|
Diumenge, 11 de juliol de 2010
Després de la pantomima
| |
Bé, ja va ser feta la marxa. Alguns es deuen sentir, avui, molt orgullosos, però va ser una enorme pantomima. Una festa dels que creuen que Catalunya és una joguina, una masturbació, un partit de futbol, el penal aturat del darrer minut. “Urruti, t’estimo”. Èpica gimnàstica amb regust nacional. Voldria pensar que som alguna cosa més. Però no m’és possible quan sé que Catalunya ha fet 2 tripartits, ha donat el 45% dels vots a Zapatero i és la capital mundial de les manifestacions contra la guerra d’Irak i de la judeofòbia.
Les manifestacions no són res ni serveixen de res, especialment en un país que es conforma amb aquesta bravat i que després té una actitud completament irresponsable. Tornarà a sumar el tripartit? Espero que no, i tot sembla indicar que no, però un analfabet com Montilla ha arribat a president entre tanta agitació de baixa estofa. “Mans netes”, “feu-me confiança”. Quina vergonya. M’alegra que la marxa anés bé, perquè al capdavall tot suma, però si com sempre ens conformem amb la cosa simbòlica, el país quedarà per fer.
Xifres i més xifres són una bona notícia, però els països es fan amb política, prenent decisions encertades en els moments decisius i no fent el cabra un dia al passeig de Gràcia. Catalunya ha de demostrar encara que ha decidit ingressar d’una vegada a la seva edat adulta. No serveix de res intentar agredir Montilla en una marxa si abans l’has fet president abstenint-te, voatnt en blanc, o votant ERC, PCS, ICV o qualsveol cosa que no fos Convergència. A veure si ens fem grans.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (31)
Dissabte, 10 de juliol de 2010
No aniré a la mani
| |
No aniré a la mani i em fa molta pena que el meu país no sigui capaç de res més que d’una manifestació. Em fa una gran llàstima que ni Govern ni oposició hagin estat capaços d’articular una resposta política a un problema polític i que tot es redueixi al folklore i al pícnic, a la reacció provinciana, al foc de camp, a la rendició. La manifestació d’avui, i creure encara en manifestacions dóna la raó al TC quan diu que no som una nació: no ho devem ser si en lloc de comportar-nos com una nació -és a dir, com una entitat política- ens comportem com una tribu, desfilant pel carrer en manifestació. Als països seriosos només es manifesten els sindicats,que són l’única rèmora no seriosa dels països seriosos. Jo, perdoneu-me, sóc “indoor”. Crec en la intel·ligència, en l’estratègia, en el president Pujol que mentre fou president no assistí mai a cap maifestació reivindicativa perquè la seva eina era la política. Això són coses d'Esquerra, que només wrveixen per a l'agitació. Aquestes suposades demostracions de dignitat que es pretenen amb les manifestacions posen de manifest una profunda indignitat nacional, i deiexen en evidència el llistó tan baix del moment polític actual. Un país ha de tenir associacions i moviments populars però no pot basar-se en això, i no pot ser que una marxa de fireta sigui la nostra resposta política al nostre conflicte nacional. Hem de fer-nos grans, assumir el repte, afrontar el conflicte i deixar de fer el ridícul. No aniré a la mani. No m’interessa aquesta Catalunya de carrer, barata i retòrica. Les coses es poden fer millor, i haurem de fer-les millor si de veritat volem ser lliures.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (49)
Divendres, 9 de juliol de 2010
Cal guanyar
| |
Per aclarir una trista polèmica provocada per gent definitivament poc audaç, escric aquest article. Entre d'altres coses, això és el que bàsicament vaig dir ahir a Cuatro, i al blog d'EL MUNDO. Pel que fa estrictament a Cuatro, en un moment de la tertúlia, un dels convidats va dir que Espanya és la millor selecció del món guanyi o no guanyi diumenge. Li vaig donar la raó però vaig afegir que, tot i així, per molta raó moral que un tingui, els resultats compten i les finals cal guanyar-les. "Hay que ganar", vaig dir. No és que tingui cap importància però era una reflexió general que no expressava cap desig personal sobre Espanya sinó que feia referència a la idea bàsica que s'ha de guanyar i que els campions morals són, en el fons, perdedors, i no passen mai a la història. Ho aclareixo perque veig a la xarxa que hi ha gent que continua sublimant les seves fantasies sexuals amb mi seguint obsessivament cadascun dels meus passos. No seria més fàcil masturbar-se? El que jo dic i penso sobre Catalunya ho dic i ho penso en aquest blog i en tots els altres blogs. A l'Avui i a EL MUNDO, pagant el preu que sovint has de pagar per dir el que penses. Un preu que, per cert, era molt més elevat a l'Avui que a EL MUNDO i que, en tot cas, cap dels que em critiquen han pagat mai en la seva vida, que se l'han passada sempre sense donar la cara. All the rest is silence. |
|
Imprimir ·
Comentaris (32)
Dijous, 8 de juliol de 2010
La senyora Iceta
| |
La senyora Iceta ha dit que els organitzadors de la manifestació de dissabte volen amagar la senyera, i que això és escassament patriòtic. Les trampes retòriques dels socialistes em recorden al rètol “Treballar us farà lliures” que hi havia a les portes d’Auschwitz. La senyora Iceta parla d’amagar la senyera, quan el que els socialistes el que volen és amagar Catalunya fins a flokloritzar-la i convertir la manifestació en un pícnic inofensiu perquè els babaus d’Esquerra estiguin contents sense que Zapatero s’enfadi. Pur tactisme que res no té a veure amb els interessos nacionals. Deploro les manifestacions i especialment aquesta, perquè trobo penós que un país que com Catalunya es diu a ell mateix “nació” no sigui capaç de tenir prevista cap agenda política i l’única cosa que sàpiga fer és sortir al carrer, espantós concepte. Però posats a fer la manifestació, que ho sigui de veritat i no una operació cosmètica per a què l’analfabet del Montilla s’hi senti còmode. Una manifestació nacional on la senyora Iceta s’hi sentís còmoda, o bé és que acaba a la cambra fosca d’algun dels seus antres o bé és que és mentida. És de país ocupat i acomplexat que les estúpides sol·licituds del partit dels quinquis puguin encara generar cap mena de debat. No té cap sentit que un partit que ha treballat durant tota la seva història per l’empobriment i la capitualció de Catalunya, no té cap sentint que els socialistes de la corda de Montilla i d’Iceta, que van ser els primers a presentar esmenes a l’Estatut del 30 de setembre, tinguin ara cap protagonisme en la defensa de Catalunya i de laseva identitat, per molt que per un accident que esperem que aviat es corregeixi, aquest analfabet hagi arribat a ser president. Ells són els enemics a batre.
Montilla representa la gàbia i la senyora Iceta el pinso. Són una escabrositat moral de la nostra història, una deformació del cos després de molts anys d’haver hagut se sobreviure fent contorsions molt estranyes. Una manifestació és un lema. Si Montilla té algun problema amb la nació o amb el dret de decidir, que no hi vagi. I que tots els catalans sàpiguen que tenim un president que no se sent còmode amb què Catalunya és una nació ni amb el valor de les nostres decisions. Que tothom el vegi, sol, marginat, amb el seu esguard de senyor encarregat, amb la seva ignorància brutal, despullat de la seva farsa. Sol, en un racó, amb la senyora Iceta prenent-li la mà.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (28)
El senyor Recoder
| |
L’alcalde Recorder, un molt bon alcalde, d’altra banda, ha proposat la solemne tonteria de substituir la senyera i la pancarta per una gran bandera d’Europa. Hi ha catalans que se senten misteriosament incòmodes amb Catalunya. Aquest pretès cosmopolitisme tan provincià.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (11)
|
