Aquesta és la primera part de la llista de l'ERO que vol fer Carles Flo, director de l'AVUI.

Demà ens ocuparem de les seccions de Cultura, Opinió, Internacional, Societat, Avui.cat i Tancamanet. També farem referència a l'estrany cas dels subdirectors.


POLÍTICA
Marta Lasalas
Lluís Bou
Vicenç Relats
Xavier Tedó

ESPORTS
Antoni Castellà
David Caraltó
Eloi Redondo

ECONOMIA
Joan Armengol
Laia Bruguera
Marga Moreno
Marta Sardà

EDICIÓ
Tots al carrer, sense excepció. Externalitzar el "servei".


El director de l’Avui, Carles Flo, i el seu president executiu, Antoni Cambredó, creuen que la solució final per a la viabilitat del diari és fer un ERO que afecti més o menys 50 persones. Flo, que és un bocamoll, i que presumeix dels acomiadaments passats o futurs com trofeus de caça, per fer punts davant d’una remarcable personalitat lligada a una de les dues empreses propietàries de l’Avui, va cantar-li la llista de periodistes dels quals es vol desfer i que té pactada amb Cambredó, sense estalviar-se en alguns casos tot de sucoses explicacions sobre les motivacions de la seva tria. Flo, en un error més d’estartègia, va fer-li totes aquestes confidències a un que el primer que va fer quan es va acabar la conversa va ser telefonar-me i explicar-m'ho tot. Cal advertir dues coses: que pel caràcter sanguinari i arbitrari de Flo, i per la inconstistència intel·lectual i moral de Cambredó, aquesta llista pateix petits canvis cada dia o cada setmana; la segona cosa que cal dir, o que voldria dir, és que dubto molt que la Generalitat aporti finalment la suma de diners que calen per fer aquests acomiadaments i hauran per tant inútils totes les felacions editorials que Flo ha perpetrat i que és també inútil que es preocupin gaire els periodistes que a continuació surten citats.

Política.
Lluís Bou, Marta Lasalas, Xavier Tedó i Vicenç Relats.

En el cas de Lluís Bou, pateix Flo una autèntica obsessió. Davant meu l’ha arribat a acusar de “corrupte” per treballar en favor dels interessos de Convergència ino del diari. Bou, que s’ocupava fins fa poc de la informació de Convergència i Unió, havia manifestat sempre que ell el que volia era dedicar-se a la informació parlamentària. Bou és un dels millors cronistes parlamentaris de Catalunya, per no dir el millor. L’Avui havia rebut sempre diverses pressions de José Zaragoza i d’Esquerra Republicana per tal d’eliminar Lluís Bou, però els anteriors directors no n’havien fet mai cas per preservar la independència del diari. Una de les primeres decisions que va prendre Carles Flo com a director fou apartar Bou de la primera línia i posar-lo a cobrir el Partit Popular i aquesta fou la primera medalla que exhibí davant d’Esquerra i el PSC per reclamar que s’afanyessin per pagar els diners que s’esperen per a l’ERO. Per causa de la seva obsessió malaltissa contra Convergència i tot el que representi un cert catalanisme, li prohibí igualment d’escriure ni un sol article opinatiu o valoratiu, la qual cosa va ser finalment corregida gràcies a la intermediació del subdirector David Gonzàlez i Bou té ara mitja pàgina a la setmana.

Pel que fa a la Marta Lasalas, l’obsessió primera va ser del president Antoni Cambredó. Pels motius que sigui, Cambredó va viure la degradació com una tragèdia i sent un gran ressentiment contra el director de La Vanguardia. Aquest ressentiment, demostrant una intel·ligència i per descomptat una qualitat humana completament sobrenaturals, l’ha projectat sempre contra l’esposa del director de La Vanguardia, Marta Lasalas. Com que amb el seu marit ni s’hi atreveix, ni hi podria, ha volgut sempre fer-li la vida impossible a la Marta. Ja amb el director Vicent Sanchis va intentar algunes maniobres humiliants a les quals Sanchis sempre s’hi negà. Però amb Flo ha robat l’aliat perfecte per fer sang i a força d'indignitats. Marta Lasalas és una de les poques dones que escriu mot bé, encara que quan l'hi dic s’enfada, i la seva dedicació i porfessionalitat han fet que gaudís sempre del respecte dels seus companys i que no es fes mai safreig sobre les seves circumstàncies familiars. Una història que fa referència a les frustracions i les impotències de Cambredó projectades sobre ella és que mentre es buscava substitut per la plaça vacant que va deixar Xavier Bosch quan va dimitir (que va dimitir, per cert, perquè no volia aguantar ni un minut més les tonteries de Cambredó), el nom que sonava amb més intensitat era el del subdirector David Gonzàlez. Gonzàlez, que ja a la pràctica era qui feia el diari, sobretot durant l’època del director en funcions, Toni Cruanyes, havia estat cap del Política i té el respecte dels periodistes del diari, dels periodistes de fora del diari i de la classe polítca. Però Cambredó sempre el descartà perquè té una relació cordial  amb la Marta Lasalas i perquè quan el seu nom sonava, el de Gonzàlez, com a director, José Antich li havia recomenat a Javier Godó, amb tota la raó del món, que afavorís el seu nomenament perquè era una de les millors opicons per l’Avui; i que sent a més a més un home de la casa, podria posar-se a treballar de segudia sense haver de fer el procés d’integració. Bé, el cas és que Cambredó, foll de paranoia, va creure que si posava David Gonzàlez de director, seria el senyor Antich qui controlaria el diari. Cal aclarir que González i Antich només han parlat, de peu dret i perquè es trobaren, una sola vegada. La bogeria de Cambredó contra el senyor Antich l’ha dut a conspirar, també, contra Javier Godó, a qui s’hi refereix com “el tort”. El director Carles Flo va explicant pel món que Cambredó vol aconseguir que Godó deixi l’accionariat del diari i que tot el poder quedés en mas de José Manuel Lara.

De Vicenç Relats diu Flo que el fa fora per curt i per gandul.

Esports
David Caraltó, Eloi Redondo, Antoni Castellà.

Carles Flo té un informe redactat per un subdirector de la casa respecte de l'ascensió d'en Cortada com a cap d'esports. Aquest subdirector escriu que en Cortada està disposat a remodelar la secció després de l'ERO i sobre la secció d'Esports, influït lògicament per les opinios i informacions de l'ara ja cap d'Esporta, fa les segünets observacions: d'en Toni Brosa comenta que no valia, que era un "gandul". De l'Eloi Redondo assegura que està "caducat", a més de ser "antibarcelonista i anticatalanista". D'en David Caraltó que "passa de tot" i que de vegades va "col.locat" per la redacció. El subdirector afirma en conclusió que creu que Cortada és l'home i que milloraria la secció d'esports amb Isaac Lluch, Pep Lloveras i també Jordi Colomer, que podria entrar en lloc de l'Antoni Castellà.   

Economia
Joan Armengol (actual cap de secció), Marga Moreno, Marta Sardà i Laia Bruguera

Laia Brugura i el comitè d’empresa
Flo no s’ha cansat de comentar, d’ençà que és director, que té la intenció d’aprofitar l’EROper fer fora el comitè d’empresa en bloc. Afirma Flo que hi ha una argúcia legal, en aquesta mena de processos, per poder-te carregar el comitè d’empresa i que ell, en tot cas, sap com fer-ho. Ni la Laia Bruguera ni la Marta Sardà, ni tampoc l’Ana Alba (de la secció d’internacional) són persones de les quals Flo malparli excessivament, però es converteixen en víctimens col·laterals de la decisió de fe fora el comitè tot sencer, com qui extirpa un tumor. De qui sí malparla Flo, en canvi, de manera acarnissada i cruel, és de persoantges com Rosa Maria Barrieras, del departament d’edició, o un tal Guillamon, que fa el torn de nit a compaginació. De Rosa Barrieras diu que és tonta del cagar a banda de fer unes consideracions poc agradables sobre el seu aspecte físic, i de Guillamon diu que és l’home més limitat mentalment del món, fent unes paròdies molt divertides, per cert, sobre les seves intervencions a les reunions. D’altres personatges com un tal “Boni”, de cognom Bonilla, que treballa al departament de Fotografia, o Ramón Roqueta, que treballa al departament d’informàtics, també compten amb el total menyspreu del director.

Edició
El director Flo comenta com una de les seves grans decisions voler fer fora tot el departament d’Edició, que són els correctors del diari. Editors com l’Albert Pla Nualart, el Marc Ràfols o el Pere Herrero, que són uns magnífics professionals i que fan que, dins de les limitacions de ser tan pocs a corregir per tantes pàgines que cada dia es publiquen, l’Avui presenti en general un admirable nivell de correcció formal, Flo els vol fora del diari i que s’organitzin en empresa o el que vulguin i contractar-los llavors com a prveïrdors. Això és el que els ha explicat. El que diu Flo que farà, quan amb tot burleta presumeix com si fossin trofeus de caça dels acomiadaments que ja ha fet i dels que creu que farà, el que diu Flo és que un cop externalitzat aquest “servei” i acomiadats tots els membres de la secció, contractarà uns altres correctors per l’enorme ràbia que li té a la tal Rosa Barrieras.

Bé, demà continuem. Amb les seccions de Cultura (i Comunicació), Opinió, Societat, Tancament, i el curiós cas dels subdirectors.

Moltes, moltes gràcies. Voldria dir un parell de coses. Primer que no agraeixo personalment les aportacions perquè no tinc manera de fer-ho, només amb el nom que consta a la transferència, i també perquè em sembla oportú respectar la discreció de tothom. Si algú dels que ha fet alguna aportació vol establir contacte personal amb mi només ha de deixar-me un comentari, que naturalment no publicaré, amb la manera de contactar-hi. També vull dir que valoro enormement les aportacions més petites i el sacrifici que segurament han fet donant aquests diners tantes persones que potser no en tenien més. 

Quan va haver-hi l’espectacle mediàtic sobre el sou del senyor Joan Oliver em va costar de publicar alguns articles a l’AVUI sobre aquest afer. Suposo que ningú no s’estranyarà de saber que el director Flo sent un odi visceral pel president Laporta i tot el que representa. És una mena d'obsessió. Res que no calgui esperar d'un que s'ho fa de fulana dels socialistes. Quan el director era el Xavier Bosch es van produir els fets de la moció de censura. El Xavier, que en quasi tot pensem igual, té un problema d'incompatibilitat encara molt pitjor amb el millor president que ha tingut mai el Barça.  No és cap prostitució, com en el cas de Flo, sinó una vsceralitat personal, i per tant respectable. I cal dir que l’emoció amb què el Xavier viu les coses relacionades amb aquest club és d’infart. Tot i així, em va permetre publicar tots i cadascun dels articles que vaig escriure en favor del president, i fins i tot es va avenir a publicar aquells que posaven evidència o ridiculitzaven la seva opció en aquell assumpte, que era l’Oriol Giralt. Hi ha aquesta diferència monumental, esclar, entre el Xavier i el Flo, i la volia fer constar. El director Flo és l’únic director de tots els que he tingut -Sanchis, Bosch i Cruanyes- que ha arribat a censurar articles perquè no hi estva d’acord. Els directors anteriors només em discutien els excessos, i fins i tot el Toni Cruanyes, que al principi em volia fer fora del diari, va operar, sempre i estrictament, respectant els  marges de la meva llibertat. Dit això cal reconèixer també que pel que fa al sou del senyor Oliver, Carles Flo en tenia prou de censurar els meus articles al respecte i no havia ni ha de motivar gaire la secció d’Esports a fer seguidisme d’El Periódico en aquest afer.  Tal com explico al bis que segueix aquest artiice, va fer una pressió inicial, però molt em temo que ni calia. Mentre totes les seccions d’Esports de tots els diaris de Catalunya i d’Espanya han entès perfectament que són una secció política, profundament ideològica i de trinxera, a l’AVUI encara es creuen el romanço de l’objectivitat i de la imparcialitat, i si a això hi afegim aquest vell conegut de l'afició qe és el ressentiment social, i la total incompetència en el coneixement de com funciona una empresa, al final s’acaben gestant articles com aquest. Després de 8 anys i mig d'haver escrit una columna diària puc dir sense por d’equivocar-me que en periodisme no hi ha res de més ridícul que algú que escriu d’una cosa que no hi entén. Jordi Cortada, que després de tota quanta conspiració va aconseguir desbancar el Toni Brosa i esdevenir ell mateix el cap d’Esports, té un problema amb les xifres. En general, té un problema amb la intel·ligència. De feia uns dies que ja no parlàvem perquè el dia que van detenir el Macià i el Lluís va tenir l’ocurrència de venir-me’n a fer broma amb el lamentable acudit que ara al Macià li haurien de canviar el cognom i dir-li Alaverja. Se n'ha de ser, de retardat. Quan li vaig fer notar el seu escàs sentit de l’oportunitat, a sobre es va ofendre. Quina cosa. No hi ha res més deplorable que una mula sensible. Hi ha, doncs, aquest problema que el pobre home té amb la seva intel·ligència, que afecta també a la seva relació amb les xifres, especialment si són de diners. Hi ha un tipus de gent a qui quan tu pronuncies el sintagma “un milió d’euros”, de dins de la seva ànima de plàstic els emergeix una vella de Puerto Hurraco amb farcell negre al cap i agitant histèricament una cabeça d’alls per espantar el diable. És  un impuls fins i tot previ al ressentiment. És una superstició. Recordo que la tarda que va començar l'absurda polèmica pel sou del senyor Oliver en vam parlar, amb en Cortada. Va ser una tarda de diumengde de fa ja algunes setmanes, i el vaig arribar a posar en contancte fins i tot amb Luis Conde, que és el principal caçatalents de Catalunya i d'Espanya. La persona que, segurament, millor sap qui ha de cobrar què segons el càrrec que ocupa i la dimensió de l’empresa. Luis Conde va considerar que les xifres del senyor Oliver eren completament normals i pertinents. Així va explicar-m'ho a  mi i així ho va explicar, també, al Cortada. Vull remarcar que si alguna cosa no li sobra al senyor Conde és precisament el temps. Però no va servir de res. Hi ha un tipus de gent que tu dius una xifra i surt la vella. Amb el farcell. Amb els seus renecs de vella. I ja has llepat, rei. El periodisme no hauria d’estar freqüentat per gent amb aquests prejudicis. Hi hauria d’haver, primer, més intel·ligència, més nivell. I desrpés una mena de gent que no tingués segons quins tipus d’urgències personals, perquè aleshores surten les xifres d’un contracte com el del senyor Oliver, que són xifres del tot convencionals, i creen aquest mullader, aquest debat equivocat, amb faltes d’ortografia,  i fem que el diari doni una imatge lamentable, de tontets; aquest caldo de cultiu que El Periódico l’escampa sabent que és una tonteria però intueix que li convé per motius ideològics, que vol dir socialistes i espanylistes, i que és penós que l’Avui, que se suposa que té una altra idea del món i de Catalunya de la que El Periódico té, en faci seguidisme perquè el ressentit social de torn, el tontet de torn, el pobret de torn s’ha empassat l’esquer i es creu que fa periodisme imparcial i objectiu, quan en realitat fa el ridícul sense excusa ni pretext. I així ens marquen els gols: amb la nostra més absoluta i íntima col·laboració. Hauríem de ser més, i més intel·ligents. Amb aquesta tropa de cal justet perdrem sempre. Que no ho veieu? Cortada que diu d’ell mateix que és independentista, i que Pujol és un regionalista que tant de mal ha fet a Catalunya, el 2003 i el 2006 va votar Esquerra provocant les conegudes conseqüències. Un que amb el seu vot ha fet Montilla president, pot pensar qualsevol cosa del sou del senyor Oliver. Cortada, l’objectiu. Cortada, l’imparcial. Cortada, el periodista. Cortada, l’intel·lectual. I esclar, així no es va enlloc ni hi ha cap país que avanci.

El Jordi Cortada no ha parat fins que l'han fet cap de secció. Ell ho va vendre comuna sorpresa però als diferents directors que ha tingut el diari com a mínim durant el temps que jo hi col·laborat, més directament o més indirectament, els ha anat a explicar a tots com faria ell la secció d'Esports si hi manés. Tothom té dret a voler ser cap, però aleshores no vagis de nena tonta al mig d'una orgia perquè aleshores, com en el cas de l'Oliver, fas el ridícul. En els darrers temps, la campanya d'autopromoció per ser cap de secció va incloure converses amb un subdirector i aquestes converses no només anaven sobre el seu projecte per dirigir la secció sinó que incloïen una esmena a la totalitat de l'anterior cap, el Toni Brosa. Carles Flo el va fer finalment cap de secció sota la promesa que conduís el biaix laportista que se suposa que tenien abans les pàgines d'Esports del diari, i només cal veure articles com el de divendres per entendre que Jordi Cortada va acceptar i assumir perfectament aquesta condició. 

A París, suposo que per causa del clima rigorós i perquè no sempre s’ho poden permetre, hi ha una autèntica passió per l’“outdoor”, per menjar i beure i viure i ser a l’aire lliure. Les terrasses dels cafès i les braseries, els bars dels parcs. Sempre o quasi sempre hi ha una opció “outdoor”, amb aquelles columnes com fanals que fan d’estufes; i si convé amb tenderols de plàstic ben estranys per protegir-te de la pluja. Un de Barcelona la pot arribar a trobar grotesca, aquesta fal·lera. I de fet ho és. Però cal ser compresiu, i tenir tota la tendresa, amb les víctimes d’aquest clima continental que tant apreciem els caps de setmana quan hi anem de viatge i a les novel·les i a les cançons i als poemes i a les estampes, i a les fotografies o als quadres però que tan dur es deu fer de suportar dia a dia, any a any durant tota la vida. Diumenge que els museus són gratuïts,la gent surt encara més al carrer encara que hagi plogut i que faci un cel rúfol i els turistes i els parisencs són un mateix entusiasme que omple els parcs i els jardins com aquestes Tulleries que ara que són quarts de quatre les creuem camí de l’hotel, després d’haver dinat al Market (Matignon, 15). Aquestes Tulleries amb dos estanys circulars a l’avinguda principal i cadires de ferro al voltant, totes ocupades de tanta gent que hi seu. Els diumenges, París es fa al carrer i hi ha un aire d’amants retrobats i de petites nostàlgies disperses. Els museus oberts és com si haguessin deixat escapar traços i colors i acadèmiques proporcions i tot és cadenciós i lent i fins i tot la gent que fa pic-nic o aquestes terrasses de menges indignes semblen més cultes i educades que quan tot això ho veus a Barcelona o a Londres, a Manhattan, o al mateix París els dies feiners, entre setmana. Amb la plaça de la Concòrdia a l’esquena, i al davant la piràmide del Louvre, a la dreta hi ha un petit estany rectangular i amb estàtua, que més aviat sembla una piscina de pedra. Hi ha dues cadires lliures, d’aquestes que tenen el respatller una mica més reclinat, a mig camí entre la cadira i la gandula. Amb l’abric cordat fins al coll i en plena digestió, amb l’Anna decidim de seure-hi una estona, i la postura que aquesta cadira reclinada afavoreix fa que ens quedem amb al cap mirant el cel, tan elegant i tan gris, i un vent fred contrasta amb les escalfors interiors del cos treballant els aliments que li hem donat. L’aigua quieta de l’estany i el silenci d’un home amb pipa que llegeix, i de dos turistes britànics que no crec que estiguin mirant res concretament. De sobte noto que formem part d’un conjunt estètic molt previ a nosaltres, i que en ciutats importants com París el marc t’acaba guanyant sempre per golejada, acaba sempre imposant-se facis el que hi facis i com ho facis, bé sigui dins dels restaurants o dels bars o aquí en aquest jardí de parisencs i turistes i nens que corren i criden i dos turistes que res de concret no miren i un home que fuma amb pipa. Ens adormim i som el segle XIX adormint-se.