Llegeixo i escolto tota mena de suports a la candidatura de Joan Laporta. Grans entussiasmes, fogoses proclames. Joan Laporta és i serà sempre el meu amic, faci el que faci, es presenti o no es presenti, guanyi o perdi; i, com sempre, hi sigui ell o no hi sigui, lluiré com una banda d’honor la nostra amistat i serà ofendre’m ofendre’l. Em pregunto, però, quants d’aquests que ara l’animen i l’exalten, quants d’aquests que ara li diuen que és el millor i la gran esperança, seran amb ell si algun dia cau o fracassa. Em pregunto quines aportacions ecinòmiques faran, molts d'aquests cridaires. Em pregunto on i quan donaran la cara, on i quan van dinar la cara durant els moments difícils de la moció de censura, per exemple. Catalunya és un país on molta, massa gent s'omple la boca d'haver votat Laporta des del primer moment i ni tan sols són socis del Barça. De què estem parlant? Quants sonats fan una pàtria?

Em pregunto què estan disposats a fer, tots aquests que proclamen que Laporta és la darrera esperança i que diuen que Convergència és tan covarda. Em pregunto què estan disposats a fer ells personalment, per tal de diferenciar-se de la suposada covardia de Convergència. Em pregunto què estan disposats a fer per la nació, a banda de cridar, tots aquests que practiquen el discurs de l'ara és l'hora, segadors. Què estan disposats a fer a banda d'anar a una manifestació inútil, cursi, pompier, carrinclona.

Tothom demana un general però ningú no està disposat a fer d'infanteria; aquesta Catalunya que els sacrificis els demana sempre als altres mentre ell o ella es queden al bar comentant la jugada. Tothom parla de la mediocrutat de la classe política catalana, però jo penso que la gent, els catalans, som molt pitjors que els nostres polítics, i que la insòlita col.lecció de tarats qie darrerament està aflorant, a l'entorn de l'independentisme, per molt que faci creure, per una qüestió de quantitats, que l'objectiu és més a l'abast, en el fons roman a la mateixa distància perquè amb aquesta inframentalitat tan lamentable es pot fer qualsevol cosa menys avançar.

No sé si Joan Laporta té clar de quin tipus de gent es posa al davant, ni si coneix la natura pertobada de molts dels seus companys de viatge. No sé si es veu amb prou forces per liderar tota aquesta massa i el seu projecte l’endemà de les eleccions, si pel que sigui obté el vot d'un bon nombre de catalans i una quantitat d'escons consignable. Pel que fa a mi, allà seré, com sempre. El meu vot serà per Convergència però serà per al meu amic fins l'última gota de la meva sang. Celebrant la victòria o capejant la derrota, orgullós d'algú que sempre ha donat la cara en un país de tant pedant i tanta rata, de tant tarat mig penjat que sap sempre el que han de fer els altres però que ell no fa res mai.

No sé -ni tinc cap idea clara- sobre quin resultat farà o no farà aquest nou partit. Si em diuen que no entra al Parlament, m’ho crec. Si em diuen que ha tret 20 diputats, també m’ho crec. Són coses de país tarat, tan imprevisible, tan fràgil, tan poc estructurat.

Tal com Macià va dir una vegada: “catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya”, Joan Laporta ha sabut estar a l’alçada de tots els reptes que s’ha proposat, de tots els problemes en què s’ha ficat, i de totes les teranyines que ha desafiat. El dia que cada català es comporti amb aquesta responsabilitat, i el que diu tingui alguna relació amb el que faci, haurem guanyat. Vull dir que, como tantes vegades he dit, la culpa no és d’Espanya. No és dels altres.