Sempre em van agradar els accents. Partícula ínfima necessària per entonar el llenguatge. M’agradava dividir les paraules en síl·labes i veure què era un mot agut, contundent ell, una paraula plana, digna i altiva, i les estupendíssimes esdrúixoles, elegància superlativa o ràbia rimbombant. Accentuar era tasca àrdua al principi i finalment un anava automatitzant-la. Semblava -sembla- que el llenguatge tingués -tingui- alguna cosa d’automàtic: ja de petits els nens aprenen d’oïdes la melodia del llenguatge i poden cantar-lo a les palpentes, sense necessitat de saber llegir encara.

Em feia especial gràcia sospesar diacrítics. El venen del mercat i el vénen dels convidats a casa. La son de quan no pots més i vas a dormir i el són significant plural del verb essencial, la qüestió. Més i mes. La dona que dóna alguna cosa. Etcètera. Hi havia també aquells típiques paraules que no sabíem si duien o no un accent allà, per influència del castellà, sobretot. Atmosfera o les formes verbals de la tercera persona dels verbs acabats en -via. L’accent demostra que el llenguatge és cosa delicada, variable, exuberant. I dic jo que la seva importància deuen tenir, des del moment en què poden fer variar el significat d’allò que estem dient. Tant si es veuen com si no.

[Sigui dit de passada que això, evidentment, en cap cas és una crítica indirecta a aquells que no poden posar accents per mancances estructurals o logístiques!]

Sí, val, d’acord, hi ha escenes de les pel·lícules franceses de la nouvelle vague que són un poema. Hi ha pel·lícules russes, o nòrdiques -heus ací el grandiós Ingmar Bergman- que impregnen l’espectador, que omplen de significat la imatge que mostren, que construeixen per si soles. Hi ha autèntiques meravelles de directors de cinema europeus. I és absurd fer maniqueisme. De totes maneres, sempre he tingut la sensació que el cinema europeu era més verborreic que el cinema americà, tendent a l’eloqüència i amb pocs efectismes. Parlo del cinema americà, no de la indústria cinematogràfica, indústria cultural o altres sintagmes estranyistes, que existir existeixen i està bé que així sigui, no ens posarem puristes a aquestes alçades.

Insisteixo, és absurd fer extremisme i no és més que una tàctica esquemàtica com a espectador, potser. Tàctica que després, d’altra banda, pot ser rebatuda perfectament i que es rebat per si sola quan un mira segons quin tipus de cinema que es fa al nostre continent -per dir-ho en termes europeistes que no sé fins a quin punt sento molt meus. A tot arreu hi ha eloqüència i verborrea, capacitat de màxima transmissió amb mínima expressió i faramalla. La qüestió de l’experiència estètica, del sublim en l’art, és quelcom que a la carrera d’humanitats més d’un professor ens feia veure, ens intentava explicar. Curtcircuits de les artèries. Aprehensió de l’obra artística assolida, ben conduïda, transmissible. Cadascú té els seus. I és maniqueisme injustificat fer generalitzacions de tot tipus. Sigui com sigui, el que em remou i m’intriga segueix sent l’eloqüència visual de segons quines pel·lícules. L’altre dia vaig veure Absolute Power (1996) per exemple, de Clint Eastwood: deu minuts sense paraules per començar. O el principi de Honkytonk Man (1982), Clint també, una de les seves obres mestres; el principi del metratge: un retrat de l’Amèrica profunda a partir de, simplement, la combinació d’uns plans exteriors amb tornado inclòs i els primers plans dels membres d’una família de grangers. Procacitat visual d’alta volada. Com el clàssic americà Winesbrugh, Ohio, de Sherwood Anderson. Més enllà de fílies personals, sempre m’han cridat l’atenció les pel·lícules que depenen sobretot de la imatge. No és que no m’agradin els guions -Billy Wilder podria sonar verborreic i no, és tot enginy i eloqüència; res en contra que a les pel·lícules parlin, per això hi ha escriptors, també-, és que de vegades hi ha pel·lícules que només són guió. I perden la possibilitat de ser eloqüents.

En un hipotètic combat de lluita lliure potser acabaria guanyant la verborrea, però en un moment donat, quan la competició s’ho mereix, el compàs de l’eloqüència té el fair play a favor. De vegades, personalment, dubto de mi mateix. Però això és igual, entra ja en el terreny de la verborrea. Un sempre està a temps de millorar. I l’esforç bé podria ser una forma d’eloqüència.

Gener

“sóc com el tro / gemegós que braola en la vall / foll de terror / jo sóc la vall” Anna Dodas

Mastegues una pedra fosca

mentre fora tu

            veus palimpsestos

d’un dolor que coneixes.

Has adaptat el teu espai

i el temps que et queda

a la debilitat que t’està cuirassant.

Ets la vergonya

i la culpa;

tens por de recordar

per si de cas l’empremta.

Travesses trencadissa encara.

Però des d’ara

viuràs un llenguatge,

furgaràs en un llenguatge,

on et canses,

fort des d’aquí,

trobant la sortida

            de tu mateix.