Poc a afegir a l'article d'ahir d'en Xavier Roig a l'Avui. A les properes eleccions intentaré ser fora del país per no tenir temptacions de legimitar aquest sistema putrefacte amb la meva participació. Encara que és veritat que ara dic això i després, durant la campanya, és fàcil que els sociates em convencin per anar a votar. Només cal que insisteixin suficientment amb el perill d'avenç de 'la dreta' que suposa votar CiU o al PP. I si CiU respon amb la seva lletania típica per intentar convèncer l'elector de la seva condició de partit socialdemòcrata (sobretot, de dretes no!), al final només em quedarà votar als hereus del millor president que ha tingut Espanya des que la conec.

És fàcil sentir que ens interessa més el futur que el present, que traiem més satisfacció de l'espera per allò que desitgem que no pas de la possessió efectiva, del consum immediat, etc. Bé, el fet és que si tot això fos, en general, cert, els tipus d'interès serien negatius.

[Nota: no té res a veure amb l'article del veterinari Vila]

Avui tenia previst compartir amb vostès quatre reflexions sobre la pobresa, que no dubto que m'haurien valgut una bona pila d'insults (totes dins del marc de la teoria econòmica neoclàssica més ortodoxa, per això no dubto dels insults). Abans d'escriure-ho, abans de dedicar tres quarts d'hora del meu temps a pensar com ordenar de la millor manera que sé les meves idees per fer-les tan digeribles com pugués, he llegit l'article que em dedica l'Àstrid i m'ha fet pensar una mica. El seu article és un model de pensament feble difícilment superable. Però tampoc no tinc ganes d'entrar ara a exposar el munt d'inconsistències tan internes com externes que conté.

Mira Àstrid, si de veritat cregués que el més important a la vida és guanyar 'la meva partida i que als altres els donin pel cul', com dius tu, et puc assegurar que no perdria ni un sol segon del meu temps escrivint un blog i molt menys encara discutint amb el teu amic veterinari, amb el professor de català de Sant Just o amb l'islamista de l'Hospitalet. De fet, molts (gent bastant més intel·ligent que els teus amics, t'ho asseguro) no entenen perquè segueixo intentant exposar enmig d'aquest galliner de comunistes i altres ignorants les idees que ells només discuteixen entre manuals de teoria econòmica i adversaris que saben que la pobresa del món no té res a veure amb una conspiració de les multinacionals i que el millor que pot fer un jove de vint anys al respecte no és plorar amb mocs, com també dius tu. Però sóc un putu sentimental de merda, un romàntic que enlloc de preparar-se sense distreure's per entrar a la universitat de Chicago tan aviat com pugui i deixar de perdre el temps amb nul·litats intel·lectuals com alguns dels que col·laboren aquí es dedica a explicar tan bé com sap i tan aviat com pot tot allò que aprèn dels manuals i que, honestament, està convençut del bé que suposa per a tothom accedir-hi. No sóc liberal per fer emprenyar ningú i cada vegada estic més fart de rebre, a canvi de les meves hores i la meva energia mental, insults i més insults, mentre d'altres, com el teu amic veterinari, s'emporten 500 € al mes. M'has fet pensar, sí senyora, que ja en tinc prou de regalar-vos lliçons gratuïtes d'economia, de regalar-vos les meves idees, el meu temps, les meves reflexions, el fruit del meu treball, del meu esforç. No crec que hagis llegit mai Ayn Rand, però no podia acabar d'altra manera: Who is John Galt?

Update: Veig que un altre ment privilegiada (i incompresa, n'estic segur) de la web, aquesta vegada el Colomer, s'apunta a la festa i subscriu el que diu el seu amic veterinari. No cal dir que tot el que opino del veterinari Vila (li desitjo més sort en la nova professió que en la de professor universitari, no cal dir-ho) també és aplicable al Miquel Colomer. Només han d'afegir 20 anys a l'edat. Aquest matí, vistos els esdeveniments, he enviat el vigilant de casa a les clavegueres a fer pràctiques de tir. Tota precaució és poca. I els prometo que no tornaré a parlar del veterinari Vila ni dels altres intel·lectuals progres de la web mai més. A partir de demà torno a l'economia. Disculpin les molèsties.

Sovint reflexiono sobre com m'agradaria que fos la meva vida d'aquí deu, vint o trenta anys. Una cosa que tinc molt clara és que no desitjo, per res del món, acostar-me als quaranta anys dedicant el meu temps a insultar  un postadolescent que es cregui molt llest. Espero tenir altres coses a fer. Per si aquest, el de tenir altres coses a fer, no és el cas del professor Vila quan per fi haguem abolit l'Estat, ja he donat instruccions precises al vigilant de casa meva: si s'acosta a casa una col·lumna de moderats amb torxes a la mà, encapçalada per un professor suplent (i fracassat) de quaranta anys que viatja dins d'un cotxe atrotinat de principis dels 90, té permís per donar-li almoina (o comprar-li un llibre, que ve a ser el mateix). Si no s'atura (ie. el cotxe encara aguanta), no tindrà més remei que disparar a matar. Desconec si el raticidi té avui alguna conseqüència legal, però a aquestes alçades, amb l'Estat abolit, podria estar, el meu vigilant, ben tranquil.

Dit això, em va fer gràcia l'última lliçó epistemològica que el professor Vila ens oferí abans d'ahir, enmig del rotllo aquell de Cadaqués, a mi i als meus coimbècils (gràcies, professor).  No els amagaré les ganes que tinc que el professor deixi de llegir Pla durant una temporadeta i ens estalvïi les pseudoimitacions del mestre empordanès cada dia per esmorzar. La frase brillant era aquesta: 'la veritat no és qüestió d'idees sinó d'actituds'. M'agradaria que l'amic filòsof disseccionés (en la mesura que sigui possible) la frase. No es pensin que sóc un simple positivista lògic, però segur que serà interessant l'experiència. A mi, si volen saber-ho, em sona a declaracions de futbolista abans del partit. Bullshit.