És el meu aniversari, dia 31. Dino sol a les dotze del migdia. Compromisos esportius m’obliguen a fer-ho -juguem a dos quarts de tres a Caldes de Montbui. No hi haurà  un gran dinar, pastís, bufada d’espelmes, ni cap desig a demanar. No sé si m’agrada això de celebrar l’aniversari. Growing up. L’únic que sé del cert és que aquesta tradició ve de temps dels egipcis, pels quals fer anys volia dir que els quedava un any menys per arribar a l’altre vida, segons ells molt millor que aquesta.
No hi haurà dinar. Probablement a la nit hauré de bufar les espelmes i obrir regals. El primer, però, me’l feu ella i arribà dissabte a la nit. Sopar magnífic. El darrer arriba dimarts. París.

Són uns quants milions d’eurus, però ja són els suficients. Són els suficients perquè es desobeeixin ordres de partit i cada regidor triï en funció de la seva opinió que és el millor pel poble. Els regidors d’Ascó, finalment, van decidir que el millor pel seu poble era acollir el cementiri nuclear. Ara han sortit tot de crítics en contra del cementiri. Fins i tot els més atrevits s’atreveixen a dir que no els fa falta els diners del cementiri a Ascó. Vostè què sap si els fan falta o no? També diuen que no és segur. L’altre dia escoltava a la ràdio que hi ha més probabilitats de morir per un llamp al cap que no per accident nuclear.
Deia l’altre dia, que no volem ser el cementiri de ningú; i és cert, penso així. A Catalunya tenim les centrals nuclears de Vandellòs i Ascó, que generen residus que són enviats a França, on fins l’any que ve ens els guarden gratuïtament. Moltes gràcies. Però, com que a partir de l’any que ve haurem de rascar-nos la butxaca perquè ens els continuïn guardant -els francesos són bona gent però no imbècils- hem de construir un magatzem en territori espanyol.
Hi ha la decència, que un bon dia no vam tenir, de guardar els residus que generem a casa nostra. Cada cosa al seu lloc i amb qui correspon. Si Vandellòs i Ascó generen residus, els guardarem a Catalunya, però si hi ha residus que els generen a no sé quin lloc d’Espanya, nosaltres no els volem guardar; cada cosa al seu lloc i amb qui correspon. És per això que l’altre dia deia que nosaltres no volem ser el cementiri de ningú.
És clar que s’ha de crear, més d’hora que tard, un cementiri nuclear a territori català; doncs, a dia d’avui, l’energia nuclear és la més potent de les que tenim, i pensar el contrari o imaginar-se qualsevol altre bestiesa és perdre el temps, i si vols perdre el temps fes-te perico però no toquis els collons als altres.
Ara entraríem a discutir on posar el cementiri. Ah! Ja comencen els problemes. NIMBY (No Im My Back Yard). Ningú vol presons, deixalleries, centres de desintoxicació, putes, aeroports, cementiris d’humans ni cementiris nuclears a prop de casa. Així que no ens posaríem d’acord i no sabríem on ubicar el cementiri nuclear. Personalment, apostaria per ubicar-lo a prop de les centrals que generen els residus que guardarà aquest cementiri; bàsicament pel tema transport. Per molta seguretat que hi hagi, sempre és més fàcil i segur fer un recorregut de cinc metres amb una tassa de cafè cremant que no fer un recorregut de més de deu amb aquesta tassa, per tal d’evitar que ens fotem el cafè per sobre –permetin-me l’exemple. Tampoc tindria gaire sentit posar el cementiri a la Cerdanya o a la Val d’Aran. No sé si m’entenen.

Les coses de la vida es veuen des de diferents escales segons quina és la teva posició vers elles. La darrera polèmica que mostra l’existència d’aquestes escales és si es vol o no que la localitat d’Ascó tingui un cementiri nuclear.
Els que hi estan a favor, defensen, entre altres coses, que és una oportunitat per crear llocs de treball i que ajudarà a enfortir el “cluster” de l’enginyeria nuclear que hi ha al Principat. Els que no hi estan d’acord són molts i diferents. Uns no el volen perquè creuen que aquest projecte ha de comptar amb la unanimitat dels veïns de la zona –escala regional- i no només amb el suport d’una majoria simple del consistori d’Ascó –escala local.
D’altres no el volen perquè són al•lèrgics a tot allò que s’anomena nuclear;  no volen centrals nuclears, creuen en les energies renovables. Creuen en posar plaques solars per aprofitar la radiació que emet el sol, creuen en els molins per aprofitar la força del vent o en d’altres invents per aprofitar d’altres forces donades per la naturalesa. Tot això està bé, però no és suficient per satisfer les necessitats de tota la població mundial. La natura hi és i l’hem d’aprofitar, però no dependre’n absolutament. També aprofitàvem el sol i un pal per fer rellotges fins que els vam decidir cobrir amb una visera perquè no es mullessin. Per sort, després vam descobrir els rellotges de Suïssa.
El discurs anti-nuclear arriba, segons en quines boques, a ser gratuït i penós. De nuclears n’hi ha d’haver, almenys fins que trobem alguna cosa capaç de crear l’energia que es crea en elles. Mentrestant, tot és parlar per parlar. Una central nuclear genera infinitament més energia que qualsevol parc eòlic, si el que volen és això, parcs eòlics, molinets de vent, que llegeixin el Quixot. Si el que volen és arribar a casa i encendre el seu Mac, cuinar amb la Termomix, poder endollar la bateria del mòbil a la corrent o encendre l’estufa, que deixin les tonteries per les converses de cafè.
Després de tot aquest problema d’escala i d’ideologia, hi ha el problema de l’amor propi. Nosaltres no volem ser el cementiri de res ni de ningú. La merda que l’enviïn a un altre lloc, però a casa nostra no. Ahir diumenge, sortia al telenotícies un poble holandès on tenen un cementiri nuclear d’iguals característiques que el que, probablement, situaran a Ascó. Doncs bé, resulta que sobre aquell indret de ciutat no hi vol viure ningú perquè la gent té por i es mostra insegura. La veritat és que dormir sobre la merda dels altres no és agradable.
Els veïns d’Ascó miren pel seus interessos “Gràcies a la central de Vandellós i, a que hi vaig poder treballar, ara tinc una jubilació digne” deia un avi d’Ascó defensant la instal•lació d’aquest cementiri a la seva localitat en relació a la creació de llocs de treball per els seus veïns. Gratuïtat. Si no hi hagués la central nuclear, doncs potser farien sabates i donaria les gràcies a les xancles per ser xancles i donar-li una bona jubilació.
Els veïns d’Ascó haurien d’escoltar la seva comarca, i fer orelles sordes a tot el que vingui de Madrid, que ja sabem de quin peu calcen, aquests de Madrid.

“ Perquè hom no pot parlar de territori, ja sigui en passat en present o en futur, sense que hom s’adoni del component polític que implica ”.

La frase, és ben certa. I ja ho veuen. Cada govern fa i desfà com vol. Uns posen una carretera i els altres via de tren. Uns la fan passar per aquí i els altres la canvien i la fan passar per allà. Uns fan edificis alts i d’altres els fan baixets. Uns fan pensant en el medi ambient i d’altres amb els diners. I així són les coses. I la frase, és ben certa. Després hi ha aquesta població quilla, hippie, i de nens mimats, que porten per bandera el discurs de “no m’interessa la política”. Clar, els interessa robar carteres al metro, llançar cubates al cap dels altres a les discoteques, fumar marihuana i demanar pasta als pares per pagar els preservatius per follar-se la quilla de torn, però són tan de cal justet que no els fan servir, i el nen els surt quillo i mimat, i aleshores ja tanquem la paradeta.

El territori el transformen les persones, instal•lant indústries, talant arbres per fer aquell tros cultivable, tallant per la meitat una muntanya per fer-hi passar una carretera, etc. Però el que dóna permís, qui decideix si allò canvia o no, és el regidor d’urbanisme de cada poble, a escala local, i a escala de Catalunya el conseller d’Obres Públiques, que actualment és geògraf, per cert.
A cadascun d’aquests personatges, polítics cadascun d’ells, els vota la gent cada vegada que hi ha eleccions. Segurament, és cert, que hi ha corrupció en aquest àmbit. Però apareix aquí el territori com un espai interessant pels empresaris, des del punt de vista competitiu per l’empresa, o fins i tot per una entitat pública, i és aquí quan topen, sovint, l’ús del sòl que en principi té un territori i l’ús del sòl que li vol donar l’empresari. Per canviar aquest ús, cal moure molts fils, però no hi ha res impossible pels diners o per una casa amb piscina. I és aquest problema de l’ús del sòl el que crea els problemes de corrupció. Perquè ningú es baralla per posar una farola aquí o allà.

Aquesta visió, certa segurament en alguns casos, és la que tenen a TV3 amb el personatge del Monràs, que representa l’empresari adinerat, o amb el doble de Sandro Rossell a la sèrie La Riera, que fa regidor d’urbanisme, i que no vol cedir davant la pressió d’un agent immobiliari per aconseguir canviar l’ús del sòl d’una determinada zona. La televisió és una caixa tonta on tot és mentida. Bé, jo diria que la majoria. Segurament però, hi ha gent a la vida real com aquests dos personatges, i per això estan representats a la televisió.

Per tal d’evitar aquesta corrupció, encara que sigui una mica, s’ha d’anar a votar, i votar els polítics competents i compromesos amb el territori. Si et diuen que els tomàquets tornaran a tenir gust a tomàquets, pensa que a no ser que et plantis tu l’hortet això serà mentida, si et diuen que et traspassen els trens, sospita i no te’n refiïs. Deixa de fumar marihuana i d’atracar àvies al metro. Dutxa’t, deixa de tocar la flauta al tren, llegeix els diaris, escolta la ràdio, no miris la televisió, pensa -sobretot pensa- i després vota. Que t’estan prenent el pèl. La frase, és ben certa.

Burj Khalifa és la torre més alta del món. És l’estructura humana més alta. 828 metres, gairebé un quilòmetre.
En un principi, la torre s’havia d’ubicar a Austràlia i la seva altura havia de ser de 570 metres. Quan es va saber que finalment la torre s’ubicaria a Dubai, es va decidir d’augmentar-ne l’alçada i es va proposar que fes 818 metres. Fins i tot es van estendre falsos rumors dient que podria superar els mil metres d’alçada. Sembla ser, però, que el regnat de la torre més alta li durarà poc, ja que es preveu la construcció, a Dubai mateix, d’una torre amb una alçada de 1.400 metres.

Els edificis alts, sempre m’han atret. La capacitat que té l’home per construir cap al cel, em sembla meravellosa. La ciutat dels gratacels per excel•lència és Nova York, que té una manca de superfície per construir, el que va obligar a fer edificis que enlloc de créixer horitzontalment, ho haguessin de fer verticalment. El problema de la manca d’espai però, no el tenen a Dubai, on tot és desert i encara hi ha molt terreny per poder construir horitzontalment. Així, el motiu pel qual s’explica aquesta construcció no és cap altra que l’objectiu que persegueixen els mandataris de la ciutat de convertir la seva economia en una economia dedicada exclusivament al turisme. De moment sembla que les construccions que hi estan fent conviden a fer-hi turisme, ara falta però, que la gent hi viatgi, sinó tot haurà estat en va.

Deixin-me, ja per acabar, fer la comparativa de Dubai amb Barcelona. La primera ciutat
rep una torre que farà cinc cents metres i l’allarga fins superar els vuit cents. A Barcelona fem un projecte d’hotel de 160 metres i el retallem a 88. No compararé ara les dues ciutats perquè seria una total absurditat, però és clar que hi ha dues maneres de fer a l’hora de construir edificis cap al cel, i la de Barcelona no m’agrada.

Els deixo un link amb una foto de quan la torre era en construcció.