Bé, com ja vaig avançar ahir, El Punt ha comprat el 100 per 100 de les accions de l'Avui. L’operaió venia de lluny i no era la primera vegada que s’intentava. Tot i així no ha deixat de sorprendre tothom que finalment la cosa arribés a bon port tan ràpid. No fa ni 4 dies que, tot i que les converses havien avançat de manera molt considerable, ningú no s’acabava de creure que es rematés la jugada. Estem acostumats a viure en un país on no passa mai res, i és per això que quan de sobte alguna cosa s’esdevé, aleshores ens agafa per sorpresa i ens estranya. No hauria de ser tan infreqüent que a Catalunya, de tant en tant, passessin coses, en lloc d’anar-ho deixant tot arraconat i podrint-se. Sobretot d’ençà de la darrera època, els 2 empresaris propietaris de l’Avui havien acabat tipis i farts de l’esperpèntica deriva del diari, amb un Cambredó que semblava que s’hagués tornat la drag queen de Montilla i aquella pobra meuca sanguinària que va posar a fer-li la feina bruta. Godó i Lara, que fins ara havien pagat religiosament tot el que se’ls demanava, consideraven que perdre diners era acceptable però que fer el ridícul d’aquella manera tan alarmant començava a resultar-los ben incòmode. No crec que ni Cambredó ni Flo ho tinguin gens fàcil per trobar, a partir d’ara, feina en qualsevol empresa que tingui a veure amb el periodisme. Potser Zaragoza els fitxa de subsecretaris d’alguna cosa. O potser els complementa l’atur encarregant-los alguns informes. Fixa’t que no surt a compte comportar-se com un miserable: pots caure, poden matar-te, i tot i que sempre has de tenir clara una estratègia per a sobreviure, això no depèn de tu, o com a mínim no depèn de tu en última instància. Però el que aleshores importa, quan caus, és que de seguida puguis alçar-te i que la feina feta et permeti de fer-ho amb dignitat. Quan van fer-me fora de l’Avui alguns van alegrar-s’n, però la gran onada va ser d’una gran tendresa i d’un reconeixement emocionant. Les ofertes no trigaren en arribar-me. Flo i Cambredó marxaran en canvi per la porta del darrere i de la vergonya. Havent demostrat una total incompetència i una baixíssima qualitat humana. Qui voldrà contractar-los, després d’haver exhibit llur devastador poder destructiu de càncer? Potser hauríem de pensar-hi. En tot cas, que l’Avui hagi estat comprat pel Punt significa, d’entrada, el final de l’època més funesta d’un diari que, per aconseguir uns diners del govern, havia arribat a l’extrem d’insultar els seus propis lectors amb pamflets socialistes i espanyols. Només per això, i independentment del que a partir d’ara passi, aquesta compra resulta ja ser una excel·lent notícia. 27 de novembre de 2009. Apunta-ho amb bona lletra al calendari. El dia en què moriren dues rates.

Pel que fa al que de l’Avui podrà esperar-se a partir d’ara, cal dir d’entrada que així com a Godó i Lara els vam anar a buscar perquè es fessin càrrec de la propietat del diari, amb unes obligacions inversores poc agradables en temps de crisi per a un diari que, com és natural, no va ser mai la seva propietat; l’empresa editora d’El Punt ha perseguit durant força temps aquesta operació i per tant l’Avui sí que és la seva prioritat, la seva joia de la corona. De manera que les atencions que el projecte necessiti seran proveïdes amb més celeritat i entussiasme. No crec que l’Avui es torni a passar 1 any i mig amb un director en funcions i un altre de provisional, per exemple. I per la sensibilitat dels nous propietaris, amb tots els matisos ideològics que convingui subratllar, es fa difícil d’imaginar que en el futur el president Laporta pugui ser insultat per ser independentista, que el principal partit de la nació pugui ser acusat de radical per no donar suport a uns pressupostos il·legals o que el senyor Carretero ompli una sala de congressos a Barcelona amb més de 1.000 persones i que l’endemà la notícia es doni quasi com un breu. No crec que el nou Avui continui servint, com fins ara, per atacar Catalunya i el catalanisme polític, ni per ofendre el periodisme signant articles amb pseudònims com la tal Mercè Garcia, ni per incomodar el lector-tipus del diari.

Sobre si hi tornaré a escriure o no, que suposo que també serà un afer sobre el que alguns lectors voldran preguntar-me, no començarem a parlar-ne fins d’aquí a dues setmanes, com d’altra banda és lògic perquè hi ha qüestions prèvies que s’han de resoldre i aclarir abans.    

La Vanguardia, a través del seu director José Antich, ha liderat amb admirable valentia la resposta, en forma d’editorial publicada en 12 diaris, al Tribunal Constitucional per la seva impresentable intromissió en la voluntat del poble de Catalunya. Davant de la inhibició del govern tripartit i de les ruboritzants mamades socialistes de la resta de mitjans de comunicació, Antich ha estat capaç d’articular una posició nacional sòlida i d’implicar-hi alguns diaris de manera que la vella guàrdia espanyolista de Madrid ha quedat ben esverada. Montilla i el seu govern no en sabien res i han rebut amb estupor la notícia. El per poques hores director de l'Avui, Carles Flo, es negava a publicar l'editorial per no posar en un compromís els seus amics els quinquis del Baix, però al final va rebre ordres i va hver de rendir-se. En els estranys i escassos moments en què Catalunya és capaç d’actuar com a nació i no com un batibull de tribus de negres que s’odien a mort del centre d’Àfrica és quan de veritat aconseguim afirmar la nostra dignitat i fer-nos respectar com a poble. Ja sé que molts que ja esteu en el codi mental de la llibertat haureu trobat ridícula aquesta acció, fins i tot patètica, i que teniu cenetars de respostes més contundents imaginades. Però que La Vanguardia hagi liderat una acció com aquesta vol dir que alguna cosa està canviant a Catalunya molt més profundament que les proclames d'uns quants. Val a dir que els diferents representants de l’espanyolisme més ranci, fent-s’ho ahir a les calces, van ser tot un espectacle. I bé, la situació que després de tot això ens queda no és altra que la de la independència. No dic que aquest sigui l’obejctiu de l’editorial de La Vanguardia, però sí que des del moment que tu afirmes la teva dignitat negant qualsevol autoritat a cap tribunal o institució que pretengui manipular o contradir la voluntat dels catalans, estàs fent una aposta claríssima per la reivindicació del dret de decidir que inclou Artur Mas al programa de Convergència i a la qual també crec que darrerament, a través de Puigcercós, s’hi ha afegit Esquerra, després d'haver entès que ja ningú no es creu el cinisme de Carod sobre la independència. Som al cap del carrer. Encara que teòricament, com a concepte, a molts la independència els costi un esforç d’assumir i de creure-hi, és l’única solució que a la pràctica trobem plausible quan ens posem a mirar de solucionar els problemes de país. És l’únic camí que, en cada cas concret que tenim damunt de la taula, finalment ens queda. Més enllà de la literalitat del text, l’editorial d’ahir que va inspiar La Vanguardia i que van publicar fins a 12 diaris, reflecteix una manera d’entendre Catalunya que és incompatible amb qualsevol interferència espanyola i que vincula, de manera irrenunciable, la dignitat de la nació a la seva pelna llibertat per decidir i governar-se. 

Molts mesos abans de la decisió del ben aviat exdirector de l’Avui de fer-me fora, el meu amic Arcadi Espada em va proposar d’escriure al diari digital que és a punt de posar en circulació. Li vaig dir que sí, naturalment. Va ser un honor. Arcadi Espada és un dels millors periodistes que he conegut mai i d’ell n’he après moltes més coses de les que ara tinc temps d’explicar. A escriure, per descomptat. A mirar sense prejudici, sense tercermundisme intel·lectual les coses. També a saber diferenciar, en mi mateix, les passions i els afectes de la veritat, que només n’hi ha una, contra les moltes mentides que ens ronden incessantment, sense descans. Hi ha una elegància espiritual que invariablement desemboca en una elegància intel·lectual i després l’estil és només una qüestió higiènica. He conegut gent preocupada per algunes de les opinions del senyor Espada. La gent es preocupa cada dia de coses més estranyes. El senyor Espada farà un diari i qualsevol persona intel·ligent hauria d’alegrar-se’n. Fins i tot el que els odien, ni que només fos per aprendre a fer diaris. Un dia vaig sentir que una pobra dona que escriu a l'Avui i que sembla que fa dir-se Eva Piquer murmurava que li faria vergonya anar amb El Mundo sota el braç, suposo que per les opcions ideològiques del diari. A mi no m’ha fet mai vergonya dur l’Avui sota el braç, ni tan sols escriure-hi, tot i que aquesta dona sol també deixar-hi la seva emprempta lamentable. Les seves petites defecacions de cabra. Hauríem de poder estar a l’alçada de les nostres frases, dels nostres odis. També dels nostres amors. Hi hauria d’haver un principi d’intel·ligència que ho presidís tot. No sé en quin moment de quin raonament a l’Eva Piquer li ha semblat o va semblar-li que li arribava a Pedrojota Ramírez a la sola de la sabata. No sé per quina pàgina escrita ni per quina frase. No sé per quin detall fins i tot de pàgina parell i a la columna de la dreta. Eva Piquer, aquesta intensa perruquera de Gràcia. No creuen que en segons quines condicions, com a mínim, hauríem de ser una mica més discrets? M’honoro amb l’amistat de l’Arcadi Espada i és una condecoració que m’hagi convidat a escriure al seu diari.

Com que no respondré cap comentari sobre aquest afer, voldria deixar una cosa dita perquè el debat que per desgràcia hi haurà, se cenyís com a mínim dins d’uns termes el menys estúpids possibles, Parlar espanyol és de pobres ha resultat ser un dels meus articles més internacionals. Va arribar a ser transcrit, entre exclamacions, a Los Angeles Times. I ara escriuré al diari de l’Arcadi i en espanyol. Com els pobres. Primer, l’article deia que parlar espanyol és de pobres a Catalunya. Segon, el diari serà espanyol, tot i que en l’era de l’internet aquesta no deixa de ser una limitació un punt fictícia. Tercer, no sé en quin idioma hauríem de parlar, per ser entesos, a Espanya. Quart: hem de deixar de fer política, negocis o articles a Espanya? Cinquè, hem d’aprendre a llegir articles com el Parlar espanyol és de pobres. Vull dir que és una cosa i el mateix retreure’m, a partir d’aquest article, que escrigui en castellà en un diari espanyol com els que encara avui m’escriuen comentaris des d’arreu  de les Espanyes preguntant-se cómo puede decir esto de la lengua de Cervantes. La intel·ligència és transversal. La manca d’intel·ligència també, i n’hi ha molta més. 

De vegades em pregunto de què viuria el Xavier Rius, de l’e-notícies, sense mi. Sempre dic que he col·laborat de dues maneres en aquella pàgina: la primera quan hi escrivia i em pagaven per fer-ho. La segona etapa vingué quan en vaig plegar, cansat de xoriçades, i Xavier Rius es dedicà i s’ha dedicat a pràcticament transcriure desenses i desenes d’articles meus, practicant un escandalosíssim plagi sota el falsari pretext de la cita. Citar és una línia, no la bibliografia completa. Això és robar, marxar sense pagar. Fa poc li vaig comentar a Rius, per telèfon un dia que va trucar-me i també per mail, que sospitava que tenia una obsessió sexual amb mi. Tot i que és pare de família sempre ha tingut una manera ben especial de tractar-me. I després, aquest excés de cites. es va fer l’ofès i em va dir que mai més no tornaria  a parlar de mi, com “la nostra és més bonica” en un atac de gelosia. Bé, el cas és que no ha trigat ni 15 dies a tornar-hi. Ho feia ahir en relació a lameva col·laboració al diari de l’Arcadi Espada. Entranyable reciaguda. Ja de matinada, li vaig posar aquest correu solidari.

"Veig que el teu problema sexual amb mi perdura i creix. Si sortissis de l'armari tindires més audiència que citant cap dels meus articles o actes, i per primera vegada faries alguna cosa tu solet. Tens una dependència malatissa, Xavier. Durant aquests dies sé que t'ha costat molt no citar-me amb el tema de l'Ero de l'Avui, però al final la bèstia pertorbada ha estat més forta que la teva serenitat tan fràgil i no te n'has pogut estar. El diari de l'Arcadi Espada, per cert, es diu Factual, no fatual, com has escrit. Seria bo que no confonguessis el nom de les coses amb les teves circumstàncies personals. Em sap greu que estiguis tan perjudicat. Don't give up. Si et puc ser d'alguna ajuda, només has de xiular.

Salvador".