09/11/2007

Xavier Bosch

4 minuts · 828 paraules

Ja he escrit alguns articles sobre el Xavier Bosch,  ens coneguérem perquè va ser el meu primer director quan amb el Puyal vam fer Un tomb per la vida. Després vaig ser lector seu: Jo, el simolses i La màgia dels reis. Un llibre de contes i una petita novel·la, delicadíssima. Del Simolses, alguns dels seus contes sempre més m’han acompanyat. No sé si retraten bé les seves pors, però en tot cas les meves sí, ben exactament. Alguna pregunta més, Cafè Baviera i El Món; el vaig anar escoltant amb força regularitat, tot i que sobretot en l’última etapa, molts dies em llevava que El Món ja s’havia acabat. Fa uns anys vam coincidir en una festa en honor del Puyal, de fet no era una festa sinó una copa que vam prendre em sembla que al Zanzíbar després que el Basté l’entrevistés quan encara el Jordi era a Catalunya Ràdio: i aleshores el Xavier em va dir que em llegia i que li agradaven els meus articles i me’n vaig alegrar molt. El vaig conèixer amb el Puyal, i sempre volia guanyar-me el respecte del Quim i del Xavier, i segurament no ho vaig aconseguir gaire aquell any. Que aquella nit em digués allò tenia gust de victòria, encara ja hagués passat molt de temps

Ara és el director de l’AVUI i tothom pregunta perquè la gent és terrible. No estic a gust amb aquesta situació com suposo que tothom troba comprensible. El Vicent Sanchis és el meu estimadíssim amic i em sap molt de greu que l’hagin fet fora. Contra la retòrica intencionada que diu que el Vicent “deixa” l’AVUi o “se’n va” de l’AVUI, vull tornar a deixar clar que això no és així. Que l’han fet fora, i l’han fet fora perquè José Montilla així ho ha demanat. I per tant és impossible que em trobi a gust en aquesta situació.

Altra cosa és que en tingui cap culpa el Xavier Bosch, per qui sento admiració i gratitud i velles sensacions que no sempre són fàcils d’explicar. Vull dir que el fet que em sembli demencial que hagin fet fora el Vicent no vol dir que no em sembli que el Xavier Bosch sigui un bon i molt bon director pel diari.

Les velles sensacions. El Xavier imposa, de vegades és facil de creure que imposa pel seu volum contundent, però sempre he cregut que és la mirada. De vegades se’t queda mirant i no saps què fer. Suposo que sap que disposa d’aquesta arma, l’arma de poder-se quedar mirant algú i posar-lo molt nerviós i fer-lo sentir molt insegur sense que li calgui dir res. És una mirada que té rebotiga, com els seus contes. La seva presència sempre m’ha fet respecte, però també sempre, parlant amb ell, m’hi he sentit molt bé. No sé si ara deu ser gaire fàcil trobar el Simolses, però val la pena que mirin de cercar-lo si volen saber qui és el Xavier. Em sembla que és una radiografia prou exacta, em sembla que de fet, quan treballàrem amb el Quim, no vam parlar gaires vegades, però havia llegit aquells contes i d’alguna manera sabia que en ell sempre hi trobaria recer, sempre hi trobaria un punt de comprensió més enllà del brogit diari, més ellà de les coses que es posen explicar. No sé si pot trobar-se encara, el Simolses, però hi són exposats tots els fantasmes, l’orgull i la por, l’humor i el fàstic, la fascinació i l’abisme. Després, a La màgia dels reis, hi ha el desmentiment minuciós que el Xavier sigui dur o cruel o malcarat o el que li diguin i de fet jo no he parlat mai bé de ningú si abans no li he descobert la tendresa. La màgia dels reis és un llibre molt bonic i molt dolç. Passions que neixen i amors que se’n van.

Després hi ha coses que no hi estem d’acord, i no parlo de coses concretes. Ens aproximem a la realitat de maneres diferents, ell és molt més introspectiu que jo, defuig segons quins excessos, però té sempre aquesta rebotiga a la mirada que fa que per una porta o l’altra pugui entendre el que està dient i per què.

Aquest article no és gaire diferent dels que ja he escrit sobre ell, però suposo que tenien raó els lectors que em deien que potser hauria d’explicar com m’han afectat els canvis a l’AVUI. Estic trist d’una banda, la banda del Vicent. De l’altra estic molt agraït del tracte afectuós i preferent que -d’altra banda, com sempre- m’ha dispensat el Xavier.  

De qui es parla en aquesta entrada?

© Salvador Sostres 2018

Projecte desenvolupat a Sitelabs