|
Divendres, 16 de juliol de 2010
A la campanya d'Obama
| |
En el seu llibre "a la campanya d'Obama" Jordi Pérez Colomé explica una mica el que va veure a la campanya de les eleccions presidencials de fa 2 anys a Amèrica. El sistema electoral americà és complex i imperfecte, però aquesta imperfecció és resultat de la voluntat de fer el procés hiper-democràtic, no només és democràtic a la nit de les eleccions quan es tria entre els dos candidats. El procés per escollir els 2 candidats i els senadors i congressistes que votaran les seves lleis ha estat hiper-transparent i qui no ha participat és perquè ja li està bé que participi qui s'informa, a diferència d'aquí on qui no participa és perquè li és igual. Al final aquí les cúpules dels partits espanyols decideixen un grapat de decisions que als EUA són decidides per tots els ciutadans en múltiples crides a votar. Segurament el sistema americà no és traslladable aquí fil per randa, entre altres per la manca de cultura cívica d'aquí que menciona Pérez Colomé, però qualsevol apropament seria positiu. Els sistema alemany i anglès sense arribar al nivell dels EUA tenen punts positius que els allunyen de la partitocràcia que es practica a Espanya, començar escollint els diputats per circumscripcions petites seria un primer pas positiu. |
|
Imprimir ·
Afegir comentari
Dimarts, 6 de juliol de 2010
Boom del crèdit
| |
Rubalcaba deia en una trobada del PSOE que aquesta era una crisi global i de tothom i que per tant s'havien de prendre mesures comunes entre tots, com si la crisi afectés igual Espanya que la resta de països. Rubalcaba oblida que a Espanya s'han fet més pisos en els darrers anys de la bombolla que a França i Alemanya juntes. També Zapatero va dir, una vegada ja s'havia entrat de ple a la crisi, que ningú la podia preveure (??¿¿) i va aprofitar per culpar Lehman Brothers i els EUA de la crisi. Bé, el cert és que estranyament la setmana passada Paul Krugman va fer una cosa poc habitual en ell, va "defensar"(entre moltes cometes) el llegat de Bush i va explicar en el seu blog que la bombolla europea era tan o més gran que l'americana, per tant l'origen de la crisi no eren els EUA, cadascú s'ha montat la seva pròpia crisi. Efectivament els alemanys no han tingut bombolla, però el boom del crèdit a Espanya i a Irlanda ha vingut donat per lex exportacions massives de capital des d'Alemanya a aquests països. Ara que aquests països trontollen Alemanya pateix per si tots els diners que han deixat tornaran i afectaran els balanços dels seus bancs. És curiós que Xina deixi tans diners als EUA, un país consumista i productiu on el capital que ve de l'estalvi xinès és ben aprofitat. Allò que sobra a Xina falta als EUA i viceversa. Uan relació tibant però productiva fins al moment, contrari al que passa a Europa on un país productiu i estalviador com Alemanya deixa diners a països consumistes i ineficients com Espanya.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (1)
Dijous, 1 de juliol de 2010
Fouché
| |
Stefan Zweig explica a les seves pròpies memòries ,"El món d'ahir"(Quaderns crema), que a finals dels anys 30 va arribar a ser l'autor viu més llegit del món, és a dir el més venut/traduït en aquell moment. Zweig explica el seu èxit i també l'ostracisme i la marginació a la qual va ser sotmès per ser jueu pels nazis quan van començar a guanyar posicions.
Zweig té un bon grapat de llibres/novel.les curtes de gran èxit en el seu moment, "novel.la d'escacs", "carta d'una desconeguda"...però si Zweig és sobretot conegut és per la seva faceta de biògraf de grans personatges històrics i el seu "moment estel.lars de la humanitat", també a quanderns crema. Vaja, que Zweig sabia crear però sobretot explicar coses ja inventades.
De totes les biografies que va fer el seu "Fouché" és potser la més reeixida de les que he llegit, que no són totes ni gaires perquè Zweig era un incasable escriptor. Fouché va ser un polític francès de la revolució francesa que va aconseguir mantenir-se a l'ombra del poder, i no tan a l'ombra, durant totes les etapes de la revolució i també sota Napoleó, acabant convertit en el duc d'Otranto. Finalment Fouché va entrar en declivi i va ser marginat, però a través d'una persona grisa i poc coneguda Zweig fa en aquest llibre un retrat de tots els personatges que van desfilar per aquests moments estelars de la història i del seu paper.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (2)
Divendres, 25 de juny de 2010
Debats útils
| |
Debat a CCN+ amb la presència de Germà Bel(Sergi Pàmies deia l'altre dia a RAC1 que Bel surt massa a la tele, Pàmies seria un bon exemple de persona que veu la palla a l'ull dels altres i no la biga a l'ull propi), una alt càrrec del PSOE del ministeri de foment i el director d'accessos per autopista a Madrid(una contradicció en els termes, accedir en autopista a Madrid).
Suposo que els de CCN+ han convidat Germà Bel basant-se en els 8 anys que va ser diputat del PSOE a Madrid, no sé si queden sorpresos de la loquacitat de Bel però el debat es fa mirar. La alt càrrec de Foment no sap que l'aeroport de Huesca està sota la seva pròpia tutela (Bel l'ha de corregir) i el dels accessos a Madrid es queixa que les autopistes van arribar massa tard a Madrid i per això estan discriminats. Bel li explica que les autopistes s'han d'autofinançar i que per això només té sentit fer-les on hi ha comerç, com al Mediterrani. Sembla que no ho entén. La funcionària va al seu rotllo, diu que ens hem d'apretar el cinturó, Bel replica que l'AVE Ávila-Segovia que s'està construïnt és la direcció contrària a la bona, i que Espanya és el segon país amb més KM d'AVE rere Xina, un desastre que la funcionària no entén.
Finalment Bel explica que per trobar unes terminals tan cares com la T4 de Madrid o la T-Sud a el Prat s'ha d'anar a Dubai (estat en fallida) o Pekín. El dels accessos a Madrid dóna la raó a Bel per un moment, crec que és del PP, perquè quan s'adona que qui va fer la T-4 i va planificar unir Madrid per AVE amb totes les capitals era Aznar, diu que no hem de mirar al passat.
Un debat que es va mostrar com una pèrdua de temps per Bel i una classe magistral pels espectadors, però no pels dos representants de PP i PSOE.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (1)
Divendres, 18 de juny de 2010
Dividir o sumar
| |
Molt s'ha parlat del mètode alemany o "kurba zeit" on per evitar un creixement desmesurat de l'atur com el que s'ha produït a Espanya el que es fa és dividir i repartir la feina entre els que encara en tenen, per impedir així que quan es destrueixi teixit productiu molta gent es quedi al carrer. Així quan es redueix la producció es redueix també el nombre d'hores que treballa cadascú i també proporcionalment el seu sou. Als llocs on això no és possible s'ha d'enviar un seguit de treballadors al carrer i els que es queden mantenen la jornada laboral i el sou complet, en aquests països es tractaria d'un tot o res laboral, a Alemanya els treballadors estarien disposats a renunciar a una part del seu sou a canvi de la tranquilitat de saber que no es quedaran sense feina.
El problema d'aquests sistema és que arriba a la vella conclusió que és més fàcil repartir la riquesa que crear-la. I això és cert, però llavors és una pregunta que ens hem de fer abans d'entrar en una crisi. Deixant de banda el fet que a Espanya ja hi ha un 22% d'atur (i una taxa d'activitat que no arriba al 70%) i que els treballadors que encara tenen feina pocs incentius tenen ja a repartirse-la entre ells, el cert és que per sortir de la crisi dividir la riquesa que tenim no servirà de res, és més, farà més comfortable la pobresa realtiva en la qual estem instal.lats. Molts tòpics corren per la xarxa sobre la necessitat de dividir la poca feina que encara tenim ara que "les màquines ho faran tot", però està clar que sempre serà més fàcil dividir que sumar.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (2)
|
