Primer cal felicitar els responsables i organitzadors de la IP sobre la prohibició dels toros a Catalunya perquè ho han fet mol tbé. Han donat un brillant exemple d’eficiència i d’eficàcia, una lliçó de com es fan les coses ben fetes. Amb la part de veritat i la part de demagògia, amb la part d’oportunitat i la part d’oportunisme, fent els equilibris per unir tothom que estava d’acord amb la idea bàsica i evitant conflictes i escisisons per afers secundaris. Unint moltes persones de sensibilitats molt diverses, que probablement discrepen en tots els altres assumptes de la vida però que en aquest, concretament, coincideixen. Cal felicitar els organitzadors i responsables de la IP sobre la prohibció dels toros a Catalunya per la massiva internacionalització del conflicte. Ahir va ser la vegada, des de la recuperació de la democràcia, que més mitjans de comunicació acreditats hi havia al Parlament. També ha estat exemplar la part tècnica de la victòria: la localització de l’esquerda legal per on podien actuar, la rapidesa a l’hora de recollir signatures, les complicitats establertes amb tothom i també, ja fora de la tècnica i més a la vora de l’estratègia, l’absència total d’escarafalls, de polèmiques estèrils; no han perdut els papers en cap moment ni s’han deixat arrossegar a debats que no els interessaven de cara a assolir el seu objectiu final. I, sobretot, cal felicitar-los perquè han guanyat. Han guanyat i no ho tenien gens fàcil. Han guanyat amb una sabata i una espardenya, sense cap finançament especial. Han guanyat perquè ho han fet bé, perquè ho han fet molt bé, i aquesta victòria és un missatge claríssim a tots aquells que tenen objectius d’entrada tan difícils com era difícil prohibir els toros a Catalunya, i que ara ja saben que no hi ha excusa: perquè quan les coses es fan bé, quan les coses es fan molt bé, es guanya sempre. Per tant, davant de la impotència i la derrota no hi ha excusa ni hi ha culpa que tinguin els altres. Hi ha saber fer les coses ben fetes o no saber-les fer ben fetes, i vet aquí els resultats.

Dit això, em sembla lamentable que s’hagin prohibit els toros a Catalunya. Primer perquè els animals no tenen drets, tal com s’ha dit i escrit tantes vegades aquests dies. Després, perquè el toro de lídia es el que viu i mor millor de tots els bous que es fan i es desfan, i de fet, sense la lídia no existiria perquè ningú no es dedicari a la seva criança. I per acabar, perquè tot i que alguns només hi veuen carnisseria i salvatjada, la tauromaquia és un art que va molt més enllà de la sang.

De fet, el que ahir es va prohibir a Catalunya no és la "tortura" dels animals. Els animals se seguiran “torturant” en granges de pollastres i estables multitudinaris, en el transport dels porcs que van a ser matats i als mateixos escorxadors, on la mort es pressent d’una manera tan clara que moltes vaques i bous infarten abans que els toqui el torn. La “tortura”- que no és tortura, però vaja- continuarà amb l’embotiment d’oques per extreure’n el foie. El que ahir es va prohibir al Parlament va ser que tu vagis als toros, que t’agradin els toros i que puguis gaudir-ne. Ahir es va prohibir una idea, un plaer, una estètica. Ahir es va legislar a partir d’un prejudici, i això és perilosíssim. Ahir, el que vam viure al Parlament, va ser l’aplicació pràctica de la pel·lícula “La vida dels altres”. Obrir la veda per lesgislar sobre gustos, sobre idees o opinions és perillosíssim, i més en un món en què hi ha esquerres. És inaudit que una majoria pugui prohibir els gustos d’una minoria. Què prohibirem demà? Estic segur que, a Catalunya, hi ha majories disposades a prohibir qualsevol cosa.

La llibertat no cau mai de cop, sempre es comença pels detalls. Per detallas com els d’ahir. Per detalls com proibir el que no ens agrada.

Llegeixo i escolto tota mena de suports a la candidatura de Joan Laporta. Grans entussiasmes, fogoses proclames. Joan Laporta és i serà sempre el meu amic, faci el que faci, es presenti o no es presenti, guanyi o perdi; i, com sempre, hi sigui ell o no hi sigui, lluiré com una banda d’honor la nostra amistat i serà ofendre’m ofendre’l. Em pregunto, però, quants d’aquests que ara l’animen i l’exalten, quants d’aquests que ara li diuen que és el millor i la gran esperança, seran amb ell si algun dia cau o fracassa. Em pregunto quines aportacions ecinòmiques faran, molts d'aquests cridaires. Em pregunto on i quan donaran la cara, on i quan van dinar la cara durant els moments difícils de la moció de censura, per exemple. Catalunya és un país on molta, massa gent s'omple la boca d'haver votat Laporta des del primer moment i ni tan sols són socis del Barça. De què estem parlant? Quants sonats fan una pàtria?

Em pregunto què estan disposats a fer, tots aquests que proclamen que Laporta és la darrera esperança i que diuen que Convergència és tan covarda. Em pregunto què estan disposats a fer ells personalment, per tal de diferenciar-se de la suposada covardia de Convergència. Em pregunto què estan disposats a fer per la nació, a banda de cridar, tots aquests que practiquen el discurs de l'ara és l'hora, segadors. Què estan disposats a fer a banda d'anar a una manifestació inútil, cursi, pompier, carrinclona.

Tothom demana un general però ningú no està disposat a fer d'infanteria; aquesta Catalunya que els sacrificis els demana sempre als altres mentre ell o ella es queden al bar comentant la jugada. Tothom parla de la mediocrutat de la classe política catalana, però jo penso que la gent, els catalans, som molt pitjors que els nostres polítics, i que la insòlita col.lecció de tarats qie darrerament està aflorant, a l'entorn de l'independentisme, per molt que faci creure, per una qüestió de quantitats, que l'objectiu és més a l'abast, en el fons roman a la mateixa distància perquè amb aquesta inframentalitat tan lamentable es pot fer qualsevol cosa menys avançar.

No sé si Joan Laporta té clar de quin tipus de gent es posa al davant, ni si coneix la natura pertobada de molts dels seus companys de viatge. No sé si es veu amb prou forces per liderar tota aquesta massa i el seu projecte l’endemà de les eleccions, si pel que sigui obté el vot d'un bon nombre de catalans i una quantitat d'escons consignable. Pel que fa a mi, allà seré, com sempre. El meu vot serà per Convergència però serà per al meu amic fins l'última gota de la meva sang. Celebrant la victòria o capejant la derrota, orgullós d'algú que sempre ha donat la cara en un país de tant pedant i tanta rata, de tant tarat mig penjat que sap sempre el que han de fer els altres però que ell no fa res mai.

No sé -ni tinc cap idea clara- sobre quin resultat farà o no farà aquest nou partit. Si em diuen que no entra al Parlament, m’ho crec. Si em diuen que ha tret 20 diputats, també m’ho crec. Són coses de país tarat, tan imprevisible, tan fràgil, tan poc estructurat.

Tal com Macià va dir una vegada: “catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya”, Joan Laporta ha sabut estar a l’alçada de tots els reptes que s’ha proposat, de tots els problemes en què s’ha ficat, i de totes les teranyines que ha desafiat. El dia que cada català es comporti amb aquesta responsabilitat, i el que diu tingui alguna relació amb el que faci, haurem guanyat. Vull dir que, como tantes vegades he dit, la culpa no és d’Espanya. No és dels altres.

Mentre tu no eres ningú jo et pagava un sou i et deixava una pàgina per escriure aquelles coses que llavors escrivies. Mentre tu tocaves la guitarra jo ja em guanyava la vida en lloc de fer el perdut. Si vols parlar de famíles parlem-ne. És d'un pèssim gust, pero be my guest ja que treus el tema. Mentre la teva família naufragava en fracàs, com tu, la meva feia la seva aportació a la història del país i reunia capital per poder-te ensenyar algunes coses, pagant nosaltres, com sempre. Mentre el teu pare em volia vendre  estranyes pòcimes de sabó sense aigua, la meva àvia et convidava a Semon.  Sempre ha estat així. Mentre tu construies una absurda èpica sobre  el catalanisme de la teva família, pretenent situar-la en un pla de superioritat moral respecte de la meva, la meva família feia Catalunya i et pagava els viatges i els vicis. Mentre tu ni ets soci del Barça ni crec que algú ho sigui a casa teva, ni se't coneix pels articles que hagis escrit sobre Joan Laporta, jo em vaig trencar la cara defensant-lo, i és un honor. A part de la teva frase de senyoreta, demagoga com poques, què has fet tu? Quan has pagat el preu? Quan has pagat res fora de tu mateix? No et fa vergonya, a sobre, fer d'escolanet?

Mentre tu creies que no servies per escriure, jo t’ensenyava el món i t’animava a conquerir-lo. També com sempre, el principal enemic eres tu. Fins i tot de tu mateix. Els sonats sou així, i així hem après a estimar-vos. Mentre tu dones lliçons en nom de tot el que ha fracassat, el país l’hem fet els que ens n’hem sorit. Mentre tu no pots pagar les factures a final de mes alguns hem pactat amb el mateix diable perquè puguis tenir encara alguna porta oberta, malgrat totes les que t’has tancat. Per què et penses que parles per la ràido? Per què et penses que una fundació et compra els pocs llibres que has venut? Si no fossis tan desagraït, tan imbècil i tan maleducat no hauríem de recordar-t’ho. Per què et creus que només les noies més lletges i més tarades volen saber alguna cosa de tu? Perquè et creus que res no roman i que tot se t'acaba desfent? Podries fer una llista dels teus amics? Per què et creus que en cap diari no et volen? I pel que fa als llibres, baixa els fums. Si no fos per les diverses caritats, amb el que has venut, no t’hauries pogut pagar ni la factura telefònica d’un mes. I tot i així, quants llibres creus que has venut? 3.000. On vas a parar? No n’hi ha per presumir. Després d’haver anat com un drapaire per tota quanta presentació comarcal, em sembla que has gastat més en benzina. Quants negocis t'han sortit, estimat amic? Quanta gent hi ha guanyat, amb tu?

Voldria dir-te que és l’últim article que escric sobre tu. Mai més, n’he tingut prou. Crec que els sonats no us mereixeu les metàfores i necessiteu en canvi la medicació. La literatura sobre malalts té el seu prestigi, però a mi no m'ha interessat mai. Pots dir o respondre el que vulguis. M'és igual. Jo he arribat fins aquí. I a partir d'aquí ho deixo en mans de gent que pot ajudar-te més que jo. Pensa-hi quan pensis com és la teva vida. Quan recordis que no pots mantenir-te i que a la teva edat encara has d’anar a suplicar caritats. Pensa-hi detingudamet. Pensa-hi quan només la teva colla de comentaristes tarats et donin la raó. Oh, capità! Gran capità (del Cottolengo)!  Pensa-hi quan no entenguis per què no encaixes al món, per què menysprees tant la vida, per què t’agrada tant dir-te misantrop i per què sempre t’acabes quedant sol.


De cara als lectors:
No acceptaré cap comentari sobre aquest article. No em sembla que hi hagi res més a comentar. Gràcies.

Algú que no està preparat per viure en societat té l’opció de la presó o del zoo. La presó és per a delinqüents i el zoo és per a animals. Hi ha animals que tenen l’aspecte físic de persones, però que són animals. Animalots peluts. Els pots distingir pel soroll que fan, per la seva incompetència social, pel seu gust per les dones més absurdes del món, i més lletges, i per la seva total incapacitat de seure en una taula sense ofendre tots i cadascun dels altres comensals. Durant alguns anys vaig adoptar i patrocinar alguns d’aquests animals, però vistos els resultats, he de dir que cedeixo tots els drets al parc zoològic. Tota quanta bèstia! Catalunya s’ha deixat dur massa temps per homínids peluts que res no representen i que semblen menys bojos del que són gràcies al desconcert general. Fan negoci amb la ferida del país, explotant llur pròpia ferida, normalment mental. Buuuu! Si Catalunya vol ser lliure i plena algun dia, ha de fugir del psiquiàtric: del sonat, del fracassat, d’aquell que tot en la seva vida ho ha esberlat i encara es creu amb dret a donar lliçons als altres. Si admetem que autèntics pertorbats es converteixin en àrbrites de la consciència nacional, acabarem tots sedats amb narcotitzants, que és en realitat com tots aquests fracassats, fracassats íntimament i públicament, haurien d’estar. Només demano que qualsevol que vulgui parlar en nom de Catalunya pugui acreditar alguns guanys personals: una família estructurada, o un negoci funcionant, o una vida raonable. Però si tot en tu és fracàs, calla. Creix, fes alguna cosa de profit, i atén quan parlin els grans.

Una ensenyança bàsica de l’educació civilitzada és que els petits callen quan els grans parlen. Són aquells primers sopars als que et dexen assistir, han vingut uns amics dels pares a casa. Tu, calles. Escoltes, aprens, i sobre tot calles. Parles si ets preguntat, però sempre vigilant de no ser excessiu, i de no espifira-la. Joan Fuster explicava que mentre Carles Riba era viu, a Catalunya tothom anava molt amb compte a l’hora de dir segons què sobre literatura. I que quan Riba morí es deixaren anar els gossos i qualsevol es va atrevir a dir qualsevol tonteria. Lamentable. També ocorregué a la política quan el president Pujol plegà. Fins llavors tothom guardava les formes i hi haviauna certa contenció. Però quan plegà, tot quant adolescent començar a alçar la veu i a rebentar-se els seus grans d’acné davant del mirall. El poca-pena d’en Carod es cregué un intel·lectual i, entre d’altres coses, arrossegà la nació cap la reforma de l’Estatut, amb el penós resultat que hem pogut comprovar. Entre moltes d’altres bestieses, des de la corona d’espines fins a Perpinyà. A Catalunya ha passat que en un moment determinat ens hem quedat sense gat i els ratolins s’han posta a dansar. Ens hem cregut allò que, a les universitats, els mestres han d’aprendre tant dels alumnes com els alumnes dels mestres. Cap jerarquia no preval i s’ha perdut l’autoritat moral. Ens hem cregut unes mentides increïbles. Hem fet un autèntic paper d’estrassa. Estem edificant sobre materials molt poc nobles.

Algú diu que la independència fa por, o em fa por. I que la recció és escapolir-me’n. A mi el que em fa por és la gent que diu aquestes coses, i tantes d’altres. A mi el que em fa por és que un país tingui gent tan feble i tan poc responsable al capdavant del seu projecte de llibertat. És notícia d’ahir al vespre que Joan Carretero li va dir a Joan Laporta que Reagrupament no s’uniria a Solidaritat Catalana mentre hi hagués l’Uriel Bertran. Es pot ser més infantil? Entre la tonteria amb les llistes i ara la rabieta contra l’Uriel, on queda el seu discurs de regeneració democràtica, on queda aquella visió de líder pulcre per damunt del bé i del mal? I aquells que en nom seu tantes lliçons han donat, on són ara? En quin cau s’amaguen? Aquells que et deien, sempre amb aire de suficiència, que ells ja s’havien “reagrupat”, què han de dir ara?

És molt típic que en aquestes situacions les persones amb menys cervell i menys nivell acusin de covardes les persones sensates que intenten construir alguna cosa amb cara i ulls. En temps remoguts, qualsevol rebentaire s’atreveix a donar lliçons, i molts venedors de pòcimes són confosos amb líders. Però “si algú els demanés sang, suor i llàgrimes, les cames els tremolarien massa”.