Ho recordo com si fos ara. Com si el temps s’hagués aturat perpètuament enmig d’aquella fredor. La mare m’agafava la mà tan fort que les seves ungles se’m clavaven a la pell i em feien sang. Jo no era res, però em sentia feliç. No projectava el meu futur. No hi veia més enllà dels meus ulls.
La meva infància és el millor refugi pels temps que corren.
Vivim en un món on cada vegada més el valor de la paraula, l’art de la retòrica s’està perdent. Cada cop és més important la imatge.
Vivim en un món on ens envaeix un relativisme moral impactant: sembla mentida com s’està perdent el valor de la virtut, del defecte, de les coses bones, de les dolentes... I tot per donar pas a una moral elàstica que ens fa viure instal·lats en una mentida disfressada de veritat.
Aquesta societat perversa ens empeny constantment a crear-nos expectatives, ens ajuda a confondre llibertat i llibertinatge i aconsegueix unir-nos a tots en un pati de col·legi. Avui ens necessitem els uns als altres, com es necessiten el sol i la terra. Hem perdut la nostra identitat i així és gairebé una quimera aconseguir fer realitat la col·lectiva.
Jo vull la llibertat pel nostre país però no a qualsevol preu. El vull essencialment seu, exterioritzant a través de tots els porus de la seva pell la seva essència. Vull veure’l trencant totes les fronteres que el separen de la sensació de plenitud.
No obstant això, deixem d’enganyar-nos. No avançarem amb tocs de tambor. Una manifestació és la necessitat de la persona humana de canalitzar la frustració donant realisme al conegut tòpic que tant ronda pel meu caparró: “Hi ha molta gent però poques persones”.
Ens evadim molt sovint. Amaguem massa coses. No aconseguim vèncer les inseguretats i ser fidels al què som i volem. I això ens fa ser hipòcrites dibuixant constantment somriures congelats, la màxima expressió del socialisme actual.
Tinc ganes de viatjar-me mentalment i físicament. Carregar-me l’abisme entre la meva imaginació i la realitat.
Vindran temps millors. N’estic segur.
|
