|
Dissabte, 21 de novembre de 2009
Suicidis
| |
L'Arcadi Espada diu avui que "El suicidio se está convirtiendo en un asunto importante del debate contemporáneo. Los números, inquietantes, están abriendo las grietas del tabú social y mediático." Una ullada ràpida a les dades de l'INE sobre morts per suicidi dels últims anys permet construir el gràfic següent, que representa la taxa de sucidis a Espanya per cada 100.000 habitants. Sé que a la web hi ha dades anteriors al 1999, però són més difícils de processar i al preu que facturo les hores que dedico a escriure això (0,00 €, IVA inclòs) no puc dedicar-hi més temps.  En resum, entre 1999 i 2007 (últimes dades disponibles), la taxa de sucidis a Espanya ha baixat un 10%, de 8 a 7.2 sucidis per cada 100.000 habitants. Una altra fet comentat és la incidència del suicidi entre els menors de 25 anys, que segons sembla és la principal causa de mortalitat per aquest grup d'edat. Bé, les mateixes dades de l'INE diuen que la història des de 1999 pels nens i joves entre 10 i 25 anys és la següent:
En resum, ha baixat un 36%. Repeteixo: 36% down. De 3.34 a 2.13 sucidis per cada 100.000 individus en aquest grup d'edat. Noti's, a més, que la taxa de sucidis dels joves és significativament inferior a la mitjana de la població.
És a dir, i com ja vaig escriure fa uns anys, el fet que la primera causa de mortalitat dels joves siguin els sucidis és una magnífica notícia si tenim em compte que la seva incidència no ha parat de baixar. Senyal que algú està fent una bona feina curant càncers, sides i evitant accidents de trànsit.
Font: Elaboració pròpia amb dades de l'INE: http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=/t15/p417/&file=inebase
|
|
Imprimir ·
Comentaris (7)
Dijous, 12 de novembre de 2009
John Allen Muhammad
| |
L'estat de Virgínia va executar dimarts el senyor John Allen Muhammad, "el franctirador de Washington". A la CNN el Larry King feia un especial sobre el tema amb connexions periòdiques amb l'exterior del penal estatal Greensville, a Jarrat, un poblet molt petit del sud de Virgínia, tocant a Carolina del Nord. Tenia de convidats a un simpàtic exbotxí que explicava anècdotes de les execucions que havia gestionat quan estava en actiu i a l'excap de policia de Filadèlfia, que va comentar un parell de vegades com li agradaria ser ell mateix qui apretés el botó. -I wish I could be there, s'exclamava.- El Washington Post explicava al matí el cas del sr. Marion Lewis, el pare d'una de les víctimes, que havia promès un parell d'entrevistes a una cadena de televisió a canvi de les despeses per venir des de Utah a veure el cerimonial. Una entrevista es faria abans de l'execució i una després, per calibrar en directe i de forma clara i precisa la cara de la justícia satisfeta. Comenta, però, que no acaba d'estar conforme amb aquesta execució. Amb el mètode, concretament. Preferiria la guillotina. Els reportatges sobre el públic de les execucions destaquen pel consens al voltant de la decepció que s'enduen un cop acabada la cerimònia. Diuen que el procediment és anticlimàtic, una estafa, una aixecada de camisa. La gent espera veure un home histèric, suant, arrossegat pels guàrdies, suplicant per la seva vida i gemegant fins a l'últim moment i encabat una mort més feixuga, més sorollosa. Que es noti que l'estan matant, s'exclama algú. Hi ha qui sospita que els condemants hi van sedats. El Larry King li trasllada la pregunta a l'exbotxí que té al plató: explica que a totes les seves execucions oferien un tranquil·litzant al condemnat unes hores abans de la seva cita amb la farmaciola de l'estat, però tots el rebutjaven. El que sí que fan és fer-los beure molt de líquid durant les hores prèvies. Potser per això, fa un parell d'anys, el condemnat Christopher Newton va necessitar fer una pausa per anar al lavabo a mitja execució, mentre els tècnics intentaven una vegada i una altra trobar-li les venes. |
|
Imprimir ·
Comentaris (5)
Diumenge, 8 de novembre de 2009
Fort Hood
| |
Aquesta setmana he passat algunes tardes a la Borders fullejant Superfreakonomics, el segon llibre del professor Levitt i l'Stephen Dubner (el primer es deia Freakonomics). A mi el Levitt no m'acaba de fer el pes perquè un dia li vaig llegir que no era much of a libertarian, i això sempre em sap greu, sentimental com sóc. Diguéssim que ell és partidari d'abolir només les polítiques governamentals completament estúpides i a mi aquestes són precisament les que menys em preocupen. Però bé, deixem-ho per un altre dia. El cas és que fins i tot un fanàtic com jo està disposat a reconèixer el mèrit d'un moderat com ell quan aquest moderat té un blog a la web del New York Times i s'atreveix a escriure en un llibre l'afirmació següent: "a person with neither a first nor last Muslim name stood only a 1 in 500,000 chance of being a terrorist, whereas for a person with both first and last Muslim names the odds went to 1:2,000."
És a dir, algú que tingui el nom i el cognom musulmans, segons les investigacions que citen al seu llibre, té una probabilitat 250 vegades més gran que la resta de ser un terrorista.
Per fer-se una idea de la magnitud d'aquesta diferència, pensin que alguns estudis situen el risc d'un conductor de patir un accident de cotxe amb un índex d'alcoholèmia que tripliqui el màxim permès a Espanya en unes 20 vegades el risc que tindria un conductor sobri. Noti's que els nostres polítics consideren que aquest factor de 20 és motiu suficient per enviar algú a la presó, encara que no hagi fet mai mal a ningú. Evidentment hi ha una diferència important entre una cosa i l'altra (vull dir encara més important que la que hi ha entre 20 i 250) i és que amb la concepció de llibertat amb què operen molts invididus, la decisió de beure i conduir és lliure però la de dir-se Mohammed Atta no... Fair enough. Però ja dic que això de la llibertat és un terreny relliscós, perquè als progressistes els agrada esgrimir, quan es parla de drogues, putes i òrgans en nom de la llibertat, que els que es droguen no ho fan lliurement, s'hi veuen forçats per l'entorn. Segurament sigui així, a mi la veritat és que no m'importa gaire; però si l'alcohol és una droga, tampoc no deu ser gaire culpa dels bevedors beure més del compte i si al beure perds el judici i la responsabilitat (circumstància que sovint es fa servir per atenuar la responsabilitat penal en aquells cerimonials tan còmics mitjançant els quals es diu que l'Estat imparteix "Justícia"), és difícil justificar que la decisió de conduir un cop borratxo no tingui el mateix problema que la de beure massa en primer lloc: no és lliure. Com dir-se Nidal Malik Hasan. Però menys perillós. |
|
Imprimir ·
Comentaris (4)
Dissabte, 24 d'octubre de 2009
Desigualtats
| |
Una mesura que els economistes fan servir molt és el Producte Interior Brut (PIB): el valor monetari de tots els béns produïts dins d'un país al llarg d'un any. Els demano de nou que no em malinterpretin: a mi que el PIB pugi o baixi més depressa o més a poc a poc m'importa gairebé tan poc com la sentència del Constitucional sobre l'Estatut.
El cas és que existeix una tradició molt arrelada entre els humans de patir per com es distribueix, entre els diferents individus que componen el que amb els anys i el temps ociós de generacions i generacions de pensadors s'ha anomenat "societat", aquest munt de coses que produim al cap de l'any. La desigualtat de renda, que es diu. No acostuma a agradar que, al cap de l'any, alguns individus es quedin coses per valor de milions mentre d'altres no es queden pràcticament res. Em sembla important discutir la relació entre el valor del que un individu es queda d'aquesta producció i la seva contribució a fer-la possible (relació que en economies de mercat acostuma a ser bastant estreta), però ho deixo per un altre dia. Avui en tinc prou amb fer notar que hi ha una preocupació generalitzada, sovint amb conseqüències polítiques importants, perquè alguns individus es queden moltes coses i altres individus molt poques. Entre aquestes conseqüències destaca la pulsió per la redistribució de renda que tenen la vastíssima majoria de governs del món. Una tercer fenomen curiós que he observat amb els anys és el menyspreu que manifesten molts progressistes pel concepte del PIB i per la importància social que se li dona. Apunten al fet que el PIB no inclou moltes coses que els humans trobem tant o més valuosos que les andròmines que comprem i venem al mercat. Aconsellen, exigeixen, no obsessionar-se amb el PIB, amb la renda, perquè a la vida hi ha coses molt més importants.
A mi també m'ho sembla (suposo que per la llei dels grans nombres era inevitable que algun dia els progressistes i jo tinguéssim alguna opinió coincident). Crec que estem obsessionats amb el PIB i la renda i amb la seva distribució entre els individus.
Pensant una mica de seguida se m'acut un bé que els humans consideren valuós de forma gairebé unànime i que no acostuma a sortir al PIB: el sexe.
I és per això que m'agradaria veure els meus conciutadans progressistes preocupar-se pel fet que uns pocs mascles (a vegades anomenats alfa) i unes poques femelles (a vegades anomenades putes) s'emporten a casa un elevadíssim percentatge del PSB (Producte Sexual Brut, definit per mi com el nombre de polvos produits en un país al llarg d'un any) mentre d'altres passen mesos i fins i tot anys sense companyia sexual. De fet algun estudi suggereix que existeix entre els humans una desigualtat explosiva pel que fa a la renda sexual. I d'altres estudis suggereixen que la vida sexual és un component més important del benestar d'un individu que no pas la seva posició a la distribució de la renda monetària.
Res més.
|
|
Imprimir ·
Comentaris (6)
Dilluns, 19 d'octubre de 2009
Liberals pel PSC
| |
Parla Xavier Trias:
j
Sóc liberal en economia i un socialdemòcrata social.
j
Algú sap si existeix un Hall of Fame de frases que tenen la curiosa propietat d'estar constituides exclusivament de bullshit?
j
P: A Barcelona, si els socialistes presenten una cabra, guanya la cabra.
R: Aquest cop ja no. I això de la cabra és injust, perquè Maragall va ser un gran alcalde i va fer una gran tasca de transformació de la ciutat.
j
Un breu apunt de lògica elemental: per refutar la proposició "si els sociates presenten una cabra, guanya la cabra" necessita un exemple de cabra presentada pels sociates que no guanyés les eleccions i no un exemple de no-cabra presentada pels sociates que guanyés les eleccions.
Li estan dient que els sociates guanyarien independentment de qui presentin, no que no hagin presentat mai a ningú vàlid. El fet que Maragall fos un gran alcalde no demostra que els ciutadans de Barcelona no facin efectivament el que diu el Sostres: votar a qualsevol candidat que presentin els sociates, encara que fos una cabra. I a més, què vol dir que és "injust"? Deu voler dir "fals", no? Aquests socialdemòcrates socials cada dia em posen més nerviós, sort que almenys són liberals en economia...
j
Barcelona té molts problemes i un d'ells és l'explotació esclava de la prostitució. Que ningú no s'enganyi: no són professionals que fan una feina lliurement com en podrien fer una altra. El 99% dels casos són persones explotades sovint per màfies. Amb la prostitució sóc abolicionista.
j
Li agrairé que m'adreci a l'estudi que ha establert que el 99% dels casos són persones explotades per màfies. A on l'han publicat? Quina metodologia? Quin nivell de confiança? O és que han entrevistat a totes les putes? Em temo que no sigui una altra afirmació "injusta", que diu vostè...
I sobre les putes, que vostè diu que no són professionals que fan una feina lliurement com en podrien fer una altra i que per tant les hem de prohibir...he d'entendre que també hem de prohibir el cap de l'oposició a l'Ajuntament de Barcelona? Tinc entès que no escull lliurement aquesta feina...ell volia ser alcalde, pobre!
j
Tenim una realitat gai que hem d'atendre. És una població discreta, d'alt nivell adquisitiu i que no crea problemes. I això ens interessa.
j
Silenci, que parla el socialdemòcrata social. Així si fossin pobres deixarien d'interessar-nos? I si deixessin d'"interessar-nos", què se suposa que en faríem? Prohibir-los? Tancar-los?
j
P: Som una ciutat que tanca el cap de setmana.
R: Això s'ha de mantenir. Els botigueres són molt importants perquè donen vida a la ciutat. Podem parlar de flexibilitzar alguns aspectes de la llei d'horaris, però sempre d'acord amb ells, que són bàsics per a Barcelona i per a Catalunya.
j
Tornem-hi amb les afirmacions "injustes"
Les seves assumpcions:
1. Els botiguers són molt importants perquè donen vida a la ciutat.
Sí, però de dilluns a divendres i en hores d'oficina, no? La vida que no hi ha els diumenges perquè tot està tancat, és una vida de segona?
2. La liberalització d'horaris acabaria amb els botiguers.
Alguna evidència? Dades? Experiments aleatoris? Principis microeconòmics? Ha estat mai a Manhattan?
|
|
Imprimir ·
Comentaris (7)
|
