Reservoir Dogs (1992) és ja en si un prodigi de domini narratiu. Pulp Fiction (1994)... en fi, Pulp Fiction és Pulp Fiction. Després de la menys exitosa Jackie Brown (1997), Tarantino va rodar les dues Kill Bill- I fins i tot aquella boja Death Proof que retia homenatge a la sèrie B en tota regla és un desplegament d’audàcia. Ara bé, el que Tarantino ha fet amb Inglorious Bestards ja no hi ha qui ho pari. Alemanys nazis versió pulp. Hi ha una certa sensació de fer les coses, quan un mira les pel·lícules de Tarantino. Vull dir, més enllà de les històries, del domini narratiu, dels desplegament tècnics, el que s’hi respira és fer les coses. L’esperit que des de jove tenia quan amb els seus amics planejava fer una versió cutre del que finalment va ser Reservoir Dogs. Des d’aquí em permeto el luxe de recomanar les seves pel·lícules per combatre qualsevol dolència espiritual. Sempre es té la sensació de seguir endavant, com en la famosa dels peus de Kill Bill 1 (2003), en què una recent Uma Thurman sortida -escapada- de l’hospital s’esforça i es concentra jaguda dins una furgoneta per moure el dit gros del peu esquerre. Antològic. Els personatges -femenins, sobretot- amb desig de venjança. Shoshana incendiant el cinema i canviant el curs de la història és una escena impagable que només Tarantino podria haver-se atrevit a filmar.

Vindran cineastes independents a fer-se els txupiguais, inventaran noves tècniques de rodatge, més dimensions, guions truculents i personatges estrafolaris. Però Tarantino, amb les seves ganes de fer les coses i de fer-les a la seva manera, seguirà sent un dels més grans.

http://www.youtube.com/watch?v=lov-hOnI6o4

Fa una certa por parlar de pel·lícules de Mr. Shyamalan, degut als girs argumentals que contenen i els finals sorprenents -com a la recent Inception, de Chrsitopher Nolan, aquesta bona sorpresa cinematogràfica de l’estiu de la qual no se’n pot dir res perquè tot el que es pugui dir és quasi spoiler-, en què ben bé l’ultimíssima escena posa en situació l’espectador, una darrera frase significativa, un alè expirador. Mestre del sublim.

El to apocalíptic d’algunes de les seves pel·lícules -infravalorades Signs (2002) o The Happening (2008)- els significats al·legòrics i la càrrega especulativa dels seus arguments fa que el seu visionat resulti apassionant i sorprenent, com un viatge a algun lloc ignot. Expert en una cosa que podríem anomenar de manera un pèl forçada el clímax - anticlímax (no porn involved), Shyamalan posa els pèls de punta amb elements quotidians i imatges no necessàriament plenes d’efectisme cada vegada que vol acostar l’espectador al terreny d’allò sobrenatural. El seu èxit rotund va arribar amb la quasi fundacional -fundacional d’una certa manera de fer cinema de terror: elements sobrenaturals per sobre dels elements truculents, nen solitari i intel·ligent, drama personal amb trauma de fons predominant per sobre dels efectismes de la por en si- The Sixth Sense (1999), la seva tercera pel·lícula. Millor mirar-la. Més enllà del gir argumental -ara no tan gir perquè ja n’hi hagut més que oh han incorporat, començant pel copycat Amenábar-, una autèntic demostració de tensió narrativa fins a l’últim minut.

Michael Night Shyamalan va rodar Unbreakable (2000) amb la pressió d’haver triomfat de manera estrepitosa amb aquest seu sisè sentit. Va rodar una pel·lícula de súperherois sense súperpoders. I va ser tot un èxit. I és que ara ja, sens dubte, aquest hindú nacionalitzat americà, fanàtic declarat d’Steven Spielberg, té una filmografia amb ell que l’acredita. Fins i tot la més embrollada Lady in the Water (2006)-que tot i això té un final on posa en pràctica novament aquesta poètica d’allò terrorífic a través de l’anticlímax: la posada en escena de la por en si, despullada de tot element col·lateral- amb la seva mítica frase final, resulta aconseguida. Aliat de Hitchcock subvertint-lo, Shyamalan ha reinventat el suspens. Ho va tornar a fer, doncs, a Unbreakable -final sublim una altra vegada- i efectivament Signs -estarà infravalorada perquè hi apareix el patriota Mel Gibson?- no té preu.

Personalment, l’escena de terror més al·lucinant que he vist mai és a The Happening. El protagonista no és cap ésser temible, alienígena, monstre o psicòpata en potència. És el vent. A més a més, The Happening funciona també com a tal, com a acció artística, i això té una certa gràcia. The village (2004) -l’opció traduïda El bosque tendenciosament confegida per espantar les criatures ja d’entrada, amb tot el que comporta el bosc, truculència, foscor, sorollisme incert i companyia- té altes dosis de reflexió sobre l’alteritat. I novament fa entrar l’espectador, tal qual, al poble en què transcorre el metratge, amb el seu codi i les seves aparences.

Es veu que Airbender, l’últim guerrer (2010) és notablement dolenta. No l’he vista. Però el seu aspecte, sí, és terrible. La irregularitat és una cosa que cinematogràficament s’accepta més que literàriament. Pla va ser sempre boníssim. També és veritat que n’hi ha, com ara Billy Wilder, o que ham mantingut el llistó molt i molt alt sempre. Però és que Shyamalan té un deix estranyista: vol fer faules que superin qualsevol expectativa. Li va passar amb Lady in the Water, basada, per cert, en un llibre infantil -curiós retorn a la infància que també ha fet recentment Michel Gondry, un que si la setmana tingués més de cinc dies hauria inclòs a aquesta ronda d’articles de cineastes que sento propers- i deu haver-li passat amb pel que diuen aquesta excessiva i barroquitzant Airbender.

La capacitat de posar els seus personatges cara a cara amb el perill; el cos a cos; una genuïna manera de presentar allò sobrenatural a través d’elements quotidians. La intendència de la fantasia. Els engranatges mateixos de la por, el clímax per la via d’allò inusual. Si hi ha algú capaç de transmetre el sentit del sublim en l’art cinematogràfic, és ell: Michael Night Shyamalan, aquest autor enormement mistèric vingut d’un poble hindú que va posar-se a somiar a Philadelphia. I ja no va parar.

http://www.youtube.com/watch?v=5E69-oJ7TDc