05/01/2018

Us heu suïcidat

9 minuts · 1874 paraules

Fa dies que no sé quants dies fa que vaig escriure l’últim article d’aquest blog, una mica per la molta feina pagada que he tingut, que és l’única que compta, i una altra mica per menyspreu, que és pitjor que l’odi. Per odiar algú, al capdavall, li has de reconèixer alguna cosa. De feina en continuo tenint molta i de menyspreu també, perquè el que hem viscut a Catalunya des de l’atemptat de les Rambles, i la manera com ho hem viscut, ha dit francament poc de nosaltres, i tanta nació que ens reclamem, hem semblat més aviat una tribu, ni tan sols una comunitat autònoma, aquest prodigiós sintagma.

Per entendre Catalunya -la Catalunya nacional- has de fixar-te en el català. Sempre. Catalunya és el català. Catalunya només és el català. Tota la resta és intercanviable amb qualsevol altre país pròsper, amb la diferència que Catalunya no seria un país pròsper sense el vigor que li dóna el català. Hi ha gent -gent a Catalunya, esclar- que creu que Barcelona seria Milà si no fos pel “provincianisme” del català. Jo crec que Barcelona és bastant més important que Milà, fins i tot sota el madat atroç d’aquest despropòsit que fa dir-se Ada Colau, i que sense el català seria tan provinciana com Huelva o com Múrcia. Huelva és una ciutat o una província? No ho he sabut mai. No és veritat que el català tanqui portes, encara que en català s’escriguin articles molt dolents, i molt poc intel·ligents -que no és exactament el mateix- com ha estat el cas dels darrers anys. El català és la manera que té Catalunya de parlar amb el món i de saltar-se per tant qualsevol temptació provinciana.

I que n’heu fet, del català, tots aquests anys, d’ençà que vaig deixar-vos, perquè vaig veure amb total nitidesa que era exactament aquí on aniríem a parar?

Us heu suïcidat.

Li vaig dir a l’Artur Mas. També li vaig dir al Xavier Trias però només un dia. Però ells se sentien perfectament còmodes, i s’hi senten encara, amb la sinistra col·lecció de nul·litats que van crear. Que van crear, sí, que vol dir pagar, como dèiem al principi, i qualsevol intent de desentendre’ns fóra un acte de covardia tan greu com la mediocritat que van patrocinar.

Us heu suicidat perquè el català que heu parlat, que heu escrit i que heu llegit és d’una pobríssima qualitat. No sabeu el fàstic que m’heu arribat a fer. Els que heu pagat, pel vostre panxacontentisme depriment, més provincià que qualsevol Espanya, més abrasiu que qualsevol balança fiscal, més humiliant que qualsevol setege derrota militar. No sé perquè commemorem l’Onze de Setembre, que només passa un cop l’any. Si es tracta de celebrar derrotes cada dia podríem celebrar un article de l’Agutsí Colomines, del Francesc Marc-Álvaro o de la Pilar Rahola. Jo els deia el Filferro, el Bocatorta i la Bacallanera perquè uns adonéssiu de la tara, de la deformació que també a vosaltres us deformava, i només reieu i encara alguns em retreien que els ataqués pels seus defectes físics.

Jo us parlava de moral i no em vau voler entendre, i ara vau fer l’1 d’octubre i de sobte us trobeu recollint els trossos d’una derrota incontestable i no sabeu què us ha passat.

Fixeu-vos sempre en el català, quan us vulgueu entendre. En com heu parlat amb el món i amb vosaltres mateixos. Fixeu-vos en la quantitat de mentida i, sobretot, de medicocritat que us heu empassat. Torneu als textos. Llegiu qualsevol article de la Pilar Rahola sobre el president Mas o sobre el president Puigdemont? I pregunteu-vos quina llibertat pot florir d’aquella prosa. Pregunteu-vos-ho sense prejudici, sense creuere que encara sou en una batalla que ja s’ha acabat. No hi ha absolutament res més que els crits i la suor de la peixatera, de la bacallanera, en la prosa de la Pilar, en la seva inspiració i en el que inspira, i que els presidents que han menat l’anomenat procés l’hagin tingut ni més ni menys que d’intel·lectual de referència és tan gros com ho fou aquell amor gairebé escatològic que el president Pujol sentia per la Mònica Terribas, amor també intel·lectual, encara més incompresnible que si hagués estat físic. Amb aquesta lletra, l’única música podia ser la que ha estat: una marxa fúnebre.

Som el català. Som el que escrivim, el que ens diem, el que llegim. I un país que llegeix Francesc Marc-Àlvaro, i ho fa seriosament, per mirar d’entendre el que passa i empatitzarh-hi, és un país que només pot perdre. L’única lectura possible dels seus textos hauria de ser la volgudament truculenta -i encara-; la d’algú que volgués constatar “sobre el terreny” com una sola persona pot contenir totes les formes de la baixesa i en unes profunditats on hom creia que la vida no era possible. És tan mesquí, tan arrossegat, tan de fill repudiat de Déu, desposseït per Ell mateix de l’ànima, i marcat amb la tara/advertència amb la Seva gran bufera, que escrivint-la ell, la nostra història només podia conèixer el més funest dels finals. Llegiu-lo amb atenció, escolteu-lo a la ràdio: quina diferència hi ha entre la seva prosa i declarar una independència sense tenir-la preparada? Quina diferència intel·lectual hi ha entre els seus plantejaments i els de la representant del poder legislatiu enfilada en una plataforma convocant la massa desbocada contra el poder judicial?

Heu escrit molt malament. Heu escrit sense cap intuïció del que és escriure bé en català, i per tant sense cap intució del que és Catalunya. Heu escrit sense cap intel·ligència, sense saber què és un Estat, sense saber què és Europa, sense saber com són els catalans. Però fins i tot això podria ser secundari, tangencial. El que us fa realment menyspreables és que heu escrit sense cap sensualitat, sense cap amor, sense cap intuïció de com fer riure aquesta noia, de com tocar-la, de com dir-li que l’altra banda de la serra té un encís que no heu dit mai. Heu estat maldestres, grollers, bacallaneres, filferros, propòsits torts, esbiaixats de Déu.

També vosaltres, la resta, us heu conformat a fer el mico a les manifestacions i amb aquesta comèdia intolerable del llacet groc. Us l’heu comprat com si fos un spinner. I heu cregut que amb això ja passàveu, i us heu sentit ben cofois amb el vostre distintiu, com si n’hi hagués prou perquè sortissin de la presó o fins i tot per a la independència. Heu llegit molt malament, i us ha importat molt més la sanefa i el folclore que la raó i les paraules justes i exactes amb què havíeu de parlar amb el món i d’explicar-vos a vosaltres mateixos la vostra pròpia història. Heu volgut celebrar una victòria que no s’ha produït i que de fet crec que, secretament, esperàveu i espereu que no es produeixi mai, perquè preferiu empatar amb la tara que el fred que sempre fa quan només les aptituds compten, i el talent, i la força amb què vivim o morim per allò que estimem.

Quan heu tingut el talent l’heu menyspreat de la manera més inculta. Què heu fet amb el Bernat Dedéu? Què heu fet amb l’Enric Vila? Si el procés va començar el 2012, Valentí Puig ha publicat dos poemaris des de llavors: Dormir mil anys (2015) i Oratges de la memòria, l’any passat. Quin gir n’heu après, quina metàfora? Quina elegància? En què es nota que els heu llegit perquè sabíeu que sou i som el català i que és amb les nostres paraules amb què tensem la corda i l’esperança amb el món? Sou un ramat de bestioletes orfes. No us mereixeu un Estat. Us mereixeu un zoo. D’un costat ideològic i de l’altre heu disparat contra qualsevol espurna de llum que us ha estat ofrenada. Per deixadesa, perquè no us importa la llibertat, perquè esteu carregats d’orgull i buits de dignitat, perquè teniu una idea tan petita i tan llefiscosa del món com de Catalunya, de la llibertat com de les categories fortes, i merescudes, que un Estat com Espanya encarna i representa, i no heu entès mai que cal com a mínim tant honor per derrotar-la com el que ella posa per defensar-se. I tanta vida, i fins i tot tanta mort. I on és aquest honor, i aquesta dignitat? En quina columna de Pilar Rahola creieu que s’amaga?

Hi ha hagut molta més brutalitat en tots vosaltres, un a un i en el vostre tenebrós conjunt, que en tots els cops de porrra junts de l’1 d’octubre. La violència que l’independentisme ha exercit contra el català i per tant contra Catalunya, no la va exercir ni Franco prohibint-lo durant la dictadura, i provocant una èpica reactiva -que tant ens funciona als catalans- que va donar lloc a un dels moments més brillants de la nostra literatura. Fins i tot Lluís Llach va ser capaç d’escriure llavors bellíssimes cançons.

Però vosaltres què heu fet?

Cardús. I a sobre, el fill. Puigdemont també és periodista i escrivia a El Punt. No us va fer sospitar, de veritat?

Quin país seriós podria reconèixer un país que llegeix Cardús o Cuyàs? Quina broma és aquesta? Quina mena de llibertat esperàveu, si sabíeu que som el català i el tractàveu d’aquesta manera. Hi ha una comptabilitat molt fàcil, i molt gràfica. Pregunteu-vos quan cobren el Vila i el Dedéu junts al cap del mes i encabat quant cobra la Pilar Rahola per una sola -una de sola- de les seves intervencions a aquest programa de TV3 que es diu Preguntes Freqüents, o alguna cosa així. La diferència, escandalosa, és la golejada amb què l’Estat ha derrotat l’independentisme. Aquesta és la proporció i la mesura, no en busque cap altra.

No heu sabut escriure, no heu sabut viure. No heu sabut llegir, no heu sabut ser lliures. Ni per un moment penseu que teniu dret a reclamar-li res a Espanya. Us va regalar l’1 d’octubre i mira com el vau aprofitar. Cap comte-duc superarà des d’ara en la mitologia dels fantasmes nacionals el vergonyós i despietat crim amb què heu atemptat contra el que éreu. El món ens mira. I s’ha quedat glaçat.

© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs