|
Dilluns, 3 de setembre de 2007
Molt bé, patriota
| |
Sopem amb el Quico Homs a Taradell i de tot el que diu hi ha una cosa que és la que més m’irrita però també la més certa. Parlàvem de Duran i em deixà parlar. Em deixà que li digués de tot, i vaig dir-li de tot. I quan ja vaig haver acabat em respongué: “molt bé, patriota. I ara, au, a votar-lo”. Quan m’arribi la papereta electoral a casa, la que com a català em fa vergonya que encapçali Duran, la posaré dins d’una aquestes bossetes de plàstic que faig servir per treure a passejar la gosseta, i trauré a passejar la gosseta. Quan pugi a casa deixaré la bossa amb la papereta i les memòries de la gosseta amagada dins d’una caixeta en un racó de la terrassa. No passarà cap dia que no obri la caixeta per sentir com flaira el meu vot dins de la bosseta. Ni un sol dia no deixaré passar mentre duri la campanya electoral per recordar-me una i una altra vegada que si de veritat estimes Catalunya només pots votar Convergència i que votar Convergència és de vegades aquesta merda. Em sento maltractat, abusat, vexat, humiliat d’haver de votar Duran, però sentiria que és una traïció al meu país i a la meva idea de nació i de llibertat deixar de votar Convergència. Cal dir, també, i per tal de no exagerar, que hi ha catalans que han hagut de fer sacrificis molt superiors, i molt més dolorosos, en favor de la nació, i que els han fet, i que gràcies a ells som avui qui som i allà on som: que no és gaire, francament, però podria ser molt menys, si ho penses bé. Em fot que el Quico Homs tingués raó, però la té: votarem Duran i proposo a més a més que renunciem a tapar-nos el nas per veure si el fàstic ens recorda la urgència de ser millors. Del fons d’una bosseta de passejar el gos sortirà el meu vot de les properes eleccions. Convergència, per què em fas això?
|
|
Imprimir ·
Comentaris (18)
Els ninots de l'Otger
| |
- "Catalunya té un dèficit de saber tirar-li a qui ens ofèn el vi a la cara i alçar-se de la taula."
Salvador Sostres
|
|
Imprimir ·
Comentaris (2)
Primer partit a casa (Article de l'AVUI)
| |
El primer partit seriós del Barça a casa. Havia anat al tanatori per fer-li companyia al Jordi de la Torre i sortint-ne em trobo el president Laporta i em convida a la Llotja. Arriba Johan Cruyff i totes les persones intel·ligents i de bon gust anem a fer-li reverències. Li demano si no enyora sortir a jugar i diu amb nostàlgia que és una llàstima quan ets al camp i els ulls se’t mouen més ràpid del que tu podries fer-ho. Ve a saludar-me Puigcercós, amb vestit i corbata: sempre que et veig, Manelic, tinc l’instint de buscar-te el trabuc i la faixa. Em retreu el conseller el meu article de fa uns dies sobre la fonda de can Xesc de Gombrèn, no em va agradar gens. Dues idees: és curiós que no em retregui els articles sobre Carod; i pel que fa a can Xesc, un independentista que ha fet president Montilla és normal que s’hi trobi bé, i que en canvi no hagi anat mai al Collet, que és un luxe i allà mateix. Parlant de menjar, el càtering de la Llotja és afrós: no tant com el de Parts Fatjó d’abans, però de veritat que aquests de Síbaris els tindrem en compte si per guanyar la independència decidim fer-li la guerra gastronòmica a Espanya. Després quan ens asseiem veig que al darrere hi tinc Josep Maria Casanovas, l’editor del diari esportiu Sport: m’alegra que tot i que he arribat a última hora, el protocol d’aquesta casa tingui clar que els espanyols i els horteres, van sempre al darrere. Parlant de futbol, el Barça té enguany jugadors d’una qualitat estratosfèrica. No sé si l’entrenador sabrà fer que s’entenguin, però cal felicitar l’administració Laporta en general i concretament Txiqui Beguiristain pels magnífics fitxatges que hem incorporat. L’Henry, quina meravella. I aquest noi, l’Abidal, m’ha semblat fenomenal. És el primer lateral poeta.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (2)
El plaer de dir-te imbècil (Article d'Elsingulardigital.cat)
| |
No hi ha gaires plaers similars al d’insultar qui s’ho mereix. Insultar és el recurs fàcil, diuen. I és evident que és el recurs fàcil quan ets un hortera. Però quan crema la mala llet, quan te n’han fet una de grossa o te l’estan fent, aleshores és el moment de prendre’t el teu temps i no quedar-te res i abocar tota la fúria amb paraules que dolguin però ben dites, amb paraules lentes, gruixudes, punxegudes, amb paraules que no calgui dir-les cridant, i si pot ser que rimin. Quan et trobis un que porta aquí 40 anys i que et digui que no entén el català, o que no el parla, insulta’l. Quan telefonis a Movistar o a Vodafone i et prenguin el pèl i la paciència i els diners d’aquella manera que solen fer-ho, insulta’ls. Insulta’ls amb mala llet, amb tota la mala llet. Quan et trobis un d’Esquerra que justifiqui haver fet president Montilla, no tinguis pietat. Insulta’l i recorda que aquest home té família. L’educació cal fer-la servir amb persones educades, però podem deixar anar la fera amb els fills de puta. És més civilitzat així, perquè quan la rabior s’acumula et passa que acabes sent agressiu amb el primer que passa i molt sovint de forma injusta. La propaganda socialdemòcrata censura l’insult i el criminalitza. Catalunya té un dèficit de saber tirar-li a qui ens ofèn el vi a la cara i alçar-se de la taula. Hem estat sempre tan educats amb els que volen exterminar-nos que si ho seguim sent potser sí que un dia ho aconseguiran. Insultar quan tens raó, quan l’altre no és més feble i quan te n’han fet tantes que ja no pots més, és un plaer superior a l’orgasme i no és veritat que no serveixi de res perquè encara que els cursis vulguin negar-ho quan has descarregat et trobes de sobte la mar de bé. O sigui que vigila. Puta.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (2)
Gol Sud, Segona Graderia (la crònica de l'Almirall)
| |
Un partit arregladet
Mira Sostres, tres golets, tres puntets, i cap a casa.
No hem vist cap partit d’aquells que facin història, però resulta que la història també s’escriu a base de molts dies sense massa història fora de la feina feta i el vesti la giubba. I si vols, potser fent de la necessitat virtut, digues que massa glòria també ens embafaria…
Avui que no era massa tard, hem fet sessió de canalla al futbol, i no m’ha sabut greu que fos un partidet arregladet més que no pas un d’aquells que es diu que fan afició. Perquè aquests també son els dies que cal que passin per aprendre que cal estar molt atent, que un dia que no esperes s’opera la gràcia i ets testimoni d’una màgia especial que et fa sentir copartícep d’allò tan bonic i tan noble.
Un ocellet em deia a l’entrar que estaves a la llotja (bé, un ocellet és un insult: un ocellot d’un centenar de quilos) així que no et semblarà poc assenyat que et digui que moments màgics, poquets. Molt d’assaig i poca poesia.
Però la sola promesa, Sostres, la intuïció certa de que n’hi hauran, de moments màgics, ja ens serveix, i hi ha hagut un parell de filigranes Messi-Ronaldinho que en pocs partits més seran autèntiques i reals meravelles. Caldrà que en Messi es miri més els ulls del savi Roni, cert, però intueixo que això, comunicació – intuïció – anticipació, en poc temps s’assoleix, quan ets un animal gespàtic.
Que nogensmenys encara ens manca molt t’ho demostra la segona part, que ja hem anat més d’esma i que si no arriba a ser pel gol que a la radio deien que no era (i que si t’he de ser sincer, quan ha passat mirava cap a una altra banda cercant una cosa que ara no sé com se diu en català) doncs bé, si no arriba a ser pel gol d’en Yayà (que és com els nois fins de Barcelona hauríeu d’anomenar a l’àvia, si a la mare en dieu mamà) ai que m’embardisso, si no arriba a ser pel gol, que diu que no era, d’en Yayà, ja ens tenies amb l’ai al cor, amb un 2-1, i tota la colla passejant l’esbufec, i cap passi al primer toc, i altre cop sense una neurona ben oxigenada al centre del camp. Sense comptar com les ximpleries del refli ho han acabat d’esmorteïr tot plegat...
Sortíem del camp cofois amb tot quant càntic i tota quanta bandera i negociàvem amb la Rut (que ja té 6 anys i demà comença Primer, vull dir que ja negociàvem gairebé de tu a tu) que si caldria tornar al camp si la mare i l’horari ens deixa, i que potser caldria abillar-se com altres nens i nenes que la Rut ha vist a riuades, que porten samarretes amb els colors de l’equip, extrem que el pare no comparteix massa, doncs considera qui subscriu (el pare de la criatura, vg. l’eventual pagano de la samarreta) que la roba d’esport és precisament per això, per a practicar esport, que per a veure’l només cal anar net i planxat, de carrer. Bé, no saps pas com és de dur negociar amb una Capdevila, i només he aconseguit una petita pròrroga apel·lant a l’animus pensandi; i ara que m’ho penso crec que així que torni a sortir la demanda, la resposta serà, fora del teu millor criteri, i el dels amables lectors: el pare et comprarà la samarreta, Rut, el pare te la comprarà a canvi de res, ni tan sols de que et portis bé perquè els colors i les banderes són patrimoni de l’ànima, i prou content ha d’estar el pare que li vulguis els seus colors i no te li tornis qualsevol cosa que ara mateix tampoc sé com se diu en català; el pare en fi, comprarà la samarreta a la Rut, però el nom del jugador que s’hi llegirà, el triarà el pare.
La setmana vinent t’ho acabo d’explicar, que avui em passo de llarg. (Mira, Sostres! Tensió dramàtica! Ja podria escriure quions pel vent de cor del poble nou!)
Joan Capdevila i Esteve
|
|
Imprimir ·
Comentaris (4)
|
