Queia una nit estrellada i s'endevinaven les siluetes sortint dels cotxes, darrere dels fars. El primer curs d'universitat s'acabava amb aquella festa i eren tan joves i tan invencibles que passejaven exultants, travessant a peu les carreteres estretes que portaven fins al polígon de dalt de tot del poble. Encara no era delicte beure al carrer i s'agrupaven petites colles que reien i es balancejaven, cantant, empesos pel suau vent d'estiu.

Mitificarien nits com aquella, i en farien bandera de tots els records d'una adolescència que s'escaparia molt de pressa, sense avisar. La memòria selectiva s'encarregaria d'esborrar qualsevol taca sospitosa i només romandrien els moments més exagerats, les hipèrboles i els excessos, tenyits d'un color de victòria que tan sols atorguen els rellotges.

Alguns tornarien durant mesos a aquell polígon, direcció a una empresa petita, d'olor de vainilla i pebre vermell, que regnava sobre el turonet de fàbriques i solars buits. Res es preveia tan proper, aquella nit, quan s'hi acostaren per cercar les claus del cotxe que un amic havia abandonat amb una ampolla de vodka engolida en soledat. El balandreig ebri era una dansa encara graciosa, pròpia de l'edat, innocent i perdonable.

N'hi havia que es coneixien de petits, però a la pell només s'hi marquen les nits així; no ho fan les hores d'esbarjo ni els partits de futbol al pati de l'escola. N'hi havia que es coneixien des de sempre però mai s'havien trobat fins llavors, perquè les coincidències tenen el seu temps i el seu escenari i -si havien d'enfonsar els seus dits al fang encara tou dels altres- havia de ser en aquell espai i als vint anys, quan els errors són terribles i els encerts tenen força exponencial. Tota transformació és llavors o no és. Només els joves s'emmotllen entre ells, perquè la matèria encara no és seca ni callosa, i qualsevol moviment és una petjada al cos del company i és una forma nova a l'esperit.

Quedarien suaument acoblats a la forma dels altres, esculpits els dits i els somriures per aquelles nits, per tots els viatges, les carreteres i els aeroports, les platges tan llunyanes i els matins a les estacions.
Les ciutats semblaven de plàstic, de joguina, i recorrien a peu les distàncies que farien anys més tard en taxis i en metro, d'una oficina a l'altra, encorbatats. No hi hauria tatuatges més profunds que aquelles empremtes i les trucades d'anys després, les trobades en festes ja del tot estèrils, els encontres d'imprevist enmig de Passeig de Gràcia, només serien un eco a vegades sord, a vegades tronador.

Sobreviurien grans amics, després del desencís de la ressaca i les arrugues incipients sobre les celles i vora els llavis. Després d'entallar-se per petits detalls, de gravar-se una mica més fondo en cada conversa, en dies d'exàmens i hores de bromes a la biblioteca, restarien engranats els que haguessin modelat els acoblaments més precisos. Sobreviurien grans amics i a les nits de temporal, després dels naufragis de la vida adulta -a voltes tan àcida i desfermada-, encaixarien a la perfecció les mans d'uns alçant els altres.

Al tren unes senyores tallades pel mateix patró es queixen de que gairebé no han vist res. Quina pèrdua de temps, tanta estona quietes, sense poder arribar enlloc, sense topar-se amb cap famós. Un viatge del tot inútil. «Tanto tiempo y no hemos visto nada», diu una, «Yo pensaba que veríamos a Montilla» apunta l'altra. El tren és un escenari perfecte, i no es pot no referir-s'hi perquè les fotografies són d'una nitidesa a vegades espantosa. El debat entre elles comença ràpid, perquè ni una ni l'altra saben ben bé per què s'han anat a manifestar. Una es queixa de tanta bandera independentista i parlen del castellà i de que tothom l'ha de saber parlar. «El catalán yo sé hablarlo, pero no lo hablo porque me cuesta trabajo ponerme a pensar». El nivell és baixíssim i criden com dues lloques. Bramen com si la resta de passatgers que s'amunteguen entre els seients no vinguessin del mateix lloc, no haguessin presenciat la mateixa aglomeració infinita, i no tinguessin una opinió clara sobre el que es discuteixen amb aquell to de peixateria pudent.

Des del govern s'ha insistit en convidar tota la ciutadania a la manifestació, però els trens de rodalies van igual de malament que sempre, aturant-se davant les obres del Clot; dos trens per hora. Sardines Renfe segueix tan lamentable -com és habitual-, i hi ha un moment que sembla que el vagó hagi de bolcar. La suor regalima i se senten punxades als peus, de tanta estona drets.
El mar brilla dolçament a quarts de nou, amb espurnes petites. Hi ha gent a la platja i ve de gust prendre una cervesa amb els dits enfonsant-se a la sorra. Els abatuts miren horitzó enllà, intentant obviar la conversa a crits de la ignorància més atrevida.
«Si quieren la independencia que cojan las armas». És absurd dir res i és absurd fer pedagogia. Els qui ho intenten abandonen ràpid i enterren la vista perquè alguns dels pisos que voregen la costa tenen banderes espanyoles als balcons.
La cosa no millora perquè aviat pugen un parell d'adolescents borratxos, amb el cap rapat i els braços alçats. Uns xitxarel·los que insulten als viatgers i busquen brega amb les hormones totalment alterades. Són dos nens i no saben ni què diuen, plens de testosterona i de vulgaritat, de brutícia.

Ser català és d'un esgotament constant. Saunes Renfe segueix el trajecte impassible, i la gent baixa a les estacions amb molta menys satisfacció del que pujava a l'anada. L'adrenalina ha anat disminuint i l'Estaca s'ha cantat una vegada més, encara que a casa ja no l'escoltin perquè és en un disc de vinil i el tocadiscs fa molts anys que no funciona. Un déjà vu terrible.
A l'anada la gent s'embolcallava amb les senyeres somrient i aquella calor era molt més suportable. En dues parades ja no hi cabia ni una agulla, i els turistes i els immigrants no entenien res. Ha coincidit molta gent jove, i l'entusiasme era absolut; tot el que es té als setze anys, quan es creu que cada acte tindrà una transcendència definitiva. La il·lusió d'identificar-se, la il·lusió de comptar-se, de dir-se: «en som molts!», potser ja compensa una mica aquella suor enganxosa i el dolor dels peus. Potser així s'agafen forces per explicar tres-centes vegades més el que -a casa nostra, davant de veïns- sempre s'ha de justificar.

Al trajecte d'anada hi havia una dona molt gran asseguda en una de les butaques. Ja només li quedaven uns quants ossos i uns ulls enormes. S'anava repintant els llavis amb un vermell explosiu i la pal·lidesa del rostre la feia semblar una nina de porcellana que havia envellit després de setanta anys dins la caixa de les joguines. La fragilitat era evident en cada un dels seus gestos, i la coqueteria també. Contemplava als manifestants amb una mirada divertida i alhora temorosa, amb una revista petita entre les mans.
L'ambient de festa es gaudia al vagó i un grup de nois utilitzava un megàfon per amenitzar el trajecte amb comentaris graciosos. El cel era d'un atzur molt clar i les colles d'amics amb estelades que quedaven a les andanes saludaven amb un somriure als de dins, com si diguessin: «ens veiem allà». A Sant Adrià la nina octogenària remirava molt neguitosa entre la gent i un dels nois amb pancartes va preguntar-li si baixava a la propera parada. Ella va dir-li que havia perdut el marit entre la multitud, enmig de tanta exaltació i tanta empenta. Van trobar al Josep gràcies al megàfon dels joves amb cabell llarg i tot el tren va aplaudir la notícia. «Que es facin un petó, que es facin un petó». Semblava un viatge d'escola, l'autobús cap a l'excursió de fi de trimestre, les colònies tan promeses i tan desitjades, el final del camí.

Condueix de pressa cap a l’adreça indicada. Abaixa el volum de la ràdio repetitivament, cada pocs minuts, per comprovar que el soroll del motor és l’habitual. És un gest quasi maníac; n’escolta el borbolleig i retorna a l’emissora instants després. Encara li fan mal els ronyons quan pensa en les lletres del vehicle, un cotxàs de tots els cavalls possibles. Li fa mal la ronyonada perquè no li agrada córrer, ni és fanàtic dels cotxes esportius, ni molt menys entès en els últims avanços tecnològics; res a veure amb la motivació real d’aquella compra. La possibilitat d’una averia, però, l’inquieta i el persegueix. Si fos així, hauria de demanar-li el cotxe a sa mare, un tres portes molt antic i de color blanc; la simple idea li desencadena una suor als dits, que rellisquen pel volant i tornen a girar la rodeta del volum de la ràdio. El vehicle en sí no és el que l’entusiasma, sinó el fet de ser ell qui el condueix. Se’l fa netejar setmanalment i s’hi passeja pel barri com un marquès en carrossa. El cotxàs, en definitiva, és per a la Berta; no pas per a ell. El cotxàs és perquè la Berta tingui clar que va equivocar-se escollint en Marc.

Pitja el timbre de la casa assenyalada. Des de fora contempla el pati, brut i ombrívol. La destrossa del vent és considerable, reconeixible a simple vista: la terra remoguda i encara humida, mig de fang i de pinassa portada pel vendaval. Hi veu els arbustos arrancats i un petit llimoner completament tort i malferit. No queda ni una flor. Tot plegat li fa pensar en un cementiri abandonat d’un poble perdut enmig d’una vall estèril. Obre la porta un cos corbat que només pot alçar la mirada -mai el coll, enquistat- per observar-lo. Un sonotone gegant li cobreix les dues orelles. S’ha pintat la cara amb tot el coloret que li quedava i sembla un pallasso egipci. Somriu amb tota la dentadura postissa i li pregunta si és el xicot de l’assegurança. Ell respon que sí amb un to fort i directe. El fa passar de seguida i la casa es presenta amb els sostres altius i les ombres que surten del buit de l’escalinata que porta als pisos superiors. L’acompanya a la cuina i li mostra les finestres esquinçades i la porta que dóna al jardí tota esbotzada. Li explica que li han entrat els gats dels veïns i que té totes les cortines esfilagarsades; «les cortines de la família», resguardant la pols de tres generacions. També té unes goteres que formen una pluja contínua al lavabo, on hi ha col·locat unes galledes comprades als xinesos de la cantonada.

S’ho repassa i apunta en una llibreta els danys de la tempesta. Ha vist per les notícies a tots els homes del temps absolutament excitats per l’esdeveniment. Amb la boca feta aigua repassaven la velocitat del vent, els litres per metre quadrat, les centenars de fotografies enviades pel Pere de Torelló i la Maria de Vila-seca, i les declaracions de tots els alcaldes de la comarca. El moment d’èxtasi han estat les imatges de la destrossa: un dominó d’arbres caiguts, antenes al terra, cotxes aixafats i parets esquerdades. El dia anterior, abans que caigués una sola gota, en López, el seu cap, ja cridava com un boig pel mòbil, alertat de la catàstrofe per un reuma malparit que sempre l’encertava. Aquella àvia d'en Hansel i la Gretel és només la primera visita d’una jornada que serà llarga. Es mira la dona, mentre aquesta continua xerrant-li dels trons espaterrants, i desisteix en l'intent de comptar-li les arrugues del voltant dels llavis. Ha somrigut molt, conclou.

No farà cap excepció amb ella, encara que li expliqui que està sola perquè l'únic fill que té és a Shri-Lanka i que exposi -amb un raciocini admirable en una dona tan gran- la situació precària dels pensionistes. Es col·loca unes ulleres de pasta negres sobre el nas i també la màscara amb què examina de nou les condicions de la casa. Mentre descriu l’envelliment de l’edifici i les reparacions que hauria d’haver dut a terme per a suportar millor l’estrèpit del temps, recorda amb exactitud les condicions de la pòlissa i els límits que hi figuren. La seva tasca consisteix en trobar la clàusula precisa i els arguments més exactes per reduir al màxim la quantitat a reemborsar. En aquest cas es fixarà sobretot en les prevencions no adoptades, obligacions de l’assegurat en firmar el contracte. No ho tindrà gens difícil, la casa està atrotinada i el fill a l’altra banda del món. Ja no recorda que al principi li feien pena les velletes com ella, quan en López els abaixava la indemnització i li deia «N’has d’aprendre, cony!». Ara sent un poder que li regalima per les cames mentre pensa en la quantitat estalviada en aquella vista grossa, i s'estremeix quan imagina els copets envejosos a l’espatlla dels companys que també opten a la promoció. Els pèls de punta precedeixen les imatges de tots els cotxes de luxe del mercat. És una sensació tan plaent com auto-destructiva.

Se n’acomiada després de fer fotografies al jardí i a l’interior, havent passat per alt algunes humitats i esquerdes a les rajoles més antigues i valuoses de l’entrada. La dona encara somriu quan tanca la porta, inconscient i complaguda amb la pròpia longevitat. Ell engega el cotxe després de remirar-se les rodes i segueix abaixant i apujant la ràdio durant tots els trajectes. Repeteix les visites i omple la llibreta d’atenuants a l’import màxim a retornar. Arriba a quarts de nou a casa, amb el sol ben púrpura. Comença a encabir el cotxe al pàrquing lentament, amb precisió, i de cop una imatge reflectida al retrovisor li escampa una amargor letal per la boca. Pel mirall s’escapa la Berta carrer avall, estrenyent en Marc ben fort per la cintura, al seient d’una vespa de segona mà.

S'asseu a la banda del vagó que dóna a la platja. Llença la vista a alta mar i intenta evadir-se, sense èxit, del petit ecosistema que el rodeja. El seu fracàs s'evidencia en els crits grinyolant d'una romanesa -bruta a propòsit- que cantusseja unes frases amb verbs sense conjugar. Interpreta sense esma el paper que la màfia de torn l'obliga a representar cada mitja hora, sempre en un tren diferent. Porta un nen d'un any lligat al coll que va abrigat gairebé com si fos Nadal. També hi ha turistes com tomàquets, i adolescents i joves presumint de les seves vacances. Àvies que van a banyar-se completament equipades per l'ocasió, agredint als viatjants amb els para-sols de floretes, immigrants que se les miren encara incrèduls i revisors deambulant amb gossos i personal de seguretat. Les ones continuen anant i venint impertèrrites, malgrat tot.

Ell intenta concentrar-se en el mar. En el color i en la bruma. De nou hi llença la mirada i pensa en la Laura. N'està molt, de la Laura. Mai no li ha confessat. I si ara es desencadenés un tsunami, es diu, el mar se'l menjaria amb aquella veritat dins seu. «Les regles ens permeten l'equilibri», medita entre el murmuri d'idiomes i cridòries de diferent volum que inflen el compartiment. Tenen una relació tan petita com el jardí de casa l'àvia, tancat entre quatre parets altíssimes que es fan ombra les unes a les altres, on resisteixen mig moribundes algunes flors alçant el coll com gira-sols. Es mira les mans i s'imagina sostenint una vitrina amb la Laura dins; tan protegida com les obres d'art que es malmeten amb la pols o l'oxigen. Ja fa mesos que es coneixen i gairebé no en sap res. Es pregunta si és per això, per aquest abisme entre els dos, que encara mantenen les trobades. Fa mesos que li fa l'amor entre silencis i distàncies, tan lluny d'ella que ni la toca. Són les normes: cap carícia. A ell li semblava bé al principi, però ara mira les ones i sent un mareig que no entén d'on li ve.

Baixa en una estació petita, amb dues vies; una d'anada i una de tornada. Una d'anada enlloc i una de tornada de tot. No hi ha cap pas subterrani; s'han de creuar estoicament, mirant a banda i banda si passa el tren o no. L'alcalde no en diu res, amaga el cap sota l'ala com tots, i els viatgers es queixen i remuguen que és un perill. L'estiu passat hi morí un home perseguint un gos que no saben què perseguia. A vegades algú deixa rams de flors al punt exacte, vora les roques que porten a la platja. Ell esquiva les planxes de surf punxegudes i els avis-crancs que s'arrosseguen marxa enrere i surt pel pàrking, sense picar tiquet; faltaria més que contribuís en aquesta estafa!

Apunt de deixar l'estació es gira un moment i veu una noia que ha baixat del seu mateix tren. Encara és a l'andana i la gent hi passa pel costat sense fixar-s'hi. Duu unes ulleres de sol i un barret; de tan lluny no pot assegurar-ne l'edat, però la suposa jove. Melena castanya i vestit llarg, de color verd clar. Potser és turista, per la pell blanca i la moda estranya. Malgrat la pressa es queda uns segons perplex, clavat vora l'entrada del pàrquing, entre el dubte de tornar enrere o seguir el trajecte. La mira i n'espera algun moviment, espera que segueixi endavant i desaparegui del seu focus de visió; però la noia actua lentament amb el bastó, divisant els entrebancs, picant ara una farola i ara un banc i ara una paperera.

És cega i sembla no conèixer l'estació. L'observa i pateix. «Caurà?» es pregunta entre presses i neguit. Fa una passa endavant i recul·la tot seguit. Un home de la neteja vestit de taronja es creua amb la noia i també la mira, però marxa immutable. Ningú l'ajuda i sola continua amb el seu pas meticulós i pacient, assegurant-ne cada metre. Ell sent una força que l'apropa i que l'allunya. Torna a entrar i se li acosta? Què li diu? En quin idioma? S'estira i s'arronsa mentalment. Finalment pensa que algú de més aprop l'ajudarà, que se li acostarà alguna iaia xerraire o el cap d'estació. Es convenç de que algú l'agafarà del braç i li dirà que creui la via sense témer, que ara no passa cap tren.

Marxa i compleix compromisos de lleure, familiars, de borratxera i d'alliberació amistosa. Passen el dissabte i el diumenge, i la imatge del bastó repicant la farola el molesta com l'agulla eixordadora d'un rellotge que marca cada segon. Recorda la seva fugida i sent una angoixa gruixuda taponant-li el coll. Es panseixen els dies i segueix pensant en ella, en la fragilitat sobre l'andana, enmig la gent i vora el buit, en la negligència boirosa escapant-se poble endins. Pensa en ella gairebé tant com en la Laura.

El perill s'ensuma i només ens cal una sola inspiració. Una sola inspiració i una certesa negra ens sacseja per dins com un naufragi. Una sola inspiració i el cos s'atura, a mig camí entre la por i l'atac. Com animals entenem el gest i la mirada, la frase amagada en un comentari banal. Un segon de llum, una ventada. El perill s'endevina de pressa, com es nota la pluja dins el cap i el cos, abans que plogui.

S'ensuma i és inútil enganyar-se, fer veure que no ho hem entès, que ens hem confós, que encara som nens. Mai errem, perquè en som experts sense voler-ho. Detectem el mal perquè som homes i també animals. És absurd negar l'evidència i només ho fan els miserables. Reconeixem el mal; el percebem de lluny i en un segon, en un moviment minúscul, en el to d'una paraula, en els ulls aliens que ens recorren la figura. Intuïm la foscor. En discernim els codis i les disfresses, les estratègies, els interessos. Intuïm el mal perquè en tenim desxifrats els colors i les formes, el flaire i les marques de territori.

El sofrim dins la pell, en la punxada que s'estén des de la meitat de l'esquena, com un llamp, electrocutant-nos. Advertim el mal i se'ns eriça la pell i els ulls s'encenen. Pressentim el perill com salvatges; pressentim l'enemic i totes les feres.
Advertim el mal i tant és com vesteixi o l'accent; tant és si n'esperàvem molt, si havíem de fer grans negocis o el volíem convertir en un amic. Tant és si té la nostra sang. La senyal és inequívoca i de sobte ja som un menys; un de menys. I potser el restaurant és preciós i el menjar exquisit, potser el paisatge és dolç i la lluna brilla més que mai, potser la diada era immillorable. Rebem l'avís i l'escenari no importa gens i no hi ha excuses. Els plans i els auguris són paper mullat; ja no serveixen ni somnis ni promeses. No hi ha repeticions possibles ni segones oportunitats. Tampoc no hi ha perdó; en cap cas.

Només ens cal un instant per descobrir la traïció nocturna, la vanitat obesa que regalima de greix, l'enveja paràsita que ho corca tot. Pressentim la destrucció i som conscients de la destrossa, del risc i de la nostra petitesa. Som conscients del preu i de la penyora. No ens equivoquem mai, tampoc, en imaginar el resultat dels nostres passos. Som prou homes per saber quina és l'aposta i quines són les cartes que hi ha damunt la taula. Som prou homes per anticipar les jugades, i aquells que apunten que no ho amidaren bé, que l'avaluació fou inexacta, menteixen -també- i ja són insectes.

Detectem el mal i és un sentit més, com qui palpa la pell d'un altre o s'encega per un raig de llum. És intrínsec a nosaltres i ens crearen amb aquesta lent dins dels ulls, amb aquesta punxada de por dins la columna. Intuïm el mal per poder ser lliures. Som lliures perquè el reconeixem. Percebem la foscor i és aquest el punt d'inici per decidir quina és la direcció a emprendre. N'olorem el perill, i som lliures -sempre- per escollir la resposta. Distingim el mal i una vegada admès tampoc hi ha gaires opcions.

N'hi ha que hi fan tractes; n'hi ha que s'hi uneixen i escullen l'avantguarda de l'exèrcit, plens d'una ira que no saben on neix. N'hi ha de dèbils i d'ansiosos, d'orgullosos i d'egòlatres. N'hi ha d'egocèntrics i d'obscurs, n'hi ha de misèria. I tots ells -tots- es tornen de fum. Es tornen de fum i obtenen recompenses. Poder, o fama, o amants, regals o copets a l'espatlla, elogis sucosos. Obtenen el que cobejaven a canvi de la seva ànima petita. Reben la suma acordada, el present somniat, el desig anhelat i la victòria. Tot de cendra.

N'hi ha que fugen sense pensar-s'ho. N'hi ha que abandonen la parella, el pare i el soci, que corren sense mirar enrere -i l'èxode mai és de derrota, sinó de salvació. N'hi ha que deixen imperis a mig construir i fortunes en potència, i propostes d'èxit i de reconeixement. N'hi ha que trenquen relacions tempestuoses, de passions malaltisses; n'hi ha que rebutgen famílies sagnants, que es canvien el cognom, que marxen de casa i no tornen mai més.

Altres s'hi enfronten i gairebé sempre moren. Moren i són herois. Lluiten i van guanyant batalles, poc a poc, un darrere l'altre. Són els que s'interposen en una baralla al carrer, enmig de ganivets; entren dins d'incendis, denuncien crueltats. N'hi ha que dediquen la vida a causes nobles, a la veritat, a la justícia, a la ciència. Són els més valents i els devem l'admiració més profunda. Són els que es llancen a l'abisme i són els que fan que l'aire sigui una mica més pur i cada vegada hi hagi més món i més calma. Són els que no callen, ni es corrompen. Són els que criden veritats i esmicolen creences, són els que no es poden subornar, ni eclipsar ni emmudir. Són els que s'aixequen fins al final i moren com herois, envoltats de monstres.

El perill s'ensuma i només ens cal una sola inspiració per detectar-lo. Ens erigiren així i som de carn i de consciència. Reconeixem el mal i justament per això no som marionetes. Reconeixem el mal i és per això que som lliures.