Felip Puig ha dit que Montilla destrossa el català i l’han acusat de nazi com sempre que declinem l’amable invitació de deixar-nos exterminar. A veure si no podrem dir que Montilla destrossa el català. Alguns el volen posar d’exemple d’integració perquè –com a mínim, diuen– parla en català. Què vol dir com a mínim? Què vol dir que un home que en sa vida no ha fet res més que xumar de la mamella pública no tingui ni tan sols el nivell de català que s’exigeix als funcionaris? Qualsevol país t’exigeix conèixer la seva llengua per obtenir el permís de residència, i ja no diguem per poder-hi treballar de funcionari. A Holanda, per exemple, et donen 3 mesos de marge. A Montilla no li hem d’agrair res. És ell qui en tot cas ens hauria d’agrair el país i les oportunitats. I escolta, l’hem sentit parlar fins i tot de crostes; però un gest de gratitud, mai. Sí que hem sentit, en canvi, el president Sarkozy donant les gràcies a França. Hem de deixar de comportar-nos com a perdedors. Hem interioritzat el braçalet groc com si ens fos una característica més i no una humiliació. Que el president d’un país destrossi la llengua nacional ofèn la nació, però sobretot l’educació general bàsica; i la democràcia és una qüestió formal. Qui podria presidir Espanya destruint la llengua de Cervantes? Montilla destrossa el català per deixadesa, perquè la seva llengua és una altra, el seu país és Espanya i en això ha basat sempre la seva política. Sí, Montilla ens destrueix: la llengua, parlant; i la nació, actuant. I és gràcies a Déu que ben pocs segueixen el seu exemple, i que bona part dels nostres immigrants estudien català i s’esforcen a no destrossar-lo. I treballen de valent per crear riquesa en lloc de passar-se la vida xumant de la mamella.

El cor d’un soldat mort embolicat en una partitura de Bach. Les taques de sang, les ànsies, el combat. El cor d’un soldat mort al front que els soldats embolicaren en una prtitura de Bach. Ni taüts ni espai ni forces per poder moure tot el cos. El cor d’un soldat mort enviat als seus pares, la tendresa i la desesperació, el crit agut i silenciós de les mares que han perdut el fill, i també el progrés d’una nació, la consolidació de la llibertat. El cor d’un soldat mort, d’un soldat de l’exèrcit dels bons. La por i el valor, la temeritat i l’amor, el cor d’un soldat mort i ara els nens juguen a les places i les terrasses estan plenes de gent i de sol. Hi ha la fressa i les corredisses, els gelats i els cambrers, els fanatlets que s’encenen quan cau la tarda i arriba el capvesprol. I de fons el cor del soladat mort. El cor del soldat mort i la mare convertida només en plor. El cor d’un soldat mort és el teló de la pau, i la seva conclusió. La penyora, els records. Els souvenirs de la pau són els cors de tots els soldats morts al front. Els seus cors embolicats en música sagrada i retornats als pares. Els seus cors que bategaren perquè poguessin bategar els nostres cors. D’aquells cors en som deutors. Deutors de pau i d'amor. Un soldat és un cor. Si mai en veus caure cap, embolica el seu cor en partitures que recordin l’harmonia del seu bategar preciós. Un soldat és un cor. Un soldat és un gegant d’amor, elit d’una espècie en decadència perquè ja ningú no estaria disposat a combatre en nom de cap Bé, ni contra cap horror: decadència és això. Honorem les tombes dels soldats morts, que una música dolcíssima bressoli el seu repòs. El cor embolicat d’un soldat mort és el sant grial de tota nació assedegada de llibertat i glòria, de destí, de món. Tanta generositat fins a la gota última. El cor d'un soldat embolicat en una partitura de Bach. Gegants d'amor. Un soldat és un cor.  

Sobre l’article de les noies en relació amb el seu pes, alguns lectors em demanaven si no valdria també pels nois. La resposta és que no. L’article no anava sobre les noies grasses, sinó sobre la no acceptació de la pròpia responsabilitat pel fet d’haver-se engreixat i la posterior culpabilització dels homes. L’article d’ahir no pot aplicar-se als homes perquè els homes, així en general. assumim -i a més a més amb un cert orgull- la nostra responsabilitat sobre el volum de la nostra panxa. Els homes, parlo sempre en general, els homes com a col·lectius, no ens avergonyim del que mengem, ni estem tot el dia pensant en dietes, ni en com ens quedarà el banyador quan ens el posarem, perquè per regla general ja sabem que ens quedarà malament. Els homes quan ens engreixem no culpabilitzem els dissenyadors de banyadors ni l’Armani, ni diem que la culpa de tot la té la publicitat que anuncia perfums o cotxes amb cossos danone de nois bells i joves. Els homes acceptem de bon grat les bromes sobre la nostra panxa, sobre quan suem com porquets quan puja la temperatura perquè ens sobra greix per totes bandes, i no diem que aquestes bromes són feministes i que només pretenen menystenir-nos en tant que homes. Els homes acceptem amb més humor les circumstàncies, i no intentem negar la nostra responsabilitat davant dels problemes que com a col·lectiu ens afecten. No intentem dir que la culpa de tot la tenen les dones, i més aviat aprenem a conviure amb els nostres defectes i els nostres complexos. Ho he escrit centenars de vegades: mentre el feminisme cregui que la culpa és dels homes, no avançarem gens, com mai ningú no avança quan pensa i actua com si la culpa fos dels altres. No, l’article d’ahir no es pot aplicar als homes.