La Vanguardia, a través del seu director José Antich, ha liderat amb admirable valentia la resposta, en forma d’editorial publicada en 12 diaris, al Tribunal Constitucional per la seva impresentable intromissió en la voluntat del poble de Catalunya. Davant de la inhibició del govern tripartit i de les ruboritzants mamades socialistes de la resta de mitjans de comunicació, Antich ha estat capaç d’articular una posició nacional sòlida i d’implicar-hi alguns diaris de manera que la vella guàrdia espanyolista de Madrid ha quedat ben esverada. Montilla i el seu govern no en sabien res i han rebut amb estupor la notícia. El per poques hores director de l'Avui, Carles Flo, es negava a publicar l'editorial per no posar en un compromís els seus amics els quinquis del Baix, però al final va rebre ordres i va hver de rendir-se. En els estranys i escassos moments en què Catalunya és capaç d’actuar com a nació i no com un batibull de tribus de negres que s’odien a mort del centre d’Àfrica és quan de veritat aconseguim afirmar la nostra dignitat i fer-nos respectar com a poble. Ja sé que molts que ja esteu en el codi mental de la llibertat haureu trobat ridícula aquesta acció, fins i tot patètica, i que teniu cenetars de respostes més contundents imaginades. Però que La Vanguardia hagi liderat una acció com aquesta vol dir que alguna cosa està canviant a Catalunya molt més profundament que les proclames d'uns quants. Val a dir que els diferents representants de l’espanyolisme més ranci, fent-s’ho ahir a les calces, van ser tot un espectacle. I bé, la situació que després de tot això ens queda no és altra que la de la independència. No dic que aquest sigui l’obejctiu de l’editorial de La Vanguardia, però sí que des del moment que tu afirmes la teva dignitat negant qualsevol autoritat a cap tribunal o institució que pretengui manipular o contradir la voluntat dels catalans, estàs fent una aposta claríssima per la reivindicació del dret de decidir que inclou Artur Mas al programa de Convergència i a la qual també crec que darrerament, a través de Puigcercós, s’hi ha afegit Esquerra, després d'haver entès que ja ningú no es creu el cinisme de Carod sobre la independència. Som al cap del carrer. Encara que teòricament, com a concepte, a molts la independència els costi un esforç d’assumir i de creure-hi, és l’única solució que a la pràctica trobem plausible quan ens posem a mirar de solucionar els problemes de país. És l’únic camí que, en cada cas concret que tenim damunt de la taula, finalment ens queda. Més enllà de la literalitat del text, l’editorial d’ahir que va inspiar La Vanguardia i que van publicar fins a 12 diaris, reflecteix una manera d’entendre Catalunya que és incompatible amb qualsevol interferència espanyola i que vincula, de manera irrenunciable, la dignitat de la nació a la seva pelna llibertat per decidir i governar-se.