Ahir Carles Flo va dir als seus col·laboradors més propers que ja el diari havia deixat d’importar-li perquè era segur que el comprava El Punt. Ara tothom parla d’El Punt de la mateixa manera que fa uns dies, i uns mesos, tothom parlava i parla de l’ERO. No crec que passi ni una cosa ni l’altra. No crec que Flo estigui gens ben informat, com d’altra banda ha quedat ben demostrat amb els diners que se suposa que havien d’arribar del govern i que ni han arribat ni arribaran. Cony, Flo, tanta prostitució malbaratada. No vull dir que no hi hagi cap possibilitat que El Punt compri l’Avui: simplement dic que no crec que passi, que trobo poc probable que 2 empresaris que han trigat més de 2 anys a no posar-se d’acord sobre quin director havia de substituir Xavier Bosch (recordem que Flo és temporal, com ho va ser Cruanyes), es posin ara d’acord per regalar -perquè seria un regal, més que no pas una compra- un diari que com l’Avui, fins ara, els ha costat tants diners. És veritat que Godó n’està tip d’aguntar disgustos, i d’aguantar aquest parell d’ineptes -Flo i Cambredó- que ja no compten, de cap manera, amb la seva confiança. Però també és veritat que aquí ningú no regala res i que Santa Claus és la mare. De tota manera, és veritat que hi ha partit, que hi ha converses, que hi ha la sensació que tant a Lara com a Godó se’ls està acabant la paciència i que la moneda podria a l’aigua. Però si hagués d’apostar diria que aquí no es mou res fins el mes de novembre de l’any que ve, després de les eleccions nacionals. De tota manera és absurd fer pronòstics i hem de veure què passa. En tot cas, calma. Tot i que El Punt no representa exactament el meu segment ideològic, han demostrat que saben fer, com a mínim, una mena de diaris, perquè tot i que amb l’edició de Barcelona no se n’han sortit, algunes de les seves edicions comarcals tenen un èxit consignable. I esclar, qualsevol cosa que suposi que aquest duet tan sinistre de Flo i Cambredó siguin acomiadats amb una contunedent puntada serà una bona notícia per al periodisme, per a la intel·ligència i per a la llibertat. Insisteixo, però, que no crec que passi.

Alguns comentaristes m’han retret que tot això que ara explico de l’Avui no ho expliqués abans, quan encara hi treballava. No sé si ho diuen de broma. Com volien que ho expliqués? Bé havia d’intentar sobreviure. Mirant de ser una mica honest sí que voldria dubtar sobre el sentit d’aquesta supervivència. D’ençà que el Vicent Sanchis deixà de ser director vaig haver de començar a teixir una certa estratègia. Sóc dolent fent estratègies, i un cop les he fetes, encara sóc més dolent seguint-les. I acabo improvisant sempre i fent-ho tot sempre, o quasi sempre, per primera vegada. Però bé, és veritat que una certa estratègia vaig teixir, sobretot d’ençà que en Bosch va plegar i es va quedar el Toni Crauanyes de director en funcions, que al principi tenia aquella obsessió de fer-me fora. Potser és l’hora de reconèixer que quan la primera estartègia d’una columna és la seva pròpia supervivència de vegades es desatenen objectius més alts. He procurat sempre escriure amb honor i ser sempre al costat de les persones i coses que estimo. He procurat denunciar el que m’ha semblat injust o canalla. Mentre he estat a l’Avui he hagut de callar sobre alguns aspectes interns. Això és sempre inevitable. Que me n’hagin fet fora ha tingut també un efecte d’alleugiment, perquè he pogut deixar d’aguantar segons quins inferns i he pogut explicar coses que ja feia molt de temps que tenia ganes d’explicar-les.

Coses com per exemple la moral dominant a la redacció del diari. Si l’Avui es troba com es troba seria completament erroni no pensar que la redacció hi té la seva part de culpa. Som el que defensem i acabem sent allò que ens deixem fer. La redacció, així en general, i sobretot el comitè d’empresa, s’han equivocat sempre d’objectiu i d’enemic, i per això tothom els ha pogut fer ballar com una baldufa. Uns que precisament defensen un sou i una família han mirat sempre de destruir-me, a mi que era l’articulista més llegit i que més lectors nous ha aportat al diari durant els últims anys, en lloc d’exigir-se ells mateixos alguna cosa més. Es queixaven quan escrivia algun article sobre algun gandul de la redacció, en lloc d’afegir-se a la denúncia del gandul i de procurar fer entre tots un diari més competitiu, amb més lectors i millor. Sé que ara mateix hi ha molts empleats de la redacció enfadats amb mi perquè he publicat la llista de l’Ero que vol fer el director Carles Flo. Amb mi, enfadats amb mi, i no amb el Flo. Encara avui que ja no formo part d’aquell diari, hi ha molta més gent enfadada amb mi que no pas amb els que es volen carregar la casa. De vegades penso que potser tot és culpa de no haver-me sabut explicar millor, però després surto al carrer i veig tanta gent que ha entès perfectament allò que he escrit, que em sembla que més aviat el problema el tenen tots aquests empleadets que mai no han entès com acabava de funcionar el joc. Vull dir que ni el pitjor dels directors que hagi pogut tenir ha gosat mai censurar ni la meitat del que m’haurien censurat alguns dels petits cervellets que, entre d’altres ajudes, han dut l’Avui a la seva siutació present. Després, això sí, la llibertat d’expressió és la principal reivindicació de tots els discursos.

Un dia vaig proposar-li al director Flo que els articulistes cobréssim segons l’audiència. Em va dir que no podia ser, i no entenc per què.

Un altre dia, no fa pas gaire, el comitè d’empresa es va reunir en assemblea a la tercera planta, que és on hi ha la secció de Política on jo anava a treballar. Normalment hi anava als matins però aquell dia hi vaig anar també a la tarda per fer un article per a la secció de Política que explicava les condicions de la presón o s’estan el Macià Alavedra i el Lluís Prenafeta. Abans de començar l’assemblea, un dels sindicalistes va demanar-nos als que no érem de la plantilla que marxéssim. Com que tenia aquell encàrrec i havia d’enllestir-lo abans d’una hora concreta, perquè encabat tenia un altre compromís, vaig decicir, en deferència als reunits, posar-me els auriculars i escoltar l’Abril’74 de Lluís Llach, ben a joc, vaig pensar, amb la cosa comunista, de manera que ningú no pensés que els espiava o que volia conèixer l’autèntic abast de llurs delirants teories. De seguida, però, em va venir una del comitè a fer-me una personificada advertència. No en van tenir prou d’aturar l’activitat completa del diari per venir a dir res més que tonteries, sinó que a sobre van pretendre intimidar, amb un to molt desagradable, l’única persona que treballava.

Mireu, més enllà dels retrets i de la ràbia, de les coses que han passat i que s’han dit que s’han escrit. Més enllà d’aquesta i de totes les pàgines. Si no hi havia novetat, jo era sempre, o quasi sempre, el primer a arribar al diari. Molts dies coincidia amb les senyores de la neteja, que encara estaven acabant de fregar. Sobretot els dies rúfols, una llum molt suggerent entrava pel finestral, i era molt agradable escriure. Després arribava tot quant tarat (i tarada) i encenien els florescents i tot l’encant es perdia i allò semblava un pavelló de bàsquet. En fi, que jo era el primer que arribava, i després, una o dues hores més, potser cap a les 11, a la redacció només érem 4 gats. I 4 gats vol dir 4, i de vegades 3. Fins a la 1 no arribava la gent. I tampoc et pensis que tanta gent. I els que venien, com el Montferrer, es passaven més estona desapareguts o mirant les seves pàgines personals a l’internet, que no pas fent feina pel diari. Sabeu què? M’estranya, m’estranya molt que tota aquesta gent que s’omple la boca amb els drets dels treballadors i que diu estimar tant l’Avui, s’hagi queixat tantes i tantes i tantíssimes vegades que jo anés a escriure al diari perquè sóc un col·laborador i a més a més parlo amb veu massa alta. M’estranya que tots aquests amics de l’obrer i coneixdors tan profunds del que li convé a l’Avui s’hagin queixat tant de la meva presència matinera i diària, de dilluns a diumenge, sense excepció llevat de quan era de viatge; i en canvi no s’hagin queixat mai de tantes absències i tan sonades, dels barruts que es passen el dia fumant o fent cafès o perdent el temps per l’interenet, tenint la poca categoria personal que cal per cobrar, sense aportar res, d’un diari econòmicament tan feble. M’estranya que els dels drets del treballador tinguessin aquesta obsessió malaltissa amb mi, una de les persones -no l’única, per descomptat- que més treballava i que més hores dedicava a fer la feina ben feta, tan ben feta com podia, i que en canvi no s’hagin queixat mai de la infinita barra i mediocritat de tants barruts que a l’hora de treballar s’amaguen. Molts d’aquests que tothom sap que es van apuntar al comitè d’empresa per fer el gandul sense que els pouguessin acomiadar. El Boni, de fotografia, és el cas més paradigmàtic, però a no hi ha ningú que tingui pebrots de mirar-me a la cara i de dir-me que personatges tan esperpèntics com el tal Guille, de tancament, es guanya el sou com jo me’l guanyava fent la meva columna o cm un redactor de societat o de política. Aquests dies a l’Avui tothom parlava de l’Ero o del Punt i tothom s’hi referia com una fatalitat o com si tot plegat fos cosa de la crisi mundial. Cap autocrítica, cap reflexió personal. Cap preguntar-se si ho haurien pogut fer millor, si ja s’hi van fixar prou, si han batallat amb intel·ligència i amb honor. Tot és, com sempre, culpa dels altres. És aquesta la moral, creu-me, la que sempre precedeix el desastre.

Ja la nit ha estès el seu domini i són quarts de 4. El cansament és els ulls quan se't tanquen, però encara queda alguna cosa que vols dir per molt que no sàpigues ben bé quina. Et poses a escriure per mirar-ho de descobrir. Ja els ulls se't tanquen i el nus de l'esquena et fa mal a cada tecla. Però hi ha una rebel·lió contra el donar per acabat el dia, i anar a dormir és rendir-se. Avui la meva advocada em preguntava si en aquests 8 anys i mig d'escriure al diari no havia fet cap dia de vacances. Hem vingut a fer la feina, a resistir i la nostra estirp de titans. Ahir, a la Llotja, Joan Oliver i el president Laporta s'abraçaven després que el Barça li passés per sobre a l'Ínter. Hem vingut a perfeccionar una idea de l'honor i de la noblesa, a fer la feina, a deixar-nos temptar per cada sensualitat i per cada idea. Eix peix. Paraules que sembla que no volen dir res però que t'aboquen a una senda. Quantes vegades no t'has trobat al mig d'un camí que ni saps on va ni d'on ve? Ni tan sols on és. Sóc més a la vora de l'hora de llevar-me que de l'hora d'anar a dormir, però viure és tot el que tenim i haver de descansar és una feblesa i és una rendició anar-se'n a dormir. "És que si no reposes, l'edemà no podràs rendir". Són coses que se solen dir. No són falses, però expliquen una veritat secundària. Llegeixo en un blog de no sé on que una noia que es diu Marta, de vint-i-pocs anys, troba que els nois de la seva edat no són interessants perquè no coneixen cap poeta. Ja ni s'imagina que n'hi pugui haver ni un de sol que conegui el poeta de veritat. Vivim entre tenebres, dubtes i defallences, però som projecció d'esperança, llum, pols d'eternitat. Podríem dir que avança, al galop, el mal, però després dos amics s'abracen i en aquesta abraçada hi ha un món que es gesta, una irrenunciable voluntat de gesta, últimes idees abans que ja els dits no encertin les tecles. Ens sabem tots els poemes de memòria, tenim més força que qualsevol defallença i estem molt més lligats a l'alba que ens proclama que a tanta nit que ja clareja. 

Breu introducció
No deixa de ser curiós l’escàndol que sempre es crea contra el missatger. Un comitè d’empresa que ha estat capaç de reunir-se i de votar i de protestar contra la meva presència física al diari, quan hi anava a escriure, i fins i tot contra que hi escrivís, és penós que tingui ara la feblesa mental de continuar obsesionat amb mi en lloc de revoltar-se contra el director que és l’autèntic càncer. Hi ha una profunda estupidesa en un determinat tipus de gent. Un determinat tipus de gent que no tots són del comitè d’empresa però que tots els en formen part ho acostumen a ser bastant, els pobres. I aquesta estupidesa consisteix a no saber identificar l’enemic. Si aquesta llista de l’Ero molesta, que jo entenc que molesti, qui realment hauria de molestar és qui l’ha perpetrada i no qui l’ha difós. Però en fi, potser té raó el director Flo de pensar que tots i cadascun dels membres del comitè d’empresa són uns absoluts imbècils, de manera que tampoc no vull crear segons quines expectatives de dignitat personal ni col·lectiva. A molts els conec, els del comitè. Com el tal Guille, per exemple. Un cas ben difícil  de situar en l’escala evolutiva: el veig totalment capaç de continuar-me odiant molt abans d’intentar deturar l’home que el vol escombrar materialment de l’empresa.

Carles Flo comença la seva tasca periodistica a la Prensa del Movimiento, al diari Solidaridad Nacional, i després s’en va a un altre diari del Movimiento, a les Canaries. Quan torna a Barcelona fitxa pel Diario de Barcelona, que aleshores estava finançat per l'Alianza Popular de Manuel Fraga a través de l'empresari Santacreu, un fatxa que s'havia fet milionari amb el gloriós Alzamiento Nacional. El jove Flo és un dels encarregats de "purgar" els periodistes Antonio Franco, els germans Pérez de Rozas, Soteras, Sopena, Àlex Botines, Perarnau i un llarg etcètera, que encara que ara sembli impossible i costi de creure, abans de tornar-se sectaris del socialisme, sectaris de sou i firma, van lluitar en certa manera per una idea de la llibertat. Després els seus "contactes" fets amb aquesta neteja, el colen al moribund Mundo Diario, on és rebutjat pel gruix de la redacció per les seves idees violentes i espanyolistes. Són les acaballes dels anys 70. Més tard fitxa pel Noticiero Universal d’en Porcioles i inesperadament és contractat per l'AVUI, on topa frontalment amb gent tant catalanista com l'Agustí Pons, en Lluís Bonada, en Josep Playà, en Faulí, l’Àlvarez Moliner i un llarg etcètera. Finalment va a parar a La Vanguardia i l’aparquen a la secció de tancament on acabarà molt malament. Després de 3 matrimonis frustrats i de diverses feines fora del periodisme, una d'elles a l'empresa Wintethur, d'on va ser aparatosament expulsat, per desgraciat i per sanguinari, i per incompetent, torna a l'AVUI amb l'objectiu de descatalanitzar-lo per quedar bé amb el senyor Zaragoza i poder fer així fora el 50 per cent de la plantilla i quedar bé amb el senyor Cambredó.

D’altra banda voldria dir també que el descrèdit de l’actual director és absolut i total dins de Convergència. Això no era difícil de preveure. Però el cas és que també el veuen com una fulana del Molino  al PSC, des d’on diuen que de cap manera li arribaran mai els diners de l’ERO. L’estratègia ha estat la de la pastanaga. Fer-lo gruar com una grantona/bagassa sabent bien avant que no li donaran mai els diners. Qui m’ha explicat això és precisament l’home que ha de donar els diners. Hi ha un tipus de servei que ni es paga ni es cobra, i és el cas de les putes més tristes, les que van un dia aquí i un altre dia allà i es pensen que cobraran doble i acaben no cobrant ni la meitat. Si qualsevol dels afectats per l’Ero vol anar al despatx del director i dir-li clarament el que pensa d’ell, pot fer-ho sense problema. Pot estar segur que ni de conya arribaran mai els diners per fer l’Ero abans de les properes eleccions nacionals. I també poden estar segurs que quan aquestes eleccions donin els seus fruits, haver-se defecat en l’actual director serà un mèrit per a la permanència. No en tinguin cap dubte.



Segona part de l’ERO


Cultura

Tots fora menys en Pere Martí.
El director Flo opina que la secció de Cultura es nodreix principalment de col·laboradors externs, i que per tant no té cap mena de sentit tenir tota aquesta gent que hi ha ara en plantilla. Cal dir que el director sent una total aversió per la Cultura, opina que no fa vendre diaris i que és una secció/llast. Pere Martí, que primer va ser roquista i va escriure el llibre El ciutdà Roca, i que després va ser pujolista fins que va esdevenir cap de secció de Política del diari; i que durant la campanya de les eleccions nacionals de 2006 l’hi va mamar al Carod fins que Carod el va fer cap de premsa del conseller de la vicepresidència, quan el segon tripartit tristament es féu, ara s’ha tornat més Florista que qualsevol florista de les Rambles i és així que Flo compta amb ell. Tot i que Martí compta amb la consideració de persones que estimo i respecto, ha estat sempre una corista del poder Ara amb aquest, ara amb aquell. A diferència de Flo, que serà explusat d’una puntada al cul el dia menys pensat, Martí té l’astúcia de saber sempre de qui cal cobrar, i això no ho dic com a retret sinó com a reconeixement d’una estratègia vàlida, per indigna que em sembli. També, com les rates, detecta abans que ningú quan el vaixell és a punt d'enfonsar-se, i sap escapar-se'n abans no sigui massa tard. Que Carod era ja un cadàver vam saber-ho quan Martí va començar a dir que volia canviar d'aires. Va ser roquista, pujolista, carodista i ara florista. Y siempre les cobró, la Magdalena. Per molt que avui s’enfadi amb mi per aquest comentari, estiguin segurs que si algun dia tinc poder i ha de mamar-me-la, me la mama. "Jo sóc un professional" és , al capdavall, el seu lema.


Comunicació
Òscar Montferrer, Maite Coca.

La gran unanimitat de l’Òscar Montferrer
Si algun fil conductor es pot traçar entre els directors Sanchis, Bosch, Cruanyes i Flo és que tots s’han adonat i van adoanr-se que aquest home era el més gran gandul i barrut del diari. Ha estat a les llistes de tots 4 directors i tots ells l’han tingut per un autèntic impostor Un gandul sense excusa ni pretext, un pirata. Entre les eternes estones que baixava a fumar, i les encara més llargues estones de cosultar pàgines web de navegació -és un gran aficionat a la nàutica-, el seu rendiment laboral ha estat sempre ben escàs, a banda de molt lamentable. És un gran barrut i així ho han considerat tots els seus directors i la majoria dels seus companys. Si finalment cau, serà un acte de justícia admirable.


Societat
Sònia Pau,  Jordi Panyella, Marta Ciércoles, Carol Biosca.

De Societat Flo no en va dir gran cosa, al meu confident. Només grolleries quan es refreix a Sònia Pau, grolleries que subratllen l’aspecte físic de la dona.


Opinió
Carme Girnonès.
 

La web
Aquí se m’escapen alguns noms que no vaig poder anotar, però un que recordo especialment és el de l’Ismael Carbó. Aquest exregidor socialista que treballava a Política és, juntament amb l’Òscar Montferrer, un gandul colossal. També tots els directors han volgut fer-lo fora i han pensat d’ell que és una mala persona, algú capaç de no treballar sabent que els seus companys havien de carregar amb la feina que ell no feia. El descrèdit que un periodista tan funest ha causat al diari ha estat sempre enorme; i quan s’ocupava d’Esquerra, el partit de Carod va acabar demanant que la casa els enviés un periodista amb cara i ulls perquè amb ell era impossible fer res. Cal dir que quan l’Avui va enviar a fer la informació d’Esquerra una periodista extraordinària, Esquerra va tornar a demanar de seguida un gandul, perquè tenint com tenen la casa, van aviat descobrir que el que més els convenia era una mula i no algú ni que només fos amb la remota idea de què és una notícia.


Els subdirectors
Salvador Cot

Flo i Cambredó recelen de David González, però Flo s’ha acabat convencent que no pot prescindir d’ell perquè és l’únic que sap fer un diari. L’únic vol dir que Flo no en té ni idea, i com que és passa la major part del dia conspirant al despatx de Cambredó, fumant, o fent mamades als sociates, algú ha d’haver-hi que sàpiga fer una pàgina i després l’altra.

La sorpresa és que, de tota manera, el subdirector de confiança de Flo és Lluís Martínez, a qui fa servir de secretari i de noi dels seus encàrrecs.

I el que ja ens podíem esperar és que Salvador Cot és a l’Ero, i que Flo, tot i que formalment dissimula, no el pot ni veure perquè és independentista i pro Carretero. També és veritat que Esquerra ha fet tota classe de pressions contra aquest home valent, coratjós i que d’una manera que, per cert, resulta de vegades força diferent de la meva, estima aquest diari, dignifica el periodisme i porta tota una vida jugant-se la cara, i d'altres òrgans més sensibles, per la nació.

Gran tristesa perquè ahir no sortissin en llibertat provisional el Macià i el Lluís. De tota manera, no va ser cap sorpresa. Que el cap de setmana, no aquest que acaba de passar sinó l’anterior, sortís publicat a El Periódico que el fiscal preveia demanar-ne la llibertat per raons d’edat i malaltia no només no va ajudar gaire sinó que no va ajudar gens. De fet, si tu vols que un fiscal es posicioni en favor de mantenir hom a la presó, la millor estratègia que pots seguir és publicar que saps que els pensa deixar en llibertat. La cosa és tan òbvia que no només costa de creure que El Periódico actués de bona fe sinó que no hi ha cap motiu per no pensar que ho van fer expressament. Amb tota la mala llet. El diari de les minyones és així i ens té acostumats a aquesta baixesa. I ara els queda un any per arrossegar-se i fer tot el mal que puguin. Hi haurà moltes més portades, filtracions, insídies com aquesta. Però que no tinguin cap dubte que la maquinària de la llibertat s’ha posat ja a funcionar i que arribarà el dia de l’allibermaent més d’hora que tard, tal com els americans arribaren a París o el mur caigué uns anys més tard. I aquell dia desitjaran d’una manera dolorosa i molt intensa no haver fet tota aquesta merda. No hi haurà compassió, ni tendresa. Serem un mirall precís, implacable, de la seva misèria.

Aquesta és la primera part de la llista de l'ERO que vol fer Carles Flo, director de l'AVUI.

Demà ens ocuparem de les seccions de Cultura, Opinió, Internacional, Societat, Avui.cat i Tancamanet. També farem referència a l'estrany cas dels subdirectors.


POLÍTICA
Marta Lasalas
Lluís Bou
Vicenç Relats
Xavier Tedó

ESPORTS
Antoni Castellà
David Caraltó
Eloi Redondo

ECONOMIA
Joan Armengol
Laia Bruguera
Marga Moreno
Marta Sardà

EDICIÓ
Tots al carrer, sense excepció. Externalitzar el "servei".


El director de l’Avui, Carles Flo, i el seu president executiu, Antoni Cambredó, creuen que la solució final per a la viabilitat del diari és fer un ERO que afecti més o menys 50 persones. Flo, que és un bocamoll, i que presumeix dels acomiadaments passats o futurs com trofeus de caça, per fer punts davant d’una remarcable personalitat lligada a una de les dues empreses propietàries de l’Avui, va cantar-li la llista de periodistes dels quals es vol desfer i que té pactada amb Cambredó, sense estalviar-se en alguns casos tot de sucoses explicacions sobre les motivacions de la seva tria. Flo, en un error més d’estartègia, va fer-li totes aquestes confidències a un que el primer que va fer quan es va acabar la conversa va ser telefonar-me i explicar-m'ho tot. Cal advertir dues coses: que pel caràcter sanguinari i arbitrari de Flo, i per la inconstistència intel·lectual i moral de Cambredó, aquesta llista pateix petits canvis cada dia o cada setmana; la segona cosa que cal dir, o que voldria dir, és que dubto molt que la Generalitat aporti finalment la suma de diners que calen per fer aquests acomiadaments i hauran per tant inútils totes les felacions editorials que Flo ha perpetrat i que és també inútil que es preocupin gaire els periodistes que a continuació surten citats.

Política.
Lluís Bou, Marta Lasalas, Xavier Tedó i Vicenç Relats.

En el cas de Lluís Bou, pateix Flo una autèntica obsessió. Davant meu l’ha arribat a acusar de “corrupte” per treballar en favor dels interessos de Convergència ino del diari. Bou, que s’ocupava fins fa poc de la informació de Convergència i Unió, havia manifestat sempre que ell el que volia era dedicar-se a la informació parlamentària. Bou és un dels millors cronistes parlamentaris de Catalunya, per no dir el millor. L’Avui havia rebut sempre diverses pressions de José Zaragoza i d’Esquerra Republicana per tal d’eliminar Lluís Bou, però els anteriors directors no n’havien fet mai cas per preservar la independència del diari. Una de les primeres decisions que va prendre Carles Flo com a director fou apartar Bou de la primera línia i posar-lo a cobrir el Partit Popular i aquesta fou la primera medalla que exhibí davant d’Esquerra i el PSC per reclamar que s’afanyessin per pagar els diners que s’esperen per a l’ERO. Per causa de la seva obsessió malaltissa contra Convergència i tot el que representi un cert catalanisme, li prohibí igualment d’escriure ni un sol article opinatiu o valoratiu, la qual cosa va ser finalment corregida gràcies a la intermediació del subdirector David Gonzàlez i Bou té ara mitja pàgina a la setmana.

Pel que fa a la Marta Lasalas, l’obsessió primera va ser del president Antoni Cambredó. Pels motius que sigui, Cambredó va viure la degradació com una tragèdia i sent un gran ressentiment contra el director de La Vanguardia. Aquest ressentiment, demostrant una intel·ligència i per descomptat una qualitat humana completament sobrenaturals, l’ha projectat sempre contra l’esposa del director de La Vanguardia, Marta Lasalas. Com que amb el seu marit ni s’hi atreveix, ni hi podria, ha volgut sempre fer-li la vida impossible a la Marta. Ja amb el director Vicent Sanchis va intentar algunes maniobres humiliants a les quals Sanchis sempre s’hi negà. Però amb Flo ha robat l’aliat perfecte per fer sang i a força d'indignitats. Marta Lasalas és una de les poques dones que escriu mot bé, encara que quan l'hi dic s’enfada, i la seva dedicació i porfessionalitat han fet que gaudís sempre del respecte dels seus companys i que no es fes mai safreig sobre les seves circumstàncies familiars. Una història que fa referència a les frustracions i les impotències de Cambredó projectades sobre ella és que mentre es buscava substitut per la plaça vacant que va deixar Xavier Bosch quan va dimitir (que va dimitir, per cert, perquè no volia aguantar ni un minut més les tonteries de Cambredó), el nom que sonava amb més intensitat era el del subdirector David Gonzàlez. Gonzàlez, que ja a la pràctica era qui feia el diari, sobretot durant l’època del director en funcions, Toni Cruanyes, havia estat cap del Política i té el respecte dels periodistes del diari, dels periodistes de fora del diari i de la classe polítca. Però Cambredó sempre el descartà perquè té una relació cordial  amb la Marta Lasalas i perquè quan el seu nom sonava, el de Gonzàlez, com a director, José Antich li havia recomenat a Javier Godó, amb tota la raó del món, que afavorís el seu nomenament perquè era una de les millors opicons per l’Avui; i que sent a més a més un home de la casa, podria posar-se a treballar de segudia sense haver de fer el procés d’integració. Bé, el cas és que Cambredó, foll de paranoia, va creure que si posava David Gonzàlez de director, seria el senyor Antich qui controlaria el diari. Cal aclarir que González i Antich només han parlat, de peu dret i perquè es trobaren, una sola vegada. La bogeria de Cambredó contra el senyor Antich l’ha dut a conspirar, també, contra Javier Godó, a qui s’hi refereix com “el tort”. El director Carles Flo va explicant pel món que Cambredó vol aconseguir que Godó deixi l’accionariat del diari i que tot el poder quedés en mas de José Manuel Lara.

De Vicenç Relats diu Flo que el fa fora per curt i per gandul.

Esports
David Caraltó, Eloi Redondo, Antoni Castellà.

Carles Flo té un informe redactat per un subdirector de la casa respecte de l'ascensió d'en Cortada com a cap d'esports. Aquest subdirector escriu que en Cortada està disposat a remodelar la secció després de l'ERO i sobre la secció d'Esports, influït lògicament per les opinios i informacions de l'ara ja cap d'Esporta, fa les segünets observacions: d'en Toni Brosa comenta que no valia, que era un "gandul". De l'Eloi Redondo assegura que està "caducat", a més de ser "antibarcelonista i anticatalanista". D'en David Caraltó que "passa de tot" i que de vegades va "col.locat" per la redacció. El subdirector afirma en conclusió que creu que Cortada és l'home i que milloraria la secció d'esports amb Isaac Lluch, Pep Lloveras i també Jordi Colomer, que podria entrar en lloc de l'Antoni Castellà.   

Economia
Joan Armengol (actual cap de secció), Marga Moreno, Marta Sardà i Laia Bruguera

Laia Brugura i el comitè d’empresa
Flo no s’ha cansat de comentar, d’ençà que és director, que té la intenció d’aprofitar l’EROper fer fora el comitè d’empresa en bloc. Afirma Flo que hi ha una argúcia legal, en aquesta mena de processos, per poder-te carregar el comitè d’empresa i que ell, en tot cas, sap com fer-ho. Ni la Laia Bruguera ni la Marta Sardà, ni tampoc l’Ana Alba (de la secció d’internacional) són persones de les quals Flo malparli excessivament, però es converteixen en víctimens col·laterals de la decisió de fe fora el comitè tot sencer, com qui extirpa un tumor. De qui sí malparla Flo, en canvi, de manera acarnissada i cruel, és de persoantges com Rosa Maria Barrieras, del departament d’edició, o un tal Guillamon, que fa el torn de nit a compaginació. De Rosa Barrieras diu que és tonta del cagar a banda de fer unes consideracions poc agradables sobre el seu aspecte físic, i de Guillamon diu que és l’home més limitat mentalment del món, fent unes paròdies molt divertides, per cert, sobre les seves intervencions a les reunions. D’altres personatges com un tal “Boni”, de cognom Bonilla, que treballa al departament de Fotografia, o Ramón Roqueta, que treballa al departament d’informàtics, també compten amb el total menyspreu del director.

Edició
El director Flo comenta com una de les seves grans decisions voler fer fora tot el departament d’Edició, que són els correctors del diari. Editors com l’Albert Pla Nualart, el Marc Ràfols o el Pere Herrero, que són uns magnífics professionals i que fan que, dins de les limitacions de ser tan pocs a corregir per tantes pàgines que cada dia es publiquen, l’Avui presenti en general un admirable nivell de correcció formal, Flo els vol fora del diari i que s’organitzin en empresa o el que vulguin i contractar-los llavors com a prveïrdors. Això és el que els ha explicat. El que diu Flo que farà, quan amb tot burleta presumeix com si fossin trofeus de caça dels acomiadaments que ja ha fet i dels que creu que farà, el que diu Flo és que un cop externalitzat aquest “servei” i acomiadats tots els membres de la secció, contractarà uns altres correctors per l’enorme ràbia que li té a la tal Rosa Barrieras.

Bé, demà continuem. Amb les seccions de Cultura (i Comunicació), Opinió, Societat, Tancament, i el curiós cas dels subdirectors.