Torna Carretero després d’haver dimitit per un assumpte de faldilles. Carretero va forçar que es votés per circumscripció única quins havien de ser els 4 caps de llista, en lloc de fer-ho tal com preveuen els estatuts de Reagrupament, que és el que la lògica aconsella: que cada circumscripció -Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona- voti el seu candidat. I bé, Carretero (Tremp, 1955) volia que per Tarragona sortís Sandra Lomas (Reus, 1983) amb qui manté una encesa relació passional i de qui està, com sol dir-se, profundament enconyat. Visca l’amor que m’ha donat l’amiga,/ fresca i polida com un maig content!

Si Tarragona hagués votat lliurement el seu cap de llista, hauria sortit en Jaume Renyer, i per això Carretero va decidir posar els ous damunt la taula i protegir la designació de la sev estimada. L’escisió va ser passional i tota la resta és comèdia i ganes d’enganyar-nos. Un cop dimitits els que es van oposar al cop de penis del metge de Puigcerdà, Carretero té via lliure per proclamar el seu amor encimbellant la seva estimada.

Carretero torna a ser el líder, doncs, i Reagrupament és en aquests moments un coit que copula tranquil i amb l’honor restituït. També per un clau, Enric VIII va trencar amb Roma. Que totes aquestes coses passin em sembla molt bé, perquè trobo que ens hem d’anar coneixent. Els catalans tenen dret de saber a qui voten abans d’oferir el seu vot. Tenim dret de saber a qui triem perquè lideri la nació, la tregui de la fosca i la dugui cap a la llibertat.

En algun moment de la meva vida vaig creure que el sentit de la vida era cavalcar i que hi havia un alt destí endinsaire que resumia la totalitat. Probablement, en aquell moment de la meva vida, hauria votat Carretero. Ara el que més em preocupa és a quina escola duré el meu fill quan arribi, quins impostos de successió haurem de pagar a la família per gestionar el nostre patrimoni, a quin mercat laboral i en quines condicions m’hauré d’enfrontar quan em dediqui al negoci de la família i quin mercat i quines condicions es trobarà el meu fill, i quina mena de país i amb quina mena de llibertat. Per això votaré Mas, perquè estic en un moment de la meva vida en què ja puc saber com acaben els experiments i les esbravades, la pirotècnia de les belles paraules -després de tant haver-la practicada- i aquest rampell que només depèn d’un altre rampell per desviar-se o anul.lar-se.

Em sembla molt bé, però, que hi hagi Carretero d’alternativa, i les seves formes cavalcants de fer política. Em causa una franca simpatia, com ho proven els articles elogiosos que li he dedicat i aquella entrevista que vaig fer-li. Ho dic molt seriosament. No som enemics, som germans. I sempre hi ha el germpa arrauxat i el germà que es cuida del negoci del pare. Per tant, em sembla molt bé que l’adolescència nacional -física i/o mental- tingui l’opció de Reagrupament i no vagi a parar a Esquerra, com patèticament havia passat fins ara, o caigui en l’extraparlentarisme, més patètic encara. Tota causa ha de tenir la seva elit i el seu material de càrrega. També la llibertat de Catalunya. Per això és bo que hi hagi l’Artur Mas al capdavant i que Carretero s’ocupi d’entreneir la infanteria amb tota classe de jocs malabars per amunt i per avall. Dimiteixo i alehop!, l’endemà torno a començar. Jo a Girona i tu a Tarragona, criatura dolcíssima que fores. 

No celebro de cap manera el que li ha passat a Reagrupament però sí que vull dir que penso que la feina d’un home és aguantar, aguantar contra vent i marea, aguantar preservant la dignitat, aguantar per preservar la dignitat, mosatrant aplom i maduresa i sent capaç de defensar les coses i les persones que estimes fins al final. I més en política, i més quan et presentes per governar. Un polític que aspira a president ha de saber liderar, i liderar vol dir sovint saber convertir lletjors en belleses, saber negociar sense perdre, saber cedir sense renunciar. De vegades cal saber fer alguns passos enrere per poder-ne fer molts endavant. Durant 8 anys i mig vaig escriure una columna diària a l’AVUI, i els asseguro que molts dies n’hi havia per engegar-ho. De vegades em demanavan que canviés una paraula o una frase o un article sencer i era una verrgonya que allò pougués arribar a passar en una societat lliure. Especialment sota la direcció de Toni Cruanyes, amb qui al final, per cert, la relació va millorar, em vaig sentir malament com no me n’havia sentit mai, havent d’adequar la meva columna als seus prejudicis personals, als seus tòpics de pensament feble, covard, poc estructurat, sense capidea sòlida de bé i mal. I vaig aguantar. Vaig aguantar perquè aguantar és el que els homes fan i perquè aguantant protegia alguna cosa superior a mi mateix i per la que creia que valia la pena lluitar, i crec que va la pena lluitar. De tant en tant tenim algun dia rodó però la majoria de dies has d’aguantar. Tant si ets polític com si ets pare com si ets periodista com si ets empresari com si ets escriptor. Has d’aguantar, cedir, mantenir-te al teu lloc i continuar. Això és que els homes fan, això és el que fan els soldats.

No me n’alegro, del que ha passat a Reagrupament, i el doctor Carretero té marge encara per esmenar-se i continuar. Però és realment aquest, el lideratge que Catalunya necessita? Realment algú pensa que la situació de Catalunya es resoldrà sense haver de ser pacients i flexibles? Per molt bé que li anessin les coses al doctor, el que és segur és que no guanyarà les eleccions ni serà el pròxim president de la Generalitat. Si alguna cosa cal quan ets a l’oposició, per fer avançar el teu projecte, és capacitat de pactar, de transaccionar, de ser imaginatiu. I una força de tità per no rendir-te, per no abandonar, per saber fer la travessia del desert sense queixar-te, per arribar. Aquestes són les virtuts que espero d’un líder, perquè el camí que ens espera és costerut i llarg, rocambolesc i penós, i per estar a l’alçada dels reptes que se’ns presentaran caldrà molta enteresa i molta tenacitat. La llibertat és el més bell dels destins de la humanitat, però si algú es creu que serà fàcil, s'enganya. 

Catalunya ja ha conegut prou aventures frívoles amb l’espantós resultat final. Encara que només sigui per poder continuar permetent-nos el luxe, en el futur, de tenir encara més aventures d'aquestes, tan delirants, necessitem uns anys de recuperació,  de fer net, de creixença i de qualitat. Passos de veritat cap a la correcta direcció i no tants discursos estèrils que sempre acaben en no res, en una disputa interna i en l'abandó.

Carretero plega de Reagrupament, el president Laporta encara no se sap què farà, Esquerra vol fer veure que no té res a veure amb els 2 tripartits i l’única força que roman intacta és Convergència. Fa molta llàstima que aquests que ens havien de revelar la veritat pleguin fins i tot abans qu la veritat sigui explicada. L’esperança blanca que molts deien que veien, s’ha convertit, una vegda més, en un joc de sobretaula. Vota Convergència i estigues tranquil. Hauràs servit amb honor i altesa la teva pàtria. La resta és un pur vagar, sempre des de la primera puresa tan aplaudida fins allà on et deixa el naufragi. Hauríem d’admetre que fer Convergèncua no és tan fàcil, aquest lloc de trobada on tothom hi va acudir, d’on molts van voler marxar en un moment donat, i on molts ara tornen perquè s’adonen que només des d’aquí és posible influir per canviar les coses. Carretero plega de Reagrupament i només Mas roman dient allò que deia, fidel a allò que va prometre, i capaç de mantenir-se dempeu com els homes fan. Després de tots els discursos i tota l’èpica, de tota la grandesa projectada i de tots els arts malabars, espero que amb la mateixa enteresa amb què tanta gent va proclamar la bonanova de Carretero i Reagrupament, ara tinguin el punt d’honor de dir que es van equivocar, que tantes lliçons que ens donaren s'han esvaït al primer revolt i reconèixer-li el mèrit a l'Artur Mas de, com a mínim, haver aguantat tot aquest temps amb enteresa i serenor. Sabem el que volem, quin país volem i en quines condicions. Podem fer-ho junts i hem de fer-ho junts. Alguns van veure una llum i ara aquesta llum s'ha fos. Sense burla ni agror, bentornats a casa.

Esquerra fa crides als catalans perquè s’impliquin en sortir de “l’atzucac”. Quin gran cinisme. Esquerra és qui ens ha instal·lat en l’atzucac fent president Pepe Montilla, i els qui n'han de sortir són ells: han de sortir del tripartit i posar punt i final a uns dels episodis més sinistres de la història de Catalunya. El que ha fet Esquerra amb la nació no té nom. I això no vol dir que ens haguem de dedicar a matar-nos entre nosaltres. S'han comportat com uns autèntics impresentables embogits de ressentiment social contra Convergència, però són els nostres impresentables i els nostres ressentits socials. I no, no hem de deicar a matar-nos. No. Bàsicament perquè el futur l’hem de construir entre tots. Entre tots  els que estem disposats a construir-lo, esclar, en la mateixa direcció. Però més enllà d’aquesta evidència cal subratllar que quan Esquerra té qualsevol quota de poder sempre s’esdevé el desastre. I un desastre especialment humiliant per a Catalunya. Esquerra fa bé l’oposició. Com a element agitador funciona a la perfecció. I jo crec que és més sensat que es dediquessin a això, a fer titelles, perquè acaben trenant unes funcions perfectes. Si Esquerra fos avui a l’oposició, el conseller Saura faria molts dies que ja hauria hagut de dimitir, assetjat per una pressió insuportable. En canvi, Convergència, fa una molt deficient oposició. Perd la sensualitat, el ritme, el sentit de l’oportunitat. Els convergents, a l’oposició, es posen de mal humor i nerviosos, i no dic que no sigui normal, i fins i tot raonable, però és ben bé que els passa això. I això no és bo. D’altra banda cal dir també que quan Convergència mana ho fa amb estil i amb gràcia i que ningú fins ara no ho ha sabut fer millor. Els 2 tripartits tenen un balanç calamitós, especialment el segon, amb un president analfabet i completament superat per les circumstàncies. Convergència és un partit de govern i Esquerra d’oposició. No dic que sempre hagi de ser així, perquè de fet ara no és així. Dic que Esquerra se’n surt millor exaltant les masses i Convergència funciona molt millor construint la nació. Mas serà molt millor president que candidat, i el Carod de 2003, orador, fou molt millor que aquesta paròdia d’ara que allà on va del món degrada Catalunya i fa que ens hagi de caure la cara de vergonya.

Les coses passen ràpid i m’agrada escriure ràpid. Ràpidament i una prosa veloç. No sempre és bo. De vegades explico la metàfora però molta gent que no té prous antecedents es queda sense entendre res. O entén coses que no són les que jo he explicat o pretenia explicar. Noto que això m’ha passat, sovint, quan he mirat d’explicar canvis d’opinió o d’humor respecte de persones o coses que abans admirava. Ahir vaig llegir un comentari sobre la meva relació amb el Ferran Adrià que venia a dir que molt dir-li geni però que si un dia m’enfado amb ell li acabaré dient quinqui del Baix. Em sembla un comentari ofensiu i injust, fora de la realitat i que indica poca comprensió de la meva manera de funcionar. Tot així crec que la culpa no és tota del lector/comentarista i que probablement hauria d’haver dedict més temps i més esforços a explicar com han caigut algunes altres coses.

Primer voldria dir que defenso el meu dret, i el de tothom, a canviar d’opinió, que sobretot a una determinada edat, sovint vol dir créixer. Defenso el dret de tothom d’aprendre, de saber més  i de canviar de manera de pensar a la llum del que ara saps i abans no sabies. Crec que canviar d’opinió no està renyit amb la més alta idea de la lleialtat, i sempre que el procés sigui honest, que respongui a un gir intel·lectual consistent i no a una mesquina operació interessada, no només és “perdonable” que algú canviï d’opinió sinó que el que resultaria veritablement imperdonable fóra no assumir el risc d’admetre que estaves equivocat i que ara has arribat a una altra conclusió. Això no vol dir que si no canvies d’aopinió cada dia és que no has crescut o que no n’hagis après prou. Hi ha gent que encerta a la primera, perquè té més informació o millor intuïció. Tots nosaltres, de fet, en algun tema, sempre hem pensat el mateix i això no ens converteix en més simples o en menys intel·ligents.

Després, i pel que fa a les persones, cal entendre que som matèria pensant. I que de vegades els camins del pensament se separen i també ens acabem separant nosaltres. I cal entendre també que som matèria moral, i que de vegades arriben les decepcions. Quants amics et queden, de l’escola? Amics de veritat, vull dir, amics que encara que no us veieu cada dia saps que pots comptar amb ells passi el que passi. A mi, per exemple, me’n queden 2. El Víctor i el David. Fa més de 20 anys que som amics. Bé, només dos amics de veritat em vénen de fa tant remps. Ara potser està tot ja més estabilitzat, i és més difícil que grans terratrèmols et sobresaltin. 34 anys no és ser vell, però ja comença a ser una edat. Tens més informació, saps veure-les venir amb més calma, i en general això t'evita haver de fer grans rectificacions. Senpre t’acabes trobant amb alguna decepció, però no tan flagrants com les d’abans. Em sembla que és una mica absurd pretendre que aquests processos tinguin alguna cosa a veure amb la meva opinió i la meva valoració sobre un geni. No crec que això arribi a passar mai, però si un dia el Ferran Adrià em defrauda ho explicaré amb tota la profunditat. Insisteixo que no crec que això arribi a passar mai, però si passés no em semblaria bé no explicar-ho. Pel que fa a l’e-notícies, hi escrivia amb bastanta llibertat fins que un dia aquesta llibertat va desaparèixer per un article sobre el pamflet aquell d’El Triangle i el seu director, tan trucluent icomcontrari als interessos de la llibertat. També és cert que ja feia uns mesos que Xavier Rius havia començat a actuar d’algunes maneres -buscant subvencions pel seu diari- que em van semblar poc compatibles amb la dignitat de l’ofici de periodisme i amb una mínima credibilitat professional. Sí, ñes veritat. Me'n vaig anar i me'n vaig anar decebut i enfadat. Hauria estat millor no explicar-ho? Haura estat millor callar i alegar motius personals? Em sembla que els lectors mereixen que les expliquis la veritat. De tota manera, és ben igual que hi escrigui o no hi escrigui, a l'e-noticies, perquè com que el Xavier Rius té una autèntica fascinació -em pregunto si sexual- amb mi, no es cansa de parlar del que faig o del que escric, citant-me i no citant-me, amb aquella fosca fruïció de l’obscés, sense cap mena de capacitat de controlar-se i de dirigir la seva atenció cap a assumptes més importants. Pel que fa a l’Avui, suposo que tothom pot veure que ja no és precisament el diari de Vicent Sanchis que tantes tardes de glòria va donar. Després d'haver aguantat el que vaig  haver d'aguantar, em va semblar necessari explicar al conjunt de la societat que aquell diari no és de cap manera el diari nacional que alguna vegada havia estat. I em va semblar que era també oportú, a partir d'algunes reflexions sobre la manera de funcionar de l'Avui, encetar un imprescindible debat sobre la qualitat dels mitjans de comunicació a Catalunya, sobre la seva condició de subvencionats i el trist paper que acaben fent tots plegats. Pel que fa al Joan Barril, que em sembla que també en parlava el comentarista d’ahir, em sap greu tot aquell escàndol que es va organitzar, crec que ni ell es va portar bé amb mi portes endins de la nostra relació ni jo em vaig portar bé amb ell de portes enfora. Lamento aquells episodis tan desagradables i espero que amb el temps s’enfortexi i mai no es trenqui el fil prim que encara queda de la nostra amistat.

No sé si hi havia més exemples, al comentari, però espero haver-me explicat prou bé per diferenciar una cosa de l’altra;  les coses que de vegades passen del capritx indiscriminat.

Posats a fer puntualitzacions sobre comentaris, també algun lector em recordava que mentre escrivia a La Vanguardia, potser el’any 1998 deia que qui no anava a El Bulli era un imbècil. Bé, és veritat que jo ara no ho diria d’aquesta manera, però encara és més cert que El Bulli i les seves circumstàncies han canviat molt durant aquests 12 anys. El Bulli de 1998 ja era pols de fada, ja era màgic, però d’una manera molt més innocent que ho és ara. I sobretot, el que passava, és que encara no convocava les multituds i l’elogi absolut que convoca ara. Tinc l'honor d'ahver estat el primer a escriure que Ferran Adrià és Déu, va ser aquell any o un any abans. El nivell d'escepticisme que hi havia al voltant d'aqueta afirmavió era molt més que considerable. No convocava les multitud d'ara i per tant era possible anar-hi. No era ni car, com tampoc no ho és ara, però és que llavors era molt més barat, i no costava gaire trobar-hi taula. Ja sé que a molts lectors aquesta cosa de la gastronomía no els fa ni fred ni calor, però voldria allargar-me una mica en l’explicació d’aquesta història. El Santi Santamaria ja tenia tres estrelles a la guia Michelin i El Bulli encara en tenia una o dues. De tota manera, el Santi, que durant molts anys va ser un dels millors clients d’El Bulli i cada diumenge hi anava, quan tancava el Racó de can Fabes, ja s’havia adonat del poder de la cuina del Ferran i havia entès que al final ell com a referència gastronòmica quedaria totalment desbancat i que la superioritat d’El Bulli i del Ferran, superioritat absoluta i a tots els nivells, era incontestable. I aleshores va començar una campanya molt bruta i molt injusta contra el millor cuiner de tots els temps i també contra el seu soci, Juli Soler. Els acusava de consumir tota classe de substàncies estupefaents, feia córrer que eren gais i vés a saber quines barbaritats més. Allò que va dir fa dos anys de la química va ser l’últim episodi de molts anys d’impotència i d’insults. El Santi havia de ser el gran cuiner de Catalunya i d’Espanya, el gran cuiner a la ja caduca manera dels grans xefs francesos, i es va veure desbancat per un noi de l’Hospitalet que de sobte va capgirar la història. Tota aquella frustració, tota aquella ràbia, el van dur a ser molt injust i molt desagradable, i és una llàstima perquè fent equip amb el Ferran hauria tingut molta més sort que no aquest Racó de can Fabes mig buit d’ara. En aquell context, molta gent feia cas i repetia les rebequeries del Santi i es tancaven a conèixer aquella gran revolució que la cuina estava experimentant. I sí, esclar, si pots anar a El Bulli i no hi vas, ets un tontaina. Això ho pensava llavors i ho penso ara. Com a mínim una vegada. Si pots conèixer El Bulli i t’hi negues, això no parla gaire bé de tu, ni de la teva sensibilitat, ni de la teva audàcia. Em sembla que sobre això, podríem estar-hi d’acord tots o gairebé tots.

El Bulli està per damunt de les opinions i és categoria. Després és cosa teva si t'agrada o no t'agrada. Hi tens tot el dret, però és cosa teva. I per descomptat, El Bulli està per damunt d’aquesta mena d’insòlites trinagulacions inconsistents sobre amb qui m’enfado i qui no m’enfado i la valoració que un geni mereixi. Un cop aclarides algunes coses, em sembla que en aquesta mena de temes faríem bé, tots plegats, per tal d'entendre’ns, si parléssim o escrivíssim sobre el que realment importa i no perdéssim el temps en foteses.