Bé, sembla que ahir alguns dels lectors no van se gaire feliços llegint l’article sobre els darrers esdeveniments a Reagrupament. I tot i que aquesta pàgina busca de vegades molestar, i molestar molt, sempre em sap greu, com espero que tothom tingui clar, que els reagrupats s’enfadin o s’ofenguin o simplement se sentin maltractats. I em sap greu perquè un reagrupat pensa igual que jo, vol el que vull jo i vota en el sentit que votojo encara que a un partit diferent. Això ens fa germans, esclar. Com ja deia a l’article d’ahir, celebro l’existència de Reagrupament i espero que obtingui uns magnífics resultats. De fet, si algú m’assegurés que Reagrupment ha de treure 70 escons tindria el meu vot. No per apuntar-me a cavall guanyador, sinó perquè aleshores sí podria satisfer les seves promeses electorals.

El problema és que Reagrupament no guanyarà, ni de llarg, i que la llei D’Hondt continua plenament vigent i si vas divident el vot sobiranista, el tripartit pot tornar a sumar. Cal recordar que ja fa anys que les majories a Catalunya són molt precàries, i que el tripartit present només suma amb 3 escons de marge. I que les enquestes que auguren la victòria útil de Convergència -que no només Mas guanya, sinó que podrà finalment governar- donen també un marge molt escàs. En aquest context re risc màxim que el tripartit torni a sumar, cal extremar la cura. Reagrupament no guanyarà, això tothom ho sap, i potser sí que és una llàstima, però en tot cas no guanyarà, i per tant la independència no serà proclamada, com a mínim, en cap moment dels propers 4 anys. Per tant, el que estem discutint és qui serà el proper president de la Generalitat, si José Montilla amb els seus quinquis del Baix o l’Artur Mas. Tot el que sigui fugir d’aquesta realitat és enganyar-se. Per ensopida i poc mítica que et sembli, per avorrida i decebedora que la puguis trobar aquest és l’únic escenari i imaginar-ne d’altres és estèril i irreal.

L’Artur Mas no ve de l’independentisme ni té un passat maulet. L’Artur Mas s’ha fet sobiranista amb el temps. Em sembla molt bé que els reagrupats maneguin la demagògia que electoralment els convingui de la manera que més profit en puguin treure: però que ningú nos’enganyi, el senyor Mas és sobiranista i el destí cap allà on vol dur Catalunya és la llibertat. El que passa és que el senyor Mas no pensa -i jo tampoc no ho penso- que la independència sigui possible demà passat, entre d’altres coses perquè Joan Carretero no guanyarà les eleccions; i es dedica, aleshores, el senyor Mas, a aglutinar el màxim nombre de persones al voltant del nacionalisme per poder moure, aquest gruix, encabat, cap a tesis i raonaments independentistes, i sigui possible, d’aquí a uns anys, no sé quants, que un partit que es presenti al Parlament amb la promesa del doctor Carretero estigui en disposició de guanyar les eleccions amb majoria absoluta i tenir el suport popular que li permeti proclamar de manera unilateral la independència de la nació. Dir que el senyor Mas és un venut o un espanyol o totes aquestes coses que se li han arribat a dir en aquesta pàgina és injust. El senyor Mas té una altra estratègia no pas perquè vulgui allargar l’agonia, ni perquè sigui un sàdic, ni perqupe sigui un regionalista. És perquè té una altra estratègia: o millo dit, una estratègia.

No m’agradaria que ningú ho interpretés com un menyspreu, però penso sincermanet que Reagrupament no té cap estratègia, i per això no és creïble. És un projecte molt emocionant, èpic, dolcíssim. Però no és creïble perquè no té una estratègia, perque se situa idíl·lícament en un moment que no arribarà, que és una majoria parlamentària, i la seva principal promesa electoral no la podran satisfer, i no pas perquè no vulguin, i no pas perquè siguin uns mentiders, sinó perquè no podran, perquè materialment no podran amb els escons que treuran.

Hi ha una diferència fonamental entre l’onanisme i la còpula. Per a la còpula has d’inventar una estratègia de seducció, i pensar un restaurant, un bar per després, i has de tenir els diners suficients per pagar el que es deu; també una certa habilitat per quan arribi l’hora dels cossos quedar bé. Saber quines postures són les que millor et fan funcionar, etcètera. En canvi en l’onanisme no cal tenir estratègia, ni taula reservada ni cap habilitat concreta. Pots imaginar el que vulguis, i tu sol, a l’habitació, ets capaç de quasevol noia i de qualsevol proesa, com un déu fàl·lic capaç de donar tota la satisfacció i d’emergir victoriós i aclamat de tota quanta gesta. Però després què? Notes una gran buidor. Res.

Jo crec que es pot establir aquesta diferència, entre Reagrupament i Convergència. I em sembla molt bé que els joves entusiastes d’aquest país se la pelin amb la independència, i fins i tot diré que és necessari que així sigui, en la línia que ho deia tamabé en l’article d’ahir: és necessari, imprescindible que Reagrupament existeixi i que provoqui aquestes fantasies, i que els joves d’aquest país creixin amb aquestes fascinacions i que es conjurin per algun dia poder realitzar-les. D’altra banda, i pels mateixos motius, exactament pels mateixos motius, és imprescindible que algú que tingui una estratègia pensada pugui posar-se a treballar i disposi per tant dels vots suficients per arribar al govern de la Generalitat. És indispensable que algú vagi transformant en realitat la fantasia onanista de Reagrupament, és indispensable que algú sàpiga què fer quan l’endemà de les eleccions no tinguem prou força per proclamar la independència. Precisament perquè la llibertat és l’únic objectiu i l’únic destí possible, precisament perquè és irrenunciable, necessitem algú que sàpiga com durnos-hi, que tingui una estratègia pensada, que convoqui la màxima gent possible al campament base i que després comenci l’escalada.

Convergència ha de guanyar les properes eleccions i Mas ha de ser el proper president de la nació perquè algun dia les eleccions les pugui guanyar, i de carrer, algú que digui que si guanya proclamarà la independència l’endemà, sense més. A més a més, vull recordar que sense que calgui dubtar de les bones intencions del doctor Carretero, sí que és cert que el que fins ara ha demostrat no és gaire encoratjador: va fer el primer tripartit, que no és poc, va ser conseller de Pasqual Maragall, i no va començar a veure la llum fins que no el van fer fora d'aquell nefast govern. Si no l'haguessin expulsat, diria el que diu ara d'Esquerra i del tripartit? Cal dir també que, així com l'Artur Mas s'ha trobat una Convergència amb una llarga història al darrere i que l'ha hagut d'anar fent-la de la seva mida, sense que de moment hagi pogut corregir tots els errors, com la cosa aquella d'Unió; Carretero es va fer un Reagrupament a mida, no pas el 1975 sinó l'any passat, el 2009, cometent el terrible i incompresible error de fer que fos una associació de caràcter i funcionament assemblearis. Tu creus que això és normal? Jo crec que no. I el dctor Carretero, pel que es veu, creu que tampoc, de manera que el cap de setmana va haver d'organitzar el cop d'Estat de dimitir per poder imposar el seu criteri i corregir d'una manera brusca i poc seriosa el seu error assembleari encara més seriós.

El discurs de Joan Carretero és impecable i encantador, però el seu grau d'encerts és més aviat pobre. És molt fàcil donar lliçons de regeneració democràctica, però és molt difícil estar-ne a l'alçada. Amb un tripartit a l'esquena, una assosciació assembleària creada i dinamitada per tu mateix en menys d'un any, la prudència aconsella, si més no, una mica més de calma a l'hora d'oferir-se com a promesa blanca i de dir als altres com s'han de comportar.

No voldria deixar l’article sense dir una cosa més. Tot i que trobo que no és seriós el que aquest cap de setmana ha passat a Reagrupament, tot i que a més a més deploro els motius personals pels quals ha passat, no em sento gaire còmode havent furgat en la intimitat del doctor Carretero i que em sap greu si l’he molestat.