Una ensenyança bàsica de l’educació civilitzada és que els petits callen quan els grans parlen. Són aquells primers sopars als que et dexen assistir, han vingut uns amics dels pares a casa. Tu, calles. Escoltes, aprens, i sobre tot calles. Parles si ets preguntat, però sempre vigilant de no ser excessiu, i de no espifira-la. Joan Fuster explicava que mentre Carles Riba era viu, a Catalunya tothom anava molt amb compte a l’hora de dir segons què sobre literatura. I que quan Riba morí es deixaren anar els gossos i qualsevol es va atrevir a dir qualsevol tonteria. Lamentable. També ocorregué a la política quan el president Pujol plegà. Fins llavors tothom guardava les formes i hi haviauna certa contenció. Però quan plegà, tot quant adolescent començar a alçar la veu i a rebentar-se els seus grans d’acné davant del mirall. El poca-pena d’en Carod es cregué un intel·lectual i, entre d’altres coses, arrossegà la nació cap la reforma de l’Estatut, amb el penós resultat que hem pogut comprovar. Entre moltes d’altres bestieses, des de la corona d’espines fins a Perpinyà. A Catalunya ha passat que en un moment determinat ens hem quedat sense gat i els ratolins s’han posta a dansar. Ens hem cregut allò que, a les universitats, els mestres han d’aprendre tant dels alumnes com els alumnes dels mestres. Cap jerarquia no preval i s’ha perdut l’autoritat moral. Ens hem cregut unes mentides increïbles. Hem fet un autèntic paper d’estrassa. Estem edificant sobre materials molt poc nobles.

Algú diu que la independència fa por, o em fa por. I que la recció és escapolir-me’n. A mi el que em fa por és la gent que diu aquestes coses, i tantes d’altres. A mi el que em fa por és que un país tingui gent tan feble i tan poc responsable al capdavant del seu projecte de llibertat. És notícia d’ahir al vespre que Joan Carretero li va dir a Joan Laporta que Reagrupament no s’uniria a Solidaritat Catalana mentre hi hagués l’Uriel Bertran. Es pot ser més infantil? Entre la tonteria amb les llistes i ara la rabieta contra l’Uriel, on queda el seu discurs de regeneració democràtica, on queda aquella visió de líder pulcre per damunt del bé i del mal? I aquells que en nom seu tantes lliçons han donat, on són ara? En quin cau s’amaguen? Aquells que et deien, sempre amb aire de suficiència, que ells ja s’havien “reagrupat”, què han de dir ara?

És molt típic que en aquestes situacions les persones amb menys cervell i menys nivell acusin de covardes les persones sensates que intenten construir alguna cosa amb cara i ulls. En temps remoguts, qualsevol rebentaire s’atreveix a donar lliçons, i molts venedors de pòcimes són confosos amb líders. Però “si algú els demanés sang, suor i llàgrimes, les cames els tremolarien massa”.