A París, suposo que per causa del clima rigorós i perquè no sempre s’ho poden permetre, hi ha una autèntica passió per l’“outdoor”, per menjar i beure i viure i ser a l’aire lliure. Les terrasses dels cafès i les braseries, els bars dels parcs. Sempre o quasi sempre hi ha una opció “outdoor”, amb aquelles columnes com fanals que fan d’estufes; i si convé amb tenderols de plàstic ben estranys per protegir-te de la pluja. Un de Barcelona la pot arribar a trobar grotesca, aquesta fal·lera. I de fet ho és. Però cal ser compresiu, i tenir tota la tendresa, amb les víctimes d’aquest clima continental que tant apreciem els caps de setmana quan hi anem de viatge i a les novel·les i a les cançons i als poemes i a les estampes, i a les fotografies o als quadres però que tan dur es deu fer de suportar dia a dia, any a any durant tota la vida. Diumenge que els museus són gratuïts,la gent surt encara més al carrer encara que hagi plogut i que faci un cel rúfol i els turistes i els parisencs són un mateix entusiasme que omple els parcs i els jardins com aquestes Tulleries que ara que són quarts de quatre les creuem camí de l’hotel, després d’haver dinat al Market (Matignon, 15). Aquestes Tulleries amb dos estanys circulars a l’avinguda principal i cadires de ferro al voltant, totes ocupades de tanta gent que hi seu. Els diumenges, París es fa al carrer i hi ha un aire d’amants retrobats i de petites nostàlgies disperses. Els museus oberts és com si haguessin deixat escapar traços i colors i acadèmiques proporcions i tot és cadenciós i lent i fins i tot la gent que fa pic-nic o aquestes terrasses de menges indignes semblen més cultes i educades que quan tot això ho veus a Barcelona o a Londres, a Manhattan, o al mateix París els dies feiners, entre setmana. Amb la plaça de la Concòrdia a l’esquena, i al davant la piràmide del Louvre, a la dreta hi ha un petit estany rectangular i amb estàtua, que més aviat sembla una piscina de pedra. Hi ha dues cadires lliures, d’aquestes que tenen el respatller una mica més reclinat, a mig camí entre la cadira i la gandula. Amb l’abric cordat fins al coll i en plena digestió, amb l’Anna decidim de seure-hi una estona, i la postura que aquesta cadira reclinada afavoreix fa que ens quedem amb al cap mirant el cel, tan elegant i tan gris, i un vent fred contrasta amb les escalfors interiors del cos treballant els aliments que li hem donat. L’aigua quieta de l’estany i el silenci d’un home amb pipa que llegeix, i de dos turistes britànics que no crec que estiguin mirant res concretament. De sobte noto que formem part d’un conjunt estètic molt previ a nosaltres, i que en ciutats importants com París el marc t’acaba guanyant sempre per golejada, acaba sempre imposant-se facis el que hi facis i com ho facis, bé sigui dins dels restaurants o dels bars o aquí en aquest jardí de parisencs i turistes i nens que corren i criden i dos turistes que res de concret no miren i un home que fuma amb pipa. Ens adormim i som el segle XIX adormint-se.