No he estat mai un lector assidu de "La recherche..." de Proust. Hauria fet bé de passar-hi moltes més estones. Referència memorialística d'un món gairebé exhaurit. Acabo d'acompanyar una noia a casa seva i recordo el fragment que he llegit aquesta tarda mateix en l'excel·lent traducció que ha fet Josep Maria Pinto de la primera part del llibre, "Combray". "La resta dels humans em semblava ben llunyana en comparació amb aquella noia que acabava de deixar feia tan sols uns moments; la meva galta encara era calenta del seu bes, el meu cos, tot corbat pel pes del seu cos". Rememoro, jo també, instants. I tant de bo la lectura d'aquest monument literari i, en gran part, autobiogràfic, es convertís en habitud. Habitud: m'agrada aquest mot. Proust considerà l'habitud "engrescadora hàbil però ben lenta, que comença deixant-nos patir durant setmanes en una instal·lació provisional, però que, malgrat tot, estem ben contents de trobar, ja que sense ella, l'esperit, reduït als seus únics mitjans, no podrà arribar a fer habitable un estatge". No ho puc evitar: penso en l'amable habitud de l'estatge d'aquesta noia bíblica que acabo de deixar a casa seva. 

És trist que el president Montilla, que, ves per on, mai ningú no ha tractat d'Honorable, digui que el resultat de les consultes no expressen la voluntat popular. Trist i greu. Perquè vindrà febrer i vindrà abril i hi haurà més consultes i qui ha votat i votarà és el poble ben al marge de la voluntat de qui els governa. Les consultes, a més, no han estat cap aplec, com diu l'editorial d'un diari de referència. Un diari que continua publicant en castellà quan segurament tots els seus lectors són catalanoparlants. Un diari que insinua que el sí és una opció no desitjable a causa de les greus conseqüències que comportaria sense especificar quines deurien ser aquestes conseqüències tan indesitjables. Un diari que afirma que no som en vigílies de la independència, però que, quan aquesta arribi, que arribarà, juga-t'hi el que vulguis que dirà que de sempre la seva opció ha estat la llibertat de Catalunya. Són així, aquesta gent. Una gent que representen, avui, un diari que sembla d'un altre país. Només així es pot entendre el titular de portada: "Les consultes catalanes envien un senyal cívic". ¿Calia l'adjectiu "catalanes"? I el senyal emès, ¿és només cívic? ¿No és senyal de res més? Han estat superats. Tant aquest tipus de premsa com la classe política que serveixen. Tot els ha agafat amb el pas canviat. Han quedat enrere. Gairebé 200.000 persones els han donat una lliçó. I en vindran més. Això no ha estat un aplec ni un caprici carrincló ni una demostració tan sols de civisme. La gent hem dit prou al menyspreu d'aquesta premsa i d'aquest president. Prou d'Espanya.   

Més enllà de mitjanit. En dansa des de les 8 del matí. Obertura del col·legi electoral. Posada en marxa de tot el sistema. Arriben els qui han de formar part de les meses. Acreditacions. Primer votant. Fotos i aplaudiments. Il·lusió. Orgull del meu poble. Si Espanya i la seva caverna pogués veure les cares de la gent s'ho pensarien dues vegades abans de dir que tal cosa és un disbarat i s'adonarien, potser, que el disbarat són ells. El disbarat únic és aquesta Espanya que es diu democràtica i nega la llibertat de decidir als seus súbdits. Perquè, això sí, encara som súbdits d'Espanya. I ara estem contents d'aquesta victòria, que no és, però, una victòria definitiva. 29% de vots, un pèl per damunt de la mitjana de la resta de municipis, i la veritat és que jo n'esperava una mica més. Però d'aquestes més de 3.000 persones que han votat un 96,3% ha donat un SÍ rotund a la creació d'un Estat propi per a Catalunya. La sentència del T.C. és ja intranscendent. Escric aquestes quatre ratlles cansat i eufòric. A l'eufòria, m'hi ajuda, també, i molt, J. El resultat de la consulta no és vinculant, però sí que és determinant. Montilla, Carod, Nadal i companyia han de saber que avui no votàvem per tenir una línia de metro. Avui votàvem per a alguna cosa més. No volem un metro. Ho volem tot. Gran festa final. Sense polítics, sense partits. La jerarquia, avui, l'hem representada tots. I d'aquí pocs mesos ja no gosaran dir que es tracta d'un pur divertiment i que no porta enlloc. Perquè ens portarà on nosaltres vulguem que ens porti. 

Atac de banyes. Així és com ha qualificat el Director General Corporatiu del Barça, Joan Oliver, la reacció en forma de boicot de les línies aèries espanyoles després de la signatura de l'acord de patrocini del club amb Turquish Airlines. Aviació Civil no permet que el vol a Abu Dhabi sigui directe i cal, doncs, fer escala tècnica a Istanbul. Atac de banyes. Un desplaçament de cinc hores es converteix, així, en un de més de nou hores. Gràcies. El govern d'Espanya, a més, sembla que no ha fet gran cosa per solucionar el problema. Cap sorpresa. Les consultes d'avui també les qualifiquen de divertiment, de disbarat, i de no sé què més. Més atacs de banyes. 

Rebo aquest anònim:

"Entre els redactors d'esports de Catalunya Ràdio es feia servir una expressió, en forma de pregunta, que servia per manifestar estranyesa davant la notorietat d'algú concret en cert moment de l'actualitat. La pregunta era: "I aquest, amb qui ha empatat?".

Aquesta és la pregunta que fa temps que em faig: amb qui ha empatat l'ítem Miquel Colomer? Afincat des de fa anys a la Talibània del Salvador Sostres; afincat també al fabulós país de les llumeneres anomenat El Matí Digital. Amb una certa aura de notorietat escriu, força assíduament, en ambdós temples de la veritat revelada.

Vigilant-lo de prop, el vigilador no triga a descobrir que l'ítem Miquel Colomer és un senyor que pateix molt. Pateix pel Barça; pateix per l'ensenyament secundari; per la llengua; per la urbanitat; per si beu massa, per si té sobrepès; per com de llargues són les hores de la nit, desolat enmig del mar de la solitud i l'oblit. Pateix, i així ens ho fa saber constantment, i no sabem si ens ho explica perquè és un ítem pretensiós o simplement un home ple de desventura.

Fa la impressió que és sensible, i que quan llegeix obres d'entitat i volada -que ho fa- és capaç d'entendre la complexitat de viure en aquest món, de veure les cares ocultes de les coses; els diferents perfils de la veritat. És aleshores quan te'l mires amb una mica de complicitat; quan te'l vols fer una mica teu. Però tots els esforços per ficar-te'l dins del cor es fan miques quan ja hi torna amb els seus deliris metafísico-patriòtics: que si tindrem un exèrcit modern i preparat, que si jo aniré, com fan els suïssos, a fer pràctiques de tir quan em toqui -deure patriòtic-, que si els que no veuen no-sé-què-que-jo-sí-que veig són imbècils, que si són com rates, o són rates directament... És llavors quan dius: Passi-ho-bé, "professor" Colomer.

Són curioses algunes de les seves piruetes intel·lectuals: té un curiós teorema que diu el següent: "que un català se senti espanyol no el desqualifica pas com a persona: el desqualifica només com a català" (Jo encara hi penso, i de moment no veig la llum). Esmerça molts esforços mentals a establir la impossible mescolança entre l'oli i l'aigua: el que és és, i és impossible que no sigui. Per tant, és impossible que el que és també sigui (la pluralitat de l'ésser, o la seva mutabilitat, doncs, descartades). És el Parmènides de les identitats pàtries.

No suporta, diu, els escriptors catalans que escriuen en castellà. No suporta, per tant, La Vanguardia. No suporta l'articulista Antoni Puigverd. No suporta els espanyols que viuen a Catalunya. No suporta que a les llibreries no hi trobis l'obra completa de Pla. No suporta tantes coses, que a vegades sembla que l'arrel dels seus patiments sigui que no se suporta a ell mateix.

Per tot plegat pateix com un condemnat, com un condemnat a viure en un món que no li agrada. I per tant de patiment, quan escriu, sol ser aspre, agre com la llet vella.

Vellesa i soledat: mala combinació, ítem Miquel Colomer".

(fi de fitxa)

Es tracta, per tant, d'una fitxa. Estic fitxat per un anònim, atès que res de tot això no va signat. Bé, sí, diu que és "Un que vigila". És ben bé que hi ha gent per a tot. Reconec, això sí, que l'esmentat anònim escriu bé, cosa que sempre és un consol. Tret d'això de la "mescolança" que suposo que utilitza per referir-se a "barreja" i d'alguna altra cosa que li he corregit. Dubto igualment que tinguem la paraula "vigilador" i que "afincar-se" sigui un mot nostre. Però, vaja, potser sí que deu ser veritat que sóc així. O, si més no, una part de la veritat que sobre mi es deu poder afirmar. Dono, doncs, la nota per bona i no m'hi encaparro més. En general, no tinc gaire cura de mi mateix.

PS. I demà votarem. Perquè volem i també perquè "objectivament les consultes i el seu resultat no van enlloc", tal com Zapatero ha afirmat. Naturalment aquest home mentider es confon de paraula. Ha dit "objectivament", però segur que el que ha volgut dir es "subjectivament".