El circ ha existit des de sempre, i els romans van decidir magnificar-lo i portar-lo al Coliseu. Els números favorits d’aleshores eren les batalles entre gladiadors i esclaus, o entre esclaus i animals ferotges. Amb el temps el circ anà progressant i estenent-se, fins a tal punt que a l’època noucentista arribà a Catalunya un circ que substituïa el gladiador per un torero i un lleó per un brau. I com que el circ, ja se sap, és la distracció del poble, l’afició anà creixent i de Catalunya passà a la resta d’Espanya. I com que els espanyols el que saben fer millor és apropiar-se de les coses dels altres, van adoptar com a pròpia la festa del toreig. Aparegueren aleshores la casta, la fúria, los cojones, la valentia, i fins que hem arribat al  “por mi hija mato” - passant com no pel “valor y al ruedo”. Així doncs, la claca espanyola es distreia cada diumenge a la tarda amb els toros. I degut a aquesta associació de la festa a l'espanyolisme més ranci, quí a Catalunya s'anà veient per molts, com a pròpia d’Espanya, i per això la rebutjaven. D’altres, però, fugint de debats identitaris la rebutjaven perquè s’hi feia patir un animal. 

La clau del tema és que del patiment d’un animal se’n fa un espectacle. Si no se’n fes espectacle pocs dirien res. Cada dia es maten milers d’animals a Catalunya, animals que acaben la majoria a les nostres panxes. I molts pocs són els que es queixen, i molts menys els que fan alguna cosa per evitar-ho. Un dels patiments als que em refereixo, per exemple, és el d’aquells porcs que viuen en un corral d’encara no deu metres quadrats, o el patiment de les gallines que per tal de que ponguin ous les tenen il•luminades en unes gàbies on no es poden moure. Per això si que no faran cap ILP ni recolliran firmes, no pateixin. No ho faran perquè ningú ho veu i no se’n fa espectacle.
En canvi,  pel que sí que hauríem de fer una ILP d’aquestes, és per penar la gent que vesteix el seu animal de companyia amb jerseis horteres a l’hivern, els hi fan pentinats estranys, els pinten els pels del cap del color més cridaner possible, els llimen les ungles, els posen ulleres de sol a l’estiu i totes quantes coses més se’ls passin a vostès pel cap, per molt absurda que sigui la idea, perquè segur que hi ha en algun lloc o altre alguna persona que ho fa.

Pels afectats directes de la decisió del Parlament de prohibir el toreig a Catalunya, recomano que destinin tots els braus al sector alimentari. Un dels plats més bons que he tastat mai, ha estat un llom de brau amb arròs que em van servir en un restaurant del sud de França, els hi ben asseguro que n’hi havia per llepar-se’n els dits.

Això del toreig no pateixin pas que ja té substitut i de fa temps. El futbol, és clar. El circ dels circs. La major distracció de tutti quanti. Ara que ens hem quedat sense toros i que ja tenim un tema menys per debatre, veiem que avui torna a jugar el Barça. És igual que en veritat jugui el Barça B i no el primer equip, avui és el primer partit amistós de la nova temporada i sempre fa il•lusió que la pilota torni a rodar. Aquest, el futbol del Barça, sí que és un bon circ, i com a bon circ, s’hi ofereix un bon espectacle.

El plaer d’una nit d’estiu que defuig de la xafogor i la humitat, dolç dormir damunt el llit amb la finestra oberta de bat a bat. El dolç i agradable despertar d’un cant d’ocell que et transporta a plena naturalesa, estat semisalvatge, una casa de muntanya amb un immens prat al voltant. El plaer de poder fer un cop de cotxe i plantar-te amb cinc minuts a la platja i gaudir d’una aigua cristal•lina. El plaer de la cuina mediterrània per dinar, el plaer d’un refresc a mitja tarda, el plaer d’un sopar vora el mar, el plaer d’estirar-te a les roques cara amunt i observar les estrelles que cada any ocupen, si fa no fa, la mateixa posició en l’espai. El plaer de pensar en l’espai i la seva immensitat, que potser som ínfims dins seu, i pensar immediatament que la vida és meravellosa i que potser no val la pena capficar-te en qüestions que mai seràs capaç de resoldre. El plaer de la riera a quarts de tres de la matinada, inundada d’una tranquil•litat molt agradable que s’apodera d’aquest indret tan sorollós durant el dia. La gent que mentre fa sol s’hi passeja amunt i avall, atabalada o embadalida, ara deuen dormir o potser fan l’amor amb la seva parella, qui sap, al capdavall ambdós actes són grans plaers. El plaer de fer un granissat i que et felicitin i agradi a tothom - el gran plaer que genera una cara de felicitat val més que un “que bo que està -, el plaer de sentir-te content amb tu mateix per la feina ben feta, perquè fas coses noves i veus que surten bé. El plaer de veure en un títol imprès amb lletra formal l’esforç de tant de temps. El plaer d’agafar la seva mà, de besar els seus llavis, el plaer de poder gaudir del seu somriure còmplice al tastar el granissat, el plaer de tenir-la al meu costat.

Els plaers de la vida són tants que Lord Avebury dedicà un llibre a parlar-ne. Ara i aquí, el plaer d’una nit d’estiu,  damunt del llit amb el portàtil, escoltant com es porta a terme un pla quinquennal, imaginant aquell bar de l’Eixample on la portaria. Recordant qui n’ha begut tancaré l’ordinador, aclucaré els ulls transportant-me a un altre planeta, amb el cor inflat de mil somriures, caient espurnes d’or del cel per cada moment que torno a viure.

El dissabte a la tarda no aniré a la manifestació. No aniré a una manifestació amb polítics que fan el paparina i l’endemà diumenge quan se’ls parli de la manifestació miraran a una altra banda, fugiran d’estudi o diran qualsevol bajanada per tal de treure-li importància. Tampoc  aniré a la manifestació perquè no s’hi va unit - almenys és la visió que en tinc. Entre que no es posen d’acord amb el lema de la pancarta que ha d’encapçalar la manifestació, les persones o institucions que han d’encapçalar la manifestació, després que si aquell hi va jo no hi vaig, i que si aquest porta una pancarta on diu que és molt alt, jo he de portar una pancarta que digui que sóc molt alt i a més he de portar sabates de tacons per semblar-ho, tot plegat fa llàstima, perquè darrera de la manifestació hi ha l’esdevenir d’un poble, el nostre, que no es mereix i ha d’estar per sobre de totes aquestes primarietats.
Jo no hi entenc gaire de política, perquè enganyar-los, però no cal ser gaire intel•ligent per veure que els polítics aquestes manifestacions se les passen - permetin-me l’expressió – pel forro. Vostès creuen que té credibilitat un president de la Generalitat encapçalant una manifestació demanant respecte per Catalunya quan el seu partit dóna més de vint diputats al PSOE?, vostès creuen que té credibilitat un membre d’ERC encapçalant una manifestació d’aquest tipus quan han fet Montilla president?, vostès creuen de veritat que l’endemà de la manifestació, al cap de dos mesos o al cap d’un any hauran canviat gaire les coses? Si creuen tot això vagin a la manifestació. Jo com que no em crec res de res no hi aniré.
Molt ridícul he trobat també el debat de si s’hi ha d’anar o no amb una estalada o amb una senyera. Crec que debatre aquests aspectes és perdre el temps. No s’ha d’obligar ningú a portar cap bandera, cadascú que porti la que vulgui o que no en porti, la manifestació no l’ha d’encapçalar cap polític ni cap entitat,  l’han d’encapçalar en Joan de Vilafranca, en Manel de Blanes, la Mireia de Lleida, en Pere de Vic, el veí del primer o la senyora que em ven la furtia els dissabtes al mercat, les institucions culturals catalanes les posaria a segon pla, i els polítics, com que no els podem negar la participació, a última fila, sense fer soroll ni omplint portades. Que per un dia callin, que deixin fer al poble i els deixin al protagonisme, que no ens diguin com hem d’anar a la manifestació, què hi hem de dir i quanta estona ha de durar.
Als lectors que hi vagin els desitjo, al igual que a la resta de coneguts que hi aniran, que la manifestació surti d’allò més bé, i que tant de bo aquesta sigui la bona - malgrat em temo que no.

Aquest any hi ha hagut Mundial de futbol però ha sigut molt avorrit i no val la pena comentar-lo, o potser si, però m’esperaré a que s’acabi. Alemanya és la selecció que més bones sensacions a causat fins el moment i pot deixar fora a Espanya - creuem els dits. Jo però, vaig amb Holanda, sempre animant aquesta selecció i per fi he obtingut la recompensa, hem eliminat Brasil.

Amb el calor que la setmana passada ja va treure el cap, ha arribat una nova edició del Tour de França. Malgrat presumptes hipotètiques bicicletes elèctriques, dopatges que amb els anys són menys escandalosos i acceptats per l’aficionat en general amb indiferència com si ja formés, això també, part de l’espectacle, el Tour, sempre torna.

Reconec que sóc del tipus de persona que està malalta i veu qualsevol etapa del Tour. Tant se val que sigui totalment plana, de muntanya, contrarellotge individual o per equips. La clau de tot és la mentalització. Per les etapes planes el pla és encendre el televisor a les tres del migdia, i al cap d’un quart d’hora d’escoltar la retransmissió somnífera de De Andrés i Delgado, estirat al llit o al sofà el son està assegurat. Aleshores, a les cinc sona el despertador i m’incorporo de nou a la retransmissió just per veure la darrera mitja hora que dóna per veure el final d’etapa i l’sprint. Quan arriben les etapes de muntanya el pla és diferent, i bàsicament consisteix en intentar no adormir-te. El secret per aconseguir-ho és anar fent altres coses amb el televisor engegat fins un quart de cinc, moment en el qual deixo de fer el que feia i m’assec davant el televisor per veure com pugen i baixen muntanyes. Finalment hi ha les etapes de contrarellotge on el pla consisteix en veure la retransmissió a partir de l’hora que surten els bons o els favorits. En el meu cas sempre és a partir de l’hora en que Lance Armstrong surt a córrer.