29/03/2013

Un mediocre i un mentider

6 minuts · 1199 paraules

Ara ve a tomb explicar una anècdota que succeí al Tirsa a principis de setembre passat. Havíem anat a veure un concert del Roger Mas a la Catedral, un concert extraordinari de la sèrie que féu acompanyat de la Cobla Sant Jordi. Érem uns quants amics, la meva dona i jo. La vetllada venia sent molt agradable.

 Abans del concert havíem sopat al Shunka amb el Roger, el concert com deia havia estat especialment rodó, de tots els que he vist del Roger amb la Cobla sense dubte el millor.

Ja instal•lats a la barra del Tirsa, on la vetllada transcorria alegre i tranquil•la, vaig veure arribar una moto coneguda. Eren el Joan Maria Piqué, cap de premsa del president Mas, i la seva esposa Núria.

Fa molt de temps que amb el Joan som amics. I he de dir que el Joan és un bon amic, un molt bon amic, i que s’assembla a mi -o jo a ell- en el sentit que les persones que no ens coneixen se solen endur una impressió un tant desdibuixada de nosaltres. No sé si perquè la gent sol ser poc perspicaç o perquè al meu amic i a mi ens falla el departament de màrqueting en segons quins vincles. Més enllà d’aquestes consideracions, menors, el Joan és una persona excel•lent, d’una extraordinària i inesgotable qualitat humana, i entenc la seva amistat com un regal.

Aquella nit no va ser, però, la més afortunada. Ni de bon tros. No explicaré alguns moments de la conversa, que no deixarien gaire bé el cap de premsa d’un president, precisament perquè som amics i perquè l’estimo, però sí que va ser molt significatiu el detall que va detonar la vetllada davant l’estupefacció de tots els presents. En un moment que ell m’estava retraient alguns dels meus articles més durs amb el president, jo li vaig respondre.”El Mas és un mediocre i un mentider”.

El Joan em va dir que jo no podia dir allò del president de Catalunya i jo vaig repetir, impassible.”El Mas és un mediocre i un mentider”.

I aleshores el meu amic li féu un inequívoc senyal a la seva esposa, i tots dos abandonaren el bar. 

Bé, tot i que jo em continuo considerant amic del Joan, cal dir que des d’aquell dia no hem tornat a parlar més, i em sap greu. 

Em sap greu perquè el Joan és un amic excel•lent i em sap greu perquè es va enfadar per un comentari que era cert.

La mediocritat del president Mas ha quedat demostrada en totes i cadascuna de les seves decisions des de la Diada. En tot s’ha equivocat. Va continuar confiant en el bordegàs inútil del Quico Homs, va confondre una manifestació amb un país, va fer la pitjor campanya electoral de la Història de la democràcia i està gestionant de la pitjor manera imaginable els seus 50 diputats i el pacte amb ERC, i Mas el mediocre i el malastruc acabarà aconseguint que per primera vegada CiU perdi les eleccions al Parlament. Això si és que arriba a temps de poder presentar-s’hi, esclar.

D’altra banda, el president Mas, que tant presumeix de transparència, de rigor i de dir la veritat, cal dir que ens ha mentit sense escrúpols i en temes no pas secundaris. Ens va mentir quan pactà l’Estatut amb Zapatero, fent-nos creure que anava a defensar els interessos de Catalunya quan en realitat va anar a vendre’ns a canvi que el PSOE no deixés tornar a presentar el president Maragall i que obliguessin el PSC a fer-lo president si CiU tornava s ser la llista més votada. Després el llavors candidat Mas va tenir la barra de fer tota aquella comèdia amb la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, quan ell és el primer que va defecar-se en la voluntat del poble de Catalunya expressada al Parlament el famós 30 de setembre. 

Molt menys important, però més personal, personal pel que fa a mi, naturalment, va ser la mentida que el president Mas li va dir al Xavier Bosch en una entrevista que li féu poc abans de les eleccions. Jo havia escrit a EL MUNDO una informació, certa, que explicava que el president Mas anava pel món dient que Catalunya havia d’aconseguir tenir l’estatus de Puerto Rico. Jo ho sabia del cert perquè m’ho havien relatat persones que feia pocs dies que havien parlat amb ell. Quan el Bosch -quina Pepa, també!- li va preguntar si allò era cert, el president Mas mentir una vegada més i va negar-ho. Mentider, Joan, mentider, treballes per a un mentider. 

La mentida més visible, i més innecessària, i més absurda, i que millor resumeix que el president Mas, a més d’un mentider, és un mediocre, és la que explica detalladament l’e-notícies i que succeí a can Basté. El Jordi li demanà si ja s’havia reunit amb el president Rajoy; i el president Mas mentí una vegada més i digué que no, quan la veritat és que la reunió sí que s’havia celebrat. El president Mas podia no haver contestat, com de fet va fer amb d’altres preguntes, podia haver marejat la perdiu de mil maneres diferents com hem fet tots quan no hem volgut donar detalls però tampoc no hem volgut caure en la mentida.

Però no, el cas és que no, el cas és que tot un president de la Generalitat va mentir al periodista més escoltat de Catalunya i a través d’ell ens mentí a tots nosaltres. Un president desvalgut, sense recursos intel•lectuals ni morals, ens mentí de la manera més vulgar. Si això fossin els Estats Units, o qualsevol altre país que es prengués seriosament la veritat i la virtut, el president Mas ja hauria hagut de dimitir i amb tots els deshonors. Per mentider, i per mediocre. Per haver mentit i per ser tan poc audaç de caure en una trampa tan ridícula. 

He procurat sempre escriure el que he pensat i no tenir por de la veritat. De vegades m’he equivocat, de vegades he estat injust, però quan me n’he adonat ho he reconegut i he demanat perdó. Ningú no és perfecte, ni tant sols jo. Amb el temps he perdut alguns amics però n’he guanyat molts més, i de molt millors.

És la lliçó que he après, i que no s’ha de mirar enrere. Però en aquest cas vull fer una excepció, perquè encara que molts el vegin arrogant i dèspota, de la pasta que està fet el Joan n’estan fets ben pocs. De la seva bondat, del seu profund sentit de l’amistat. No voldria perdre’t d’amic, Joan, i com que per molt que no em parlis la veritat és la que és i no la canviaràs, potser valdria més que tornéssim a dinar o a sopar, deixant de banda qualsevol frase que ens pugui tornar a separar.

© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs