Les coses passen ràpid i m’agrada escriure ràpid. Ràpidament i una prosa veloç. No sempre és bo. De vegades explico la metàfora però molta gent que no té prous antecedents es queda sense entendre res. O entén coses que no són les que jo he explicat o pretenia explicar. Noto que això m’ha passat, sovint, quan he mirat d’explicar canvis d’opinió o d’humor respecte de persones o coses que abans admirava. Ahir vaig llegir un comentari sobre la meva relació amb el Ferran Adrià que venia a dir que molt dir-li geni però que si un dia m’enfado amb ell li acabaré dient quinqui del Baix. Em sembla un comentari ofensiu i injust, fora de la realitat i que indica poca comprensió de la meva manera de funcionar. Tot així crec que la culpa no és tota del lector/comentarista i que probablement hauria d’haver dedict més temps i més esforços a explicar com han caigut algunes altres coses.

Primer voldria dir que defenso el meu dret, i el de tothom, a canviar d’opinió, que sobretot a una determinada edat, sovint vol dir créixer. Defenso el dret de tothom d’aprendre, de saber més  i de canviar de manera de pensar a la llum del que ara saps i abans no sabies. Crec que canviar d’opinió no està renyit amb la més alta idea de la lleialtat, i sempre que el procés sigui honest, que respongui a un gir intel·lectual consistent i no a una mesquina operació interessada, no només és “perdonable” que algú canviï d’opinió sinó que el que resultaria veritablement imperdonable fóra no assumir el risc d’admetre que estaves equivocat i que ara has arribat a una altra conclusió. Això no vol dir que si no canvies d’aopinió cada dia és que no has crescut o que no n’hagis après prou. Hi ha gent que encerta a la primera, perquè té més informació o millor intuïció. Tots nosaltres, de fet, en algun tema, sempre hem pensat el mateix i això no ens converteix en més simples o en menys intel·ligents.

Després, i pel que fa a les persones, cal entendre que som matèria pensant. I que de vegades els camins del pensament se separen i també ens acabem separant nosaltres. I cal entendre també que som matèria moral, i que de vegades arriben les decepcions. Quants amics et queden, de l’escola? Amics de veritat, vull dir, amics que encara que no us veieu cada dia saps que pots comptar amb ells passi el que passi. A mi, per exemple, me’n queden 2. El Víctor i el David. Fa més de 20 anys que som amics. Bé, només dos amics de veritat em vénen de fa tant remps. Ara potser està tot ja més estabilitzat, i és més difícil que grans terratrèmols et sobresaltin. 34 anys no és ser vell, però ja comença a ser una edat. Tens més informació, saps veure-les venir amb més calma, i en general això t'evita haver de fer grans rectificacions. Senpre t’acabes trobant amb alguna decepció, però no tan flagrants com les d’abans. Em sembla que és una mica absurd pretendre que aquests processos tinguin alguna cosa a veure amb la meva opinió i la meva valoració sobre un geni. No crec que això arribi a passar mai, però si un dia el Ferran Adrià em defrauda ho explicaré amb tota la profunditat. Insisteixo que no crec que això arribi a passar mai, però si passés no em semblaria bé no explicar-ho. Pel que fa a l’e-notícies, hi escrivia amb bastanta llibertat fins que un dia aquesta llibertat va desaparèixer per un article sobre el pamflet aquell d’El Triangle i el seu director, tan trucluent icomcontrari als interessos de la llibertat. També és cert que ja feia uns mesos que Xavier Rius havia començat a actuar d’algunes maneres -buscant subvencions pel seu diari- que em van semblar poc compatibles amb la dignitat de l’ofici de periodisme i amb una mínima credibilitat professional. Sí, ñes veritat. Me'n vaig anar i me'n vaig anar decebut i enfadat. Hauria estat millor no explicar-ho? Haura estat millor callar i alegar motius personals? Em sembla que els lectors mereixen que les expliquis la veritat. De tota manera, és ben igual que hi escrigui o no hi escrigui, a l'e-noticies, perquè com que el Xavier Rius té una autèntica fascinació -em pregunto si sexual- amb mi, no es cansa de parlar del que faig o del que escric, citant-me i no citant-me, amb aquella fosca fruïció de l’obscés, sense cap mena de capacitat de controlar-se i de dirigir la seva atenció cap a assumptes més importants. Pel que fa a l’Avui, suposo que tothom pot veure que ja no és precisament el diari de Vicent Sanchis que tantes tardes de glòria va donar. Després d'haver aguantat el que vaig  haver d'aguantar, em va semblar necessari explicar al conjunt de la societat que aquell diari no és de cap manera el diari nacional que alguna vegada havia estat. I em va semblar que era també oportú, a partir d'algunes reflexions sobre la manera de funcionar de l'Avui, encetar un imprescindible debat sobre la qualitat dels mitjans de comunicació a Catalunya, sobre la seva condició de subvencionats i el trist paper que acaben fent tots plegats. Pel que fa al Joan Barril, que em sembla que també en parlava el comentarista d’ahir, em sap greu tot aquell escàndol que es va organitzar, crec que ni ell es va portar bé amb mi portes endins de la nostra relació ni jo em vaig portar bé amb ell de portes enfora. Lamento aquells episodis tan desagradables i espero que amb el temps s’enfortexi i mai no es trenqui el fil prim que encara queda de la nostra amistat.

No sé si hi havia més exemples, al comentari, però espero haver-me explicat prou bé per diferenciar una cosa de l’altra;  les coses que de vegades passen del capritx indiscriminat.

Posats a fer puntualitzacions sobre comentaris, també algun lector em recordava que mentre escrivia a La Vanguardia, potser el’any 1998 deia que qui no anava a El Bulli era un imbècil. Bé, és veritat que jo ara no ho diria d’aquesta manera, però encara és més cert que El Bulli i les seves circumstàncies han canviat molt durant aquests 12 anys. El Bulli de 1998 ja era pols de fada, ja era màgic, però d’una manera molt més innocent que ho és ara. I sobretot, el que passava, és que encara no convocava les multituds i l’elogi absolut que convoca ara. Tinc l'honor d'ahver estat el primer a escriure que Ferran Adrià és Déu, va ser aquell any o un any abans. El nivell d'escepticisme que hi havia al voltant d'aqueta afirmavió era molt més que considerable. No convocava les multitud d'ara i per tant era possible anar-hi. No era ni car, com tampoc no ho és ara, però és que llavors era molt més barat, i no costava gaire trobar-hi taula. Ja sé que a molts lectors aquesta cosa de la gastronomía no els fa ni fred ni calor, però voldria allargar-me una mica en l’explicació d’aquesta història. El Santi Santamaria ja tenia tres estrelles a la guia Michelin i El Bulli encara en tenia una o dues. De tota manera, el Santi, que durant molts anys va ser un dels millors clients d’El Bulli i cada diumenge hi anava, quan tancava el Racó de can Fabes, ja s’havia adonat del poder de la cuina del Ferran i havia entès que al final ell com a referència gastronòmica quedaria totalment desbancat i que la superioritat d’El Bulli i del Ferran, superioritat absoluta i a tots els nivells, era incontestable. I aleshores va començar una campanya molt bruta i molt injusta contra el millor cuiner de tots els temps i també contra el seu soci, Juli Soler. Els acusava de consumir tota classe de substàncies estupefaents, feia córrer que eren gais i vés a saber quines barbaritats més. Allò que va dir fa dos anys de la química va ser l’últim episodi de molts anys d’impotència i d’insults. El Santi havia de ser el gran cuiner de Catalunya i d’Espanya, el gran cuiner a la ja caduca manera dels grans xefs francesos, i es va veure desbancat per un noi de l’Hospitalet que de sobte va capgirar la història. Tota aquella frustració, tota aquella ràbia, el van dur a ser molt injust i molt desagradable, i és una llàstima perquè fent equip amb el Ferran hauria tingut molta més sort que no aquest Racó de can Fabes mig buit d’ara. En aquell context, molta gent feia cas i repetia les rebequeries del Santi i es tancaven a conèixer aquella gran revolució que la cuina estava experimentant. I sí, esclar, si pots anar a El Bulli i no hi vas, ets un tontaina. Això ho pensava llavors i ho penso ara. Com a mínim una vegada. Si pots conèixer El Bulli i t’hi negues, això no parla gaire bé de tu, ni de la teva sensibilitat, ni de la teva audàcia. Em sembla que sobre això, podríem estar-hi d’acord tots o gairebé tots.

El Bulli està per damunt de les opinions i és categoria. Després és cosa teva si t'agrada o no t'agrada. Hi tens tot el dret, però és cosa teva. I per descomptat, El Bulli està per damunt d’aquesta mena d’insòlites trinagulacions inconsistents sobre amb qui m’enfado i qui no m’enfado i la valoració que un geni mereixi. Un cop aclarides algunes coses, em sembla que en aquesta mena de temes faríem bé, tots plegats, per tal d'entendre’ns, si parléssim o escrivíssim sobre el que realment importa i no perdéssim el temps en foteses.