Montilla es va fer entrevistar ahir a TV3, la seva, per no dir absolutament res. Cap lideratge, cap consistència, una evasiva rere una altra, cap sensació d’escalf, un plat de col bullida. Resulta penós, lamentable que Catalunya es trobi sota els efectes humiliants d’aquesta presidència disminuïda. Res de nou, d’altra banda. El que no deixa de cridar-me l’atenció és la indulgència que la Mònica Terribas practica sempre amb Montilla. Quan entrevista l’Artur Mas és dura i incisiva, repregunta amb mala llet i no renuncia mai a la tensió de l’entrevista. En canvi amb Montilla és tova com la mantega i si en algun moment se li escapa una pregunta incisiva de seguida baixa el to i la intensitat a la següent envestida. Penso sincerament que Mònica Terribas està sent una pèssima directora de TV3, que ha fet una programació llastimosa -tota basada en la conyeta- i que té un departament d’informatius antiamericà, judeofòbic i socialista. Inframental, de vergonya aliena. Però aquestes toves entrevistes amb Montilla no són d’ara. Vénen de lluny. No és una qüestió d’empleada servil amb l’amo: o no només. Fa molts anys que la Mònica és tova amb Montilla. Amb el temps he desenvolupat una teoria que té molt més a veure amb motivacions extraordinàriament sensibles.  No voldria ser malinterpretat, però és que no se m'acut res més. La senyora Terribas és especialment sensible, per motius privats, a la malatia de la síndrome de down, i això deu fer que gairebé sense adonar-se'n desenvolupi un extra d’empatia amb les persones que es puguin trobar en aquesta situació o en una situació similar. Vet aquí l’única explicació raonable d’aquesta històrica suavitat amb Montilla. Són assumptes privats.

La precarietat de l’Avui és l’inquietant tema de conversa de tota la redacció, i d’un país sencer que veu com pot acabar-se quedant, i en poc temps, sense diari nacional. El govern tripartit ha estat nefast per als interessos del diari. Els socialistes van intentar degradar-lo tant com van poder, amb la total inhibició d’Esquerra. Ara que el tripartit ja s’acaba cal dir que mai havíem conegut un govern tan intervencionista. La navalla dels quinquis del Baix Llobregat ha estat una amenaça incessant, i els petits macarrons d’Esquerra han fet un autèntic paper d’estrassa. Primer, amb els casos flagrants del Pere Martí i l’Albert Sáez, dos submarins del partit que per agrair-los els serveis prestats els van comprar al Govern. Ara el Pere Martí ha tornat però la farsa de la seva suposada credibilitat periodística s’ha acabat. Si a finals de mes els pagesos d'El Punt el fan cap de Política de l'Avui serà la manera d'Esquerra de morir matant. La indignitat de Sáez ja no mereix cap altre comentari fins al dia del seu epitafi. Que serà ben aviat. Després la pressió d’Esquerra va continuar omplint el diari de columnistes mediocres, quincalla intel·lectual, perquè eren els únics afins al partit. Personatges nefastos com un tal Oriol Bartomeus, per exemple, que en un país normal no haurien obtingut ni el Batxillerat. Entre d’altres. I després va haver-hi la indignitat amb què Esquerra va actuar contra la periodista Sandra Arenas, una de les millors periodistes polítiques de Catalunya, per no dir la millor. La Sandra va obtenir tota classe d’exclusives gràcies a la seva excel·lent tasca i gràcies, també, a què Esquerra és un partit d'arreplegats, de gent de tercera i quarta fila -això els que seuen més endavant- i que de política no en tenen ni idea, i que tot el dia tot ho xerren. Porteres. Bé, la cúpula actual d’Esquerra, amb el meu amic Joan Puigcercós al capdavant, no es van aturar fins que la Sandra Arenas va ser apartada de la informació d’Esquerra i va passar a fer la informació de Convergència que fins llavors feia el gran Lluís Bou, a qui en aquell moment es va desterrar de la manera mes cruel i injusta per petició expressa d’Esquerra i dels socialistes. El que vull dir amb tot això és que dels socialistes de saldo i navalla tots pot esperar-t’ho. Però que d’Esquerra ens esperàvem unes maneres millors, una voluntat de servei més alta, i no és exagerar assegurar que ells han representat una autèntica amenaça a la llibertat d’expressió pel diari nacional. La història certa del cessament de Vicent Sanchis és que Montilla va demanar el seu cap a José Manuel Lara no tant perquè Montilla odiés en Sanchis, que suposo que l’odia, sinó per petició expressa d’Esquerra: perquè l’Avui, amb la seva línia editorial, feia sentir incòmoda dins del govern. Esquerra va ser, doncs, qui va demanar el cap d’en Sanchis, i com tothom sap, la gran era de l’Avui va començar i va acabar-se amb ell. El Xavier Bosch va intentar mantenir el nivell, però no va ser el mateix. Si les xifres de l’enquesta de La Vanguardia es confirmen, Esquerra no només anirà a l’oposició sinó que hi anirà de la forma humiliant que sense dubte mereix.

La degradació de l’Avui, per aquest i per d’altres motius, ha arribat al seu moment més tràgic, perquè la propietat del diari s’ha cansat de lluitar i volen fer un article com de broma que els suposi els mínims maldecaps. L’Avui ja no competirà més per ser un diari nacional i ja ha renunciat a la seva vocació universal. Serà un cagalló més, com El Punt, sense cap aspiració, sense cap esperança, sense cap dignitat. Catalunya no té, en aquests moments, un diari nacional. Hi ha un nou diari que està a punt de néixer -a punt és un dir- i que té prevista la seva aparició l’endemà de les eleccions. No puc dir gran cosa més, però sí que sé que es tracta d’un diari amb vocació nacional, naturalment en català, que al darrere hi ha l’empresa Cultura 03, que de moment se n’ha sortit amb els negocis que ha intentat i que són indubtablement independentistes. Lamentablement no hi ha hagut acord perquè el Vicent en fos el director. Aquesta empresa Cultura 03 té la virtut de la seva solvència i el perill de la seva vinculació -evident, per molt que la neguin- amb Esquerra. El projecte està totalment avançat, té nom, plantilla i director. L’endemà de les eleccions sortirà el primer exemplar. Vaig parlar-ne amb el propietari fa ja algunes setmanes. La conversa va ser estranya però agradable. No vam arribar a cap conclusió tot i que la bona intenció hi era. Em quedo amb un moment d’aquella conversa, que va ser quan el meu interlocutor, després de fer una bonica lloança de la meva escriptura em va posar el “però” que no podia ser que jo escrivís articles dient, per exemple, que Montilla és un analfabet. Bé, com dic, no vam arribar a cap conclusió, entre d'altres coses perquè jo no tinc cap intenció de deixar El Mundo, però el que en tot cas sí que els puc assegurar és que és molt mala senyal que un diari nou neixi amb el mal vici capital dels diaris que ja existeixen, qu és no dir la veritat. Per fer un diari, a Catalunya, sense poder explicar la veritat ja hi ha l’Avui o La Vanguardia.

En tot cas, cal encara esperar. Aquests mesos d’espera que Catalunya viurà, des d’ara fins a les eleccions, sense ni un sol diari nacional.

Salvador Cot, sotsdirector de l’Avui, deixa el càrrec perquè parlant en plata, aquest diari s’ha convertit en una autèntica casa de putes. Evidentment es tracta d’un periòdic que mira de resultar-li còmode al govern, només cal llegir-lo. “No interpreteu” és el lema de la direcció. I ja se sap que quan un diari no interpreta, treu la pols, com les minyones. Especialment si és la secció de Política, la que no ha d’interpretar. Però més enllà d’aquest servilisme de baixa intensitat, hi ha el drama del concepte de diari que aquests pagesos del Punt defensen. Són paraules del representant de la propietat, Joan Vall i Clara: “l’objectiu no és vendre diaris sinó guanyar diners”. I és així que l’Avui, que amb tots els seus defectes, i mancances havia estat sempre un diari nacional amb vocació universal, i que sempre havia tingut corresponsals a les ciutats més importants del món, ha decidit ara donar-se de baixa de les agències internacionals de notícies France Press i Reuters. Quin diari amb cara i ulls vols fer, sense agències internacionals? I molt més especialment, quina web del diari vols fer, sense les informacions i les fotografies d’aquestes notícies? És molt gros! Deu ser l'únic diari nacional del món que no està subscrit a aquestes dues agències. És vergonyós en què estan convertint l'Avui aquests arreplegats d'El Punt. Joan Vall i Clara va explicitant dia a dia a què es referia amb allò tan terrible que va dir-me del “model de gestió rural” que venia a implantar a l’Avui. I cada dia el resultat és més patètic, i l’Avui s’empetiteix a tota velocitat i aquest esperit de curta volada i aquesta ignorància van reduint l'únic diari nacional als límits mentals i al paradigma moral dels seus propietaris. Cal recordar que Vall i Clara, abans de ser gestor rural fou sindicalista. Fuma Ducados. Hi ha una ètica que gairebé sempre va acompanyada d’una estètica. Però en fi, això és secundari.

Cot ha plegat perquè així no es pot treballar. Perquè l’Avui no té cap mena de sentit sent un diari servil, perquè si per estalviar diners renuncies a les agències internacionals la província és inevitable, i perquè havíem vingut a menjar-nos el món i aquests nois de Girona ens volen saciar amb una irritant bossa que quicos.   

Una altra notícia relacionada amb el diari és que l’Avui deu ser l’únic diari de Barcelona que el seu cap de Política es troba en situació interina. Jaume Clotet, fitxat amb encert per l’exdirector Carles Flo, el que va fer-me fora, no tenia contracte indefinit perquè com que la idea d’aquell director era fer un Ero, no tenia gaire sentit engreixar encara més la plantilla i van pactar una incorporació -només pel que fa als aspectes administratius- més gradual. Bé, ara aquell contracte venç, venç a final de mes, i els molt animals del Punt no el volen renovar pel mateix motiu que l’Avui ja no té accés a France Press o a Reuters: per estalviar, perquè segons Vall i Clara l’objectiu de l’Avui no és vendre diaris sinó guanyar diners. Clotet, que no és de cap manera convergent, i que va ser cap de premsa dels consellers Carretero i Puigcercós, és un molt bon periodista i el seu lideratge a la secció de Política de l’Avui és eficaç professionalment i del tot balsàmic pel que fa a afers més interns, i és l’únic que es parla amb les dues faccions de la secció -veterans i nous- que no es parlen entre elles.

Malgastar és una barbaritat sobretot en aquest temps i l’Avui és veritat que malgasta mantenint inútils i ganduls com un tal Òscar Montferrer (Comunicació) i aquella autèntica calamitat i barrut extrem que fa dir-se Ismael Carbó, exregidor socialista, que abans degradava la secció de Política i ara es grata els ous en qualsevol altra secció. Per tant, si l’Avui vol estalviar, que es desfaci d’aquests i d’altres ganduls.

Però si l’estratègia és desfer-se de les fonts i del talent, les matèries primeres de les quals es nodreixen els diaris, aleshores el que passa és que el Cot no té més remei que plegar i els lectors fugiran en massa, i l’Avui es convertirà en una depriment llar del jubiliat on només s’hi voldran quedar els medicores morts de gana que no es veuran capaços de trobar feina en cap altre diari ni en cap altre lloc.

Per cert, que una de les opcions que es planteja la direcció del diari és nomenar Pere Martí cap de política. Impressionant. L’excap de premsa de Carod, de cap de Política de l’Avui: de moment, aquesta és la idea, tot i que també és veritat que la decisió de prescindir d’en Clotet ha causat tanta estupefacció que s’han fet una mica enrere, per tant no està del tot presa, i podrien encara plantejar-s’ho. Posar Pere Martí de cap de política seria obrir una guerra brutal amb Convergència, que guanyarà les properes eleccions. No crec que ho facin. I no perquè siguin convergents, ni perquè tinguin un cert sentit del que és la credibilitat periodística, sinó perquè com que aquests carnissers només volen diners, suposo que saben que ho tindran malament per anar a para la mà al proper govern de la Generalitat si pocs mesos abans el desafien posant un assalariat del tripartit al capdavant de la secció més important del diari.

L'altra opció per substituir en Clotet, sin finalment són tan imbècils de fer-lo fora, és en Jordi Cortada. Un altre empleat d'Esquerra, que va votar trpartit la primera i la segona vegada. Un home sense escrúpols, que li va fer el llit a l'anterior cap d'Esports, el Toni Brosa, per ocupar el seu lloc, i que el seu afany conspiratori és inversament proporcional a la seva intel·ligència. Potser caldria aclarir, per als lectors nous d'aquesta pàgina, que és un gran conspirador.
El panorama és desolador. L’Avui que algun dia vam conèixer es va morint lentament. Ja no és qüestió ni ideològica, que també. Simplement l’estan matant per incompetents i per salvatges, perquè són uns ignorants i uns provincians que en res no creuen i res no respecten. Només cal llegir El Punt i veure el desastre que són i representen.