La tragèdia dels pobres

Pau Labró Vila

Dimecres, 16 de desembre de 2009

«The real tragedy of the poor is

the poverty of their aspirations»

Adam Smith

La victòria d’Evo Morales a les eleccions de Bolívia, un dels països més pobres d’Amèrica del Sud, m’ha fet recordar un article força interessant que ens van fer llegir a la universitat. De Gary S. Becker i Casey B. Mulligan. És un exercici merament contemplatiu –els autors no cometen l’aberració, tant recorrent, d’incorporar l’apartat de “Policy implications”– i que basa part de la seva argumentació en la revisió d’idees i conceptes desenvolupats al llarg de la història del pensament econòmic. Gairebé destil·la poesia, podríem dir. L’objectiu de l’article és conèixer els factors que incideixen en les preferències temporals de les persones, és a dir, de què depèn la nostra predisposició a incórrer sacrificis presents a canvi de beneficis futurs.

La majoria d’economistes construeixen una teoria en base a uns resultats però, a l’hora d’escriure els papers, n’inverteixen l’ordre. D’aquesta manera, sembla que els resultats validin la teoria quan és just al contrari: només han construït un marc interpretatiu d’acord amb les dades imperfectament obtingudes. Ciències socials. Així doncs, sol ser més recomanable començar pel final. Becker i Mulligan parteixen principalment de tres resultats: 1) La desigualtat de la renda dels membres d’una generació s’incrementa a mesura que aquests envelleixen. 2) El creixement del consum és més alt per les famílies educades i adinerades. 3) Les taxes de creixement econòmic estan correlacionades positivament amb l’estalvi, que alhora ho està amb la renda. La primera conclusió, derivada aparentment d’aquests resultats, és que els individus rics confereixen més importància al futur a l’hora de prendre decisions. Estalvien més. Els pobres, d’altra banda, solen considerar només els resultats immediats de les seves accions sense que el llarg termini –tan llunyà! – hi tingui gaire res a veure. Ser impacient és de pobres.

A partir d’aquest resultat, els autors introdueixen una mica de literatura de ficció (supòsits) per acabar de fer quadrar la seva teoria final. En primer lloc, consideren que per pensar en el futur és essencial formar-ne una imatge, fet que implica costos. Com que el benestar present depèn de la nostra situació actual i de les perspectives futures, donarem més preponderància al futur quan les perspectives d’aquest ens facin ser més feliços avui i, a més, compensin els costos que mencionava.

Per això, acaben rematant, aquelles persones amb millors expectatives, els rics, solen dissenyar plans vitals de major abast temporal. Els pobres, malats i addictes a les drogues tendiran a ser racionalment impacients no només pel fet que viuen menys sinó també perquè el seu benestar futur és menor i no els convé pensar-hi massa. Aquesta teoria és consistent amb l’èxit de les loteries i amb l’escassa acceptació de les assegurances privades: se sobrevaloren els possibles guanys i es menystenen les pèrdues potencials.

Tot plegat ens faria entendre perquè els bolivians han votat a Morales, que tant malament es porta amb el llarg termini. Adona’t que estic assumint la racionalitat dels seus votants. Els plans d’estabilització del FMI, en contra de la inflació i altres desequilibris, poden ser contraproduents perquè els resultats dels quals només es produeixen a llarg termini i no a curt, el període més apreciat pels pobres. La hiperinflació és un resultat òptim. Que el conte del canvi climàtic hagi despertat tan desinterès entre els governs dels països emergents també es podria deure a la mateixa causa.

L’exposició de Becker i Mulligan suposa una trampa de la pobresa ja que l’inici del desenvolupament econòmic sol implicar sacrificis presents, hipotèticament mal vistos pels pobres. Si això fos realment així, jo en sóc escèptic, les paraules de Smith recobrarien una tràgica transcendència.