentit del ridícul. Per això el trobem brillant i perillós, i en l’esplendor tenim por de l’abisme que vindrà, i en l’abisme que efectivament ve no li retraiem tant l’estrèpit com el fet que s’assembla a la part de nosaltres que no ens agrada -no ens agrada gens.

Els miralls són un valuós recurs literari que ens funciona molt bé per parlar dels altres, o per filtrar coses nostres que no volem dir directament si podem controlar l’angle. Però que algú ens imposi el mirall i la inclinació és profundament irritant perquè La Civilització consisteix a dissimular i sobretot a dissimular-nos davant nosaltres mateixos. Aquest amic d’un amic que ara ja és amic meu ens despulla abruptament del que tants anys ens ha costat vestir i criticar-lo és una manera d’enfosquir el vidre i de no haver-nos d’enfrontar a la imatge. Ens agrada criticar-lo amb crueltat perquè és com si poguéssim exorcitzar-nos i espantar la part fosca, deformada, decebedora i que també ens fa com som encara que ens avergonyeixi i no puguem aguantar que l’amic ens la recordi amb la seva manera demencial d’actuar.

Pel mateix motiu i ben igualment celebrem tant les seves virtuts i el seu humor, el seu encert, perquè hi veiem la nostra part brillant millorada, el que sempre hem volgut ser. El traç poderós, lluminós que sempre ens ha restat inabastable. Per això som tan absoluts en la lloança com despietats en l’escarni, perquè glòria i infern sovint es produeixen en el mateix lloc i en el mateix instant del temps. No poques vegades li hem criticat i exaltat una mateix frase, i una mateixa situació ens ha retornat les dues imatges, la que ens fa enveja i la que ens causa turment.

Fa dies que hi penso, en aquest amic i en l’amic que me’l va portar, i en el mal que fa la veritat si ens la diuen quan no la volem. També en l’admiració com el gran motor del món, sense que hagi de degenerar en enveja. Els miralls que quan ets més jove -o jove, per dir-ho d’una manera menys inexacta- creus que podràs orientar-los al teu gust, o trencar-los, si tanta nosa et fan, però després veus que vénen a sopar i que no hi pots fer res. Enfadar-te, sí, com una vella, per tornar-t’hi a mirar l’instant següent.

No té gaire remei. Entendre el que passa, a partir d’una certa edat, és un pur entreteniment. Serveix per riure amb els amics però no per a solucionar res. Què hi podríem fer? Res. Potser recordar que som nosaltres la propera vegada que sentim l’impuls d’enfadar-nos amb ell. Però igualment ens enfadarem. Ens fem vells. És com tenir raó: la tens. Tota, la tens, i encabat arribes a casa, la teva dona et diu el que hi ha i creus.

© Salvador Sostres 2017

Projecte desenvolupat a Sitelabs