Adolfo Domínguez és un dissenyador força penós i lamentable però ha dit que l’acomiadament hauria de ser lliure en un país on els treballadors s’agafen un any de baixa per depressió i tenen 30 dies de vacances. Té tota la raó. Té tota la raó que la seva roba i els seus perfums no tenen, per afrosos. Només els mediocres i els pirates tenen por de treballar segons allò que són capaços de produir o de vendre. Segons el volum de negoci que són capaços de generar. Només els lladres, els estafadors i els dels "dies personals" tenen por de la flexibilitat del mercat laboral. El proteccionisme afavoreix els ganduls i l’acomiadament lliure no és una crueltat sinó un estímul perquè tothom que valgui tingui la seva oportunitat. Pretendre cobrar sense que aquest sou tingui estrictament a veure amb el teu rendiment és una perversió, una declaració d’intencions lladregotes. Per quin motiu hauries de cobrar més del benefici que representes? Qui t’has cregut que ets? Les indemnitzacions se les van inventar pels incapaços i els estafadors, gent sense coratge i sense honor. Catalunya té fucionaris públics i funcionaris privats. Dramàtic. Els uns no els pots acomiadar mai i els altres, si els acomiades, els has de pagar una suma monstruosa. Només tenen por de la llibertat els que no se’n sortirien. Només tenen por de les oportunitats els que no en tindrien cap. L’acomiadament lliure estimula les empreses i els empresaris, bandeja els ganduls i els sindicats. S'hi oposen els farsants, que volen seguir cobrant quan es descobreixi llur engany.

Bé, sembla que ahir alguns dels lectors no van se gaire feliços llegint l’article sobre els darrers esdeveniments a Reagrupament. I tot i que aquesta pàgina busca de vegades molestar, i molestar molt, sempre em sap greu, com espero que tothom tingui clar, que els reagrupats s’enfadin o s’ofenguin o simplement se sentin maltractats. I em sap greu perquè un reagrupat pensa igual que jo, vol el que vull jo i vota en el sentit que votojo encara que a un partit diferent. Això ens fa germans, esclar. Com ja deia a l’article d’ahir, celebro l’existència de Reagrupament i espero que obtingui uns magnífics resultats. De fet, si algú m’assegurés que Reagrupment ha de treure 70 escons tindria el meu vot. No per apuntar-me a cavall guanyador, sinó perquè aleshores sí podria satisfer les seves promeses electorals.

El problema és que Reagrupament no guanyarà, ni de llarg, i que la llei D’Hondt continua plenament vigent i si vas divident el vot sobiranista, el tripartit pot tornar a sumar. Cal recordar que ja fa anys que les majories a Catalunya són molt precàries, i que el tripartit present només suma amb 3 escons de marge. I que les enquestes que auguren la victòria útil de Convergència -que no només Mas guanya, sinó que podrà finalment governar- donen també un marge molt escàs. En aquest context re risc màxim que el tripartit torni a sumar, cal extremar la cura. Reagrupament no guanyarà, això tothom ho sap, i potser sí que és una llàstima, però en tot cas no guanyarà, i per tant la independència no serà proclamada, com a mínim, en cap moment dels propers 4 anys. Per tant, el que estem discutint és qui serà el proper president de la Generalitat, si José Montilla amb els seus quinquis del Baix o l’Artur Mas. Tot el que sigui fugir d’aquesta realitat és enganyar-se. Per ensopida i poc mítica que et sembli, per avorrida i decebedora que la puguis trobar aquest és l’únic escenari i imaginar-ne d’altres és estèril i irreal.

L’Artur Mas no ve de l’independentisme ni té un passat maulet. L’Artur Mas s’ha fet sobiranista amb el temps. Em sembla molt bé que els reagrupats maneguin la demagògia que electoralment els convingui de la manera que més profit en puguin treure: però que ningú nos’enganyi, el senyor Mas és sobiranista i el destí cap allà on vol dur Catalunya és la llibertat. El que passa és que el senyor Mas no pensa -i jo tampoc no ho penso- que la independència sigui possible demà passat, entre d’altres coses perquè Joan Carretero no guanyarà les eleccions; i es dedica, aleshores, el senyor Mas, a aglutinar el màxim nombre de persones al voltant del nacionalisme per poder moure, aquest gruix, encabat, cap a tesis i raonaments independentistes, i sigui possible, d’aquí a uns anys, no sé quants, que un partit que es presenti al Parlament amb la promesa del doctor Carretero estigui en disposició de guanyar les eleccions amb majoria absoluta i tenir el suport popular que li permeti proclamar de manera unilateral la independència de la nació. Dir que el senyor Mas és un venut o un espanyol o totes aquestes coses que se li han arribat a dir en aquesta pàgina és injust. El senyor Mas té una altra estratègia no pas perquè vulgui allargar l’agonia, ni perquè sigui un sàdic, ni perqupe sigui un regionalista. És perquè té una altra estratègia: o millo dit, una estratègia.

No m’agradaria que ningú ho interpretés com un menyspreu, però penso sincermanet que Reagrupament no té cap estratègia, i per això no és creïble. És un projecte molt emocionant, èpic, dolcíssim. Però no és creïble perquè no té una estratègia, perque se situa idíl·lícament en un moment que no arribarà, que és una majoria parlamentària, i la seva principal promesa electoral no la podran satisfer, i no pas perquè no vulguin, i no pas perquè siguin uns mentiders, sinó perquè no podran, perquè materialment no podran amb els escons que treuran.

Hi ha una diferència fonamental entre l’onanisme i la còpula. Per a la còpula has d’inventar una estratègia de seducció, i pensar un restaurant, un bar per després, i has de tenir els diners suficients per pagar el que es deu; també una certa habilitat per quan arribi l’hora dels cossos quedar bé. Saber quines postures són les que millor et fan funcionar, etcètera. En canvi en l’onanisme no cal tenir estratègia, ni taula reservada ni cap habilitat concreta. Pots imaginar el que vulguis, i tu sol, a l’habitació, ets capaç de quasevol noia i de qualsevol proesa, com un déu fàl·lic capaç de donar tota la satisfacció i d’emergir victoriós i aclamat de tota quanta gesta. Però després què? Notes una gran buidor. Res.

Jo crec que es pot establir aquesta diferència, entre Reagrupament i Convergència. I em sembla molt bé que els joves entusiastes d’aquest país se la pelin amb la independència, i fins i tot diré que és necessari que així sigui, en la línia que ho deia tamabé en l’article d’ahir: és necessari, imprescindible que Reagrupament existeixi i que provoqui aquestes fantasies, i que els joves d’aquest país creixin amb aquestes fascinacions i que es conjurin per algun dia poder realitzar-les. D’altra banda, i pels mateixos motius, exactament pels mateixos motius, és imprescindible que algú que tingui una estratègia pensada pugui posar-se a treballar i disposi per tant dels vots suficients per arribar al govern de la Generalitat. És indispensable que algú vagi transformant en realitat la fantasia onanista de Reagrupament, és indispensable que algú sàpiga què fer quan l’endemà de les eleccions no tinguem prou força per proclamar la independència. Precisament perquè la llibertat és l’únic objectiu i l’únic destí possible, precisament perquè és irrenunciable, necessitem algú que sàpiga com durnos-hi, que tingui una estratègia pensada, que convoqui la màxima gent possible al campament base i que després comenci l’escalada.

Convergència ha de guanyar les properes eleccions i Mas ha de ser el proper president de la nació perquè algun dia les eleccions les pugui guanyar, i de carrer, algú que digui que si guanya proclamarà la independència l’endemà, sense més. A més a més, vull recordar que sense que calgui dubtar de les bones intencions del doctor Carretero, sí que és cert que el que fins ara ha demostrat no és gaire encoratjador: va fer el primer tripartit, que no és poc, va ser conseller de Pasqual Maragall, i no va començar a veure la llum fins que no el van fer fora d'aquell nefast govern. Si no l'haguessin expulsat, diria el que diu ara d'Esquerra i del tripartit? Cal dir també que, així com l'Artur Mas s'ha trobat una Convergència amb una llarga història al darrere i que l'ha hagut d'anar fent-la de la seva mida, sense que de moment hagi pogut corregir tots els errors, com la cosa aquella d'Unió; Carretero es va fer un Reagrupament a mida, no pas el 1975 sinó l'any passat, el 2009, cometent el terrible i incompresible error de fer que fos una associació de caràcter i funcionament assemblearis. Tu creus que això és normal? Jo crec que no. I el dctor Carretero, pel que es veu, creu que tampoc, de manera que el cap de setmana va haver d'organitzar el cop d'Estat de dimitir per poder imposar el seu criteri i corregir d'una manera brusca i poc seriosa el seu error assembleari encara més seriós.

El discurs de Joan Carretero és impecable i encantador, però el seu grau d'encerts és més aviat pobre. És molt fàcil donar lliçons de regeneració democràctica, però és molt difícil estar-ne a l'alçada. Amb un tripartit a l'esquena, una assosciació assembleària creada i dinamitada per tu mateix en menys d'un any, la prudència aconsella, si més no, una mica més de calma a l'hora d'oferir-se com a promesa blanca i de dir als altres com s'han de comportar.

No voldria deixar l’article sense dir una cosa més. Tot i que trobo que no és seriós el que aquest cap de setmana ha passat a Reagrupament, tot i que a més a més deploro els motius personals pels quals ha passat, no em sento gaire còmode havent furgat en la intimitat del doctor Carretero i que em sap greu si l’he molestat.

Torna Carretero després d’haver dimitit per un assumpte de faldilles. Carretero va forçar que es votés per circumscripció única quins havien de ser els 4 caps de llista, en lloc de fer-ho tal com preveuen els estatuts de Reagrupament, que és el que la lògica aconsella: que cada circumscripció -Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona- voti el seu candidat. I bé, Carretero (Tremp, 1955) volia que per Tarragona sortís Sandra Lomas (Reus, 1983) amb qui manté una encesa relació passional i de qui està, com sol dir-se, profundament enconyat. Visca l’amor que m’ha donat l’amiga,/ fresca i polida com un maig content!

Si Tarragona hagués votat lliurement el seu cap de llista, hauria sortit en Jaume Renyer, i per això Carretero va decidir posar els ous damunt la taula i protegir la designació de la sev estimada. L’escisió va ser passional i tota la resta és comèdia i ganes d’enganyar-nos. Un cop dimitits els que es van oposar al cop de penis del metge de Puigcerdà, Carretero té via lliure per proclamar el seu amor encimbellant la seva estimada.

Carretero torna a ser el líder, doncs, i Reagrupament és en aquests moments un coit que copula tranquil i amb l’honor restituït. També per un clau, Enric VIII va trencar amb Roma. Que totes aquestes coses passin em sembla molt bé, perquè trobo que ens hem d’anar coneixent. Els catalans tenen dret de saber a qui voten abans d’oferir el seu vot. Tenim dret de saber a qui triem perquè lideri la nació, la tregui de la fosca i la dugui cap a la llibertat.

En algun moment de la meva vida vaig creure que el sentit de la vida era cavalcar i que hi havia un alt destí endinsaire que resumia la totalitat. Probablement, en aquell moment de la meva vida, hauria votat Carretero. Ara el que més em preocupa és a quina escola duré el meu fill quan arribi, quins impostos de successió haurem de pagar a la família per gestionar el nostre patrimoni, a quin mercat laboral i en quines condicions m’hauré d’enfrontar quan em dediqui al negoci de la família i quin mercat i quines condicions es trobarà el meu fill, i quina mena de país i amb quina mena de llibertat. Per això votaré Mas, perquè estic en un moment de la meva vida en què ja puc saber com acaben els experiments i les esbravades, la pirotècnia de les belles paraules -després de tant haver-la practicada- i aquest rampell que només depèn d’un altre rampell per desviar-se o anul.lar-se.

Em sembla molt bé, però, que hi hagi Carretero d’alternativa, i les seves formes cavalcants de fer política. Em causa una franca simpatia, com ho proven els articles elogiosos que li he dedicat i aquella entrevista que vaig fer-li. Ho dic molt seriosament. No som enemics, som germans. I sempre hi ha el germpa arrauxat i el germà que es cuida del negoci del pare. Per tant, em sembla molt bé que l’adolescència nacional -física i/o mental- tingui l’opció de Reagrupament i no vagi a parar a Esquerra, com patèticament havia passat fins ara, o caigui en l’extraparlentarisme, més patètic encara. Tota causa ha de tenir la seva elit i el seu material de càrrega. També la llibertat de Catalunya. Per això és bo que hi hagi l’Artur Mas al capdavant i que Carretero s’ocupi d’entreneir la infanteria amb tota classe de jocs malabars per amunt i per avall. Dimiteixo i alehop!, l’endemà torno a començar. Jo a Girona i tu a Tarragona, criatura dolcíssima que fores. 

No celebro de cap manera el que li ha passat a Reagrupament però sí que vull dir que penso que la feina d’un home és aguantar, aguantar contra vent i marea, aguantar preservant la dignitat, aguantar per preservar la dignitat, mosatrant aplom i maduresa i sent capaç de defensar les coses i les persones que estimes fins al final. I més en política, i més quan et presentes per governar. Un polític que aspira a president ha de saber liderar, i liderar vol dir sovint saber convertir lletjors en belleses, saber negociar sense perdre, saber cedir sense renunciar. De vegades cal saber fer alguns passos enrere per poder-ne fer molts endavant. Durant 8 anys i mig vaig escriure una columna diària a l’AVUI, i els asseguro que molts dies n’hi havia per engegar-ho. De vegades em demanavan que canviés una paraula o una frase o un article sencer i era una verrgonya que allò pougués arribar a passar en una societat lliure. Especialment sota la direcció de Toni Cruanyes, amb qui al final, per cert, la relació va millorar, em vaig sentir malament com no me n’havia sentit mai, havent d’adequar la meva columna als seus prejudicis personals, als seus tòpics de pensament feble, covard, poc estructurat, sense capidea sòlida de bé i mal. I vaig aguantar. Vaig aguantar perquè aguantar és el que els homes fan i perquè aguantant protegia alguna cosa superior a mi mateix i per la que creia que valia la pena lluitar, i crec que va la pena lluitar. De tant en tant tenim algun dia rodó però la majoria de dies has d’aguantar. Tant si ets polític com si ets pare com si ets periodista com si ets empresari com si ets escriptor. Has d’aguantar, cedir, mantenir-te al teu lloc i continuar. Això és que els homes fan, això és el que fan els soldats.

No me n’alegro, del que ha passat a Reagrupament, i el doctor Carretero té marge encara per esmenar-se i continuar. Però és realment aquest, el lideratge que Catalunya necessita? Realment algú pensa que la situació de Catalunya es resoldrà sense haver de ser pacients i flexibles? Per molt bé que li anessin les coses al doctor, el que és segur és que no guanyarà les eleccions ni serà el pròxim president de la Generalitat. Si alguna cosa cal quan ets a l’oposició, per fer avançar el teu projecte, és capacitat de pactar, de transaccionar, de ser imaginatiu. I una força de tità per no rendir-te, per no abandonar, per saber fer la travessia del desert sense queixar-te, per arribar. Aquestes són les virtuts que espero d’un líder, perquè el camí que ens espera és costerut i llarg, rocambolesc i penós, i per estar a l’alçada dels reptes que se’ns presentaran caldrà molta enteresa i molta tenacitat. La llibertat és el més bell dels destins de la humanitat, però si algú es creu que serà fàcil, s'enganya. 

Catalunya ja ha conegut prou aventures frívoles amb l’espantós resultat final. Encara que només sigui per poder continuar permetent-nos el luxe, en el futur, de tenir encara més aventures d'aquestes, tan delirants, necessitem uns anys de recuperació,  de fer net, de creixença i de qualitat. Passos de veritat cap a la correcta direcció i no tants discursos estèrils que sempre acaben en no res, en una disputa interna i en l'abandó.

Carretero plega de Reagrupament, el president Laporta encara no se sap què farà, Esquerra vol fer veure que no té res a veure amb els 2 tripartits i l’única força que roman intacta és Convergència. Fa molta llàstima que aquests que ens havien de revelar la veritat pleguin fins i tot abans qu la veritat sigui explicada. L’esperança blanca que molts deien que veien, s’ha convertit, una vegda més, en un joc de sobretaula. Vota Convergència i estigues tranquil. Hauràs servit amb honor i altesa la teva pàtria. La resta és un pur vagar, sempre des de la primera puresa tan aplaudida fins allà on et deixa el naufragi. Hauríem d’admetre que fer Convergèncua no és tan fàcil, aquest lloc de trobada on tothom hi va acudir, d’on molts van voler marxar en un moment donat, i on molts ara tornen perquè s’adonen que només des d’aquí és posible influir per canviar les coses. Carretero plega de Reagrupament i només Mas roman dient allò que deia, fidel a allò que va prometre, i capaç de mantenir-se dempeu com els homes fan. Després de tots els discursos i tota l’èpica, de tota la grandesa projectada i de tots els arts malabars, espero que amb la mateixa enteresa amb què tanta gent va proclamar la bonanova de Carretero i Reagrupament, ara tinguin el punt d’honor de dir que es van equivocar, que tantes lliçons que ens donaren s'han esvaït al primer revolt i reconèixer-li el mèrit a l'Artur Mas de, com a mínim, haver aguantat tot aquest temps amb enteresa i serenor. Sabem el que volem, quin país volem i en quines condicions. Podem fer-ho junts i hem de fer-ho junts. Alguns van veure una llum i ara aquesta llum s'ha fos. Sense burla ni agror, bentornats a casa.